pac 97 - Fraternitat

​... en l'ordre moral, Catalunya posseeix un solatge que no és ni budista, ni jueu ni musulmà, sinó cristià. Tant se val si la ciutadania practica o no els rituals d’aquesta religió: com totes les creences, el pòsit que deixa una religió ancestral deixa una empremta que no desapareix fàcilment en el si d'una societat.

Per això en plenes festes nadalenques la paraula més lògica en el discurs del president, agradés o no, era fraternitat i no amistat. L’amistat, que va ser una paraula d’enorme valor en la Grècia clàssica (philia), va ser substituïda, a la religió cristiana, per la germanor (del grec adelphos): a Grècia designava més aviat els membres d'una mateixa comunitat, però el cristianisme la va transformar en paraula de caràcter universal. Els capellans no s’adrecen als fidels amb l'expressió “estimats amics”, sinó “estimats germans”. La fraternitat es va convertir en un element fonamental de la moral cristiana, i més encara de la catòlica, religió que pren el nom de la veu grega katholikos, que té a veure amb la universalitat, no amb la tribu.

Quan Torras i Bage​s va encunyar l'expressió “Catalunya serà cristiana o no serà” –lema gravat a la façana del monestir de Montserrat–, no pressuposava que tothom aniria a missa cada diumenge: només volia dir que els fonaments de la nostra societat eren cristians, i que sobre aquests fonaments s’havia d’inspirar tot ordre social i polític al país.​.. ​el contrari de la fraternitat és l'odi ​...

​Jordi Llovet, ​4.1.2025

 

pac 96 - L'àlbum de fotos de la nostra vida

Els àlbums de fotos de la nostra vida contenen ombres d'antany en blanc i negre o esgrogueïdes. Rastres d’amics als quals hem perdut la pista o de familiars que hem deixat de freqüentar. La família!: ens encadena i ens refugia. També records de pèrdues doloroses. I sense solució de continuïtat, somriures de joventut, viatges oblidats, Nadals i aniversaris. Tot enllaçat com una mar de fons que sempre retorna i ens agombola, on passat i present es fonen i ens confonen. "El temps passat i el temps futur, / el que podria haver estat i el que ha sigut / apunten a un sol final que està sempre present", escrivia T.S. Eliot al primer dels seus Quatre quartets publicats entre 1936 i 1942.​..

"El temps no és ni un abans ni un després, sinó tot alhora [...] És com un àlbum de fotos". (T.S.Eliot)...

El temps com un viatge fora del temps. Així és un àlbum de fotos: els anys passen, les instantànies romanen fixades, immòbils, eternes...

​Ignasi Aragay, 4.1.2025

 

pac 95 - La closca i el rovell

​3. LLENGUA. És cert que una part de la feina l'ha de fer el Govern (per exemple, atendre els centenars de milers de persones que esperen plaça per aprendre català), però també és evident que la Generalitat té com a objectiu mantenir-nos en l’atonia i no fer res que posi en problemes el PSOE. Per tant, som nosaltres els que hem de construir un nosaltres més ampli, tant des de la fermesa individual com des del compromís col·lectiu, que en el nostre país, per sort, cristal·litza de forma constant en forma de teixit associatiu, emprenedoria i sentit comunitari. Catalunya ja és, de manera irreversible, un territori pluricultural, però el català com a llengua, i com a adjectiu, competeix en aquest terreny de joc a un bon nivell, en tots els àmbits, i és, per història i per vitalitat, el punt d’ancoratge al territori que tots els catalans necessiten, amb independència del seu origen.

​4. IMBATIBLES. Per a aquest 2025, el meu desig és que aquest rovell de l’ou s’enforteixi, que tregui el país dels despatxos i el converteixi en quelcom que es viu i es respira; que doni un sentit més humà i més vivencial als termes unitat i sobiranies. I que quan els partits catalans pensin a assemblar-se més a la gent, s’adonin que el que realment els falta per aconseguir-ho és la fe en Catalunya i la generositat per fer-ne un nosaltres imbatible.

​Toni Soler, 5.1.2025

 

pac 94 - "El que genera xenofòbia no és la immigració, sinó la sensació de descontrol"

La pregunta correcta és quants immigrants necessita Catalunya o quants en pot absorbir?

— Depèn des d'on t'ho miris. Si t'ho mires des d'una perspectiva purament econòmica o laboral, Catalunya atrau immigració​... perquè té un mercat laboral que depèn d’aquestes arribades. El creixement econòmic depèn d’aquestes arribades. Ara bé, si hi pensem en termes de serveis socials, habitatge, educació... Si aquestes arribades no s’acompanyen de polítiques socials, aleshores tens un problema: per als que arriben i per als que ja hi són.​.. Aquestes classes mitjanes que veuen que van a menys són les més susceptibles d’acabar votant opcions d’extrema dreta... el problema no són els menors no acompanyats. El que genera posicions antiimmigració no ha estat la immigració en si, sinó la sensació de descontrol....

Blanca Garcés Mascareñas, 4.1.2025

 

pac 93 - 50 anys sense Franco i amb monarquia

El novembre d’aquest any farà 50 anys de la mort de Franco i el govern més progressista de la història ha decidit utilitzar el mig segle perquè el PP es retrati,... el PP va ser fundat com a Alianza Popular per sis ministres de Franco, entre altres prohoms del règim​.

... Democràcia no és només absència de dictadura, sinó una cultura política de respecte en la qual hem estat poc o gens entrenats. Només cal veure com funciona la divisió de poders a Espanya. A Alemanya van desnazificar-se perquè Hitler va perdre la guerra. Però Franco va guanyar la Guerra Civil, la història l’escriuen els guanyadors... No és només que no toquessin ni un pèl als jutges i policies de la dictadura, sinó que la desfranquistització mai ha format part d'un pla d'estudis escolar. Amb l'excusa de la concòrdia no es va fer net, i Espanya viurà el 20 de novembre d'aquest any entre la indiferència de la majoria i la provocació d’uns quants.

A les fotos d'aquest aniversari hi apareixerà un incòmode il·lustre, el rei Felip de Borbó. No tan sols està retratat donant la mà a Franco, sinó que deu la feina a la decisió del dictador de fer hereu el seu pare Joan Carles amb el títol de rei. En l’acte d’acceptació davant les Corts, el 1969, Joan Carles va dir: “En primer lloc, rebo de Sa Excel·lència la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936”. Revisar el franquisme no és possible sense revisar la monarquia, i això no només no ho vol el PP, sinó que al PSOE ja li està bé.

Antoni Bassas​, 4.1.2025

pac 92 - Per al progrés no hi ha cura

“Som com nans a espatlles de gegants, si podem veure més coses que ells no és degut a l'agudesa de la nostra vista, sinó a la seva altura”. Aquesta imatge, creada probablement per Bernard de Chartres, ha travessat els segles. La va recollir Newton a la seva àcida polèmica amb Robert Hooke, el seu antagonista més entusiasta i càustic. De Newton la va prendre Stephen Hawking en escriure el seu llibre A espatlles de gegants, on ens explica que així com ell es recolzava en Einstein, aquest es recolzava sobre Newton, Kepler, Galileu, Copèrnic… fins a arribar a Hiparc de Nicea, que va ser qui ens va deixar a tots el cel en herència.​.. Per a Newton, el domini del saber precedent era la clau de nous descobriments científics... Sense memòria no hi ha genialitat... Tot seguint Newton, Daniel Dennett recorda a la seva biografia (He estat pensant) que, a diferència dels artistes, cap científic és insubstituïble: "Treu Shakespeare, Chaucer o Mozart, i eliminaràs la creació arbitrària d'una ment humana única; treu Newton, Darwin o Einstein, i no eliminaràs res que a la llarga la ment en general no pugui substituir". Té raó. Les ciències fan patents les veritats que ja estaven d'alguna manera latents en el saber precedent, mentre que els artistes creen, fan aportacions inèdites al món de la vida...

La tecnociència sap cap a on orientar-se; el que no sap –ni la preocupa– és si el que persegueix és bo o dolent. La ciència no és filantròpica. No sabrem mai quins perills pot haver-hi amagats en la darrera conquesta científica. "El perill és intrínsec. Pel progrés no hi ha cura", diu a Maniac. La ciència i la tecnologia no són, però, el tot de l'home. Per aquesta raó necessitem que els artistes, els filòsofs, els poetes... continuïn oferint-nos imatges genials de permanències antropològiques. La necessitat de les humanitats és urgent.

Gregorio Lur​i, 5.1.2025

 

pac 91 - Seleccions catalanes, l'altra pedra a la sabata

Un precedent favorable, un acord d'investidura i una llei espanyola que facilita les coses. L'oficialitat de les seleccions esportives catalanes compta amb aquests ingredients per arribar a bon port.​.. la llei estatal de l'esport del 2022, que obre la porta al reconeixement internacional de les seleccions d'esports que tinguin un "especial arrelament al territori" o quan la federació autonòmica s'hagués constituït abans que l'estatal.​..

Amb tot, el conseller d'Esports, Berni Álvarez, va causar desconcert quan va dir en una entrevista a El País la setmana passadaque "no és el moment" d'impulsar la selecció catalana de futbol i va rebaixar expectatives sobre els esports principals, cosa que va causar malestar a ERC, que ho va veure com una "renúncia" i va reclamar el compliment de tots els acords. Serà aquesta una altra pedra a la sabata de la legislatura? En la missió per l'oficialitat, hi juguen un paper clau les federacions, però també la política. PSC i ERC van pactar promoure "la projecció internacional" de les federacions catalanes i el "reconeixement" de les seleccions...

Dins de les federacions n'hi ha que voldrien treballar per l'oficialitat, n'hi ha que no es posicionen i n'hi ha que no volen. Qui no està per la feina de pressionar per l'oficialitat és la Federació Catalana de Futbol. Fonts de l'organisme que lidera Joan Soteras han aclarit a l'ARA que la federació "només està per ajudar l'esport" i "no per entrar en política"...

​Roger Palós i Martina Alcobendas, 12.1.2025

pac 90 - "La Revolució sandinista és una de les grans decepcions de la meva vida"

 

John Carlin: A mi em fascina Nicaragua perquè hi vaig viure en una època feliç i esperançadora, quan el sandinisme era la llum de l'esquerra internacional, a finals dels anys 70. Jo hi vaig arribar, als 80, quan regnava el desengany amb el totalitarisme de la Unió Soviètica i la Xina i existia un anhel per una esquerra més humana i lliure, fidel als principis d'igualtat i justícia social. Era jove i em vaig deixar portar per l'entusiasme de la Revolució Sandinista, i és una de les grans decepcions de la meva vida: veure com va començar, amb aquells grans ideals, i com ha acabat 40 anys després, reproduint la dictadura que havien fet caure, m’ha marcat com a periodista i m’ha fet més escèptic, més desconfiat. És una història trista però malauradament habitual​...

John, després d'haver vist fracassar tants processos revolucionaris, ¿ha perdut la confiança en la revolució com a procés de canvi?

— J.C.: Sens dubte, sóc més escèptic i descregut que quan era jove i vivia a Nicaragua, però encara crec que la gent ha de mantenir els seus ideals i lluitar per ells, fins i tot quan estan condemnats al fracàs. És una qüestió de dignitat humana, de mantenir viva la flama de la moral, la noblesa i la decència. L'objectiu de tenir més igualtat i justícia social sempre el compartiré. Cal mantenir l'esperança que no tothom es corromp. I tot i que no aconseguim fer un món millor, a poc a poc avancem. El món és ara millor que quan jo vaig néixer, tant políticament com econòmicament.​..

Xavi Serra parla amb en John Carlin sobre el seu comic "Bèsties",  8.2.2025

pac 89 - Ja no es pot dir res

​Hi ha gent del carrer –gent sense altaveus– que es queixa que la gent s'ofen per tot i que ja no es pot dir res. Els que opinen això reben el qualificatiu (pejoratiu) de cunyats. Ells contraataquen denunciant el papanatisme de la cultura woke, allò que abans se'n deia bonisme, i defensen el seu dret a la “incorrecció”.​..

 No és cert que ja no es pugui dir res. Ans al contrari, molta gent pot dir moltes més coses, i divulgar-les de forma massiva, gràcies a la revolució digital... l’anonimat fa que la gent expressi dèries i fòbies sense cap mena de filtre, amb una gran tendència a l’insult. I les opinions més radicals sempre troben més ressò que no pas les més assenyades. Els exabruptes generen més reacció i, per tant, l’algoritme els premia amb més visibilitat. És un cercle viciós...

El concepte d’opinió pública s’ha democratitzat, i això és objectivament bo, encara que suposa uns riscos molt difícils de controlar. El narcisisme i la recerca dels cinc minuts de fama de què parlava Warhol han omplert les xarxes de falsos herois, falsos profetes i falses víctimes. La difamació està a l'ordre del dia, qualsevol frase pronunciada ara o fa deu anys pot ser extrapolada i tergiversada, i l'afany per revisar el passat amb ulls inquisidors desprèn un tuf orwellià que fa caure d'esquena.

Sí, es pot dir de tot. Fins i tot es pot ofendre a tothom (no hi ha res més fàcil que ofendre, o que fer-se l'ofès, i sol sortir a compte)...en general d’efectes efímers.

Toni Soler, 19.1.2025

pac 88 - "Molts conflictes del món no tenen solució; el nostre n'és un"

— De fet, me'n penedeixo molt, d'haver anat a les tertúlies. Per més seriosament que ho vulguis fer, sempre formes part d'un espectacle. El periodisme ha de buscar la vivor, que passin coses molt ràpides, i tu estàs obligat a simplificar, a reduir, a exagerar i a cridar, si vols fer-te notar...

— Molts conflictes del món no tenen solució; el nostre n’és un. L’ideal d’Espanya és planxar tota diferència i ser França. Per la part de Catalunya, la visió que tenim és que volem ser un país normal. És una de les expressions que més he sentit: “Jo el que vull és un país normal”. És que no ho ets. Les circumstàncies històriques t’han fet un país anormal. Tu has de partir d'aquesta base. La realitat és que a Catalunya hi ha molta gent que no se sent identificada amb la catalanitat. Davant d'això tu pots forçar-los a triar i aleshores hi haurà una fractura, i a més seràs impotent, perquè no tindràs prou gent darrere teu per fer el que vols fer.

​Però... per què sempre ha de cedir la meitat que està identificada amb la catalanitat?

— Perquè per canviar la realitat necessites la força. El que ja té la realitat no necessita la força.​.

.— El futbol m'agradava molt, però ara no el suporto per tota la xerrameca que ha generat. Un dels elements de la crisi dels mitjans de comunicació és que són avorridíssims: sempre parlen del mateix i tots parlen del mateix alhora. Genera relativisme d'una banda i obsessió de l'altra. Com que després d'una obsessió en ve una altra i una altra i una altra, en el fons res és important...

​Antoni Puigverd entrevistat per Albert Om, 19.1.2025

 

pac 87 - Són uns "hooligans" 2

... Amb Déu mort i enterrat, amb les utopies substituïdes per distopies, amb les ideologies revolucionàries desacreditades, amb la catàstrofe climàtica a la porta de casa amb incendis i aiguats, només queda el diner com a horitzó de salvació i la versió més rudimentària i rebregada de pàtria com a ancoratge de la tribu. No una pàtria-cultura o una nació de ciutadans, sinó una pàtria-mur bel·ligerant, una nació forjada contra els enemics externs i interns. Aquesta és la precària felicitat que empaitem a cegues: cartera i bandera excloents.

La ultradreta de l’ultraindividualisme, l’autoproclamat capitalisme llibertari, és una ventada huracanada que s’ho està enduent tot... un dia ens mirarem als ulls els uns als altres per construir plegats un futur millor. Potser. Només potser.

Però ara mateix, ficats en aquest remolí de por i fatalisme, en què l'esperança ha esdevingut un afer estrictament privat, personal, intransferible i monetari, fa basarda veure què diuen i què poden arribar a fer els que mouen els algoritmes de la comunicació en nom d'una falsa llibertat i s'han fet seus els despatxos del poble: hooligans d'una democràcia a la deriva.

Ignasi Aragay, 19.1.2025

pac 86 - Són uns "hooligans" 1

A finals dels anys 60 i durant els 70 ens vam alliberar alegrement de la cotilla religiosa i vam combatre la dialèctica guerrafredista nuclear: marcava la pauta el "fes l'amor i no la guerra". Van caure corbates, les faldilles es van escurçar. Vam mirar a l'Orient amb curiositat espiritual. Hi havia obertura mental i optimisme ambiental. Crèiem en el progrés. Es volia fer lloc per a tothom en el festí d’un capitalisme per reformar, d’unes classes socials per igualar, d'una llibertat per expandir. La cosa no va anar ben bé així, esclar.​ Mig segle després, s'ha girat la truita​... Ja no queda cap dubte del nou paradigma: el dret a fer-se ric i a exercir descarnadament el poder que això t’atorga. La democràcia està en venda i l'estan comprant uns hooligans de la llibertat...Trump i Musk són obscenament rics i estan disposats a fer i desfer a plaer. Saben que res els penalitzarà, tant si giren l’estat de dret del revés com si regiren la geopolítica i ignoren la crisi climàtica... La brutalitat del Hitler original ha estat reescrita per suavitzar-ne les formes i assegurar-ne el fons: odi a la diferència. Com deia Rafael Argullol, el triomf del capitalisme és tan aclaparador que la mateixa paraula ha desaparegut del llenguatge habitual. Directament tothom vol ser milionari i deixar de treballar. Aquest és l’horitzó íntim universal... tot per al poble, però... contra el poble. I ves per on el poble, decebut amb tot, desesperat, els vota igualment...

Ignasi Aragay, 19.1.2025

 

pac 85 - El general Franco continua mort

Pedro Sánchez ha decidit recordar-nos que el general Franco va morir fa 50 anys... Falten 10 mesos perquè es compleixi l’efemèride. I a més, el 20-N no va ser precisament una proesa col·lectiva, no va tenir l’èpica d'un 2 de maig madrileny o d’un 11 de setembre barceloní. Va ser la mort d'un avi al llit, un fet natural –el hecho biológico, com se’n deia aleshores– que demostra que la dictadura franquista era un règim fortament instal·lat i que a Espanya hi havia més franquistes passius que no pas opositors actius al règim, encara que ara tothom digui que aquell dia va brindar amb xampany. El cinquantenari de la mort de Franco hauria de ser recordat sobretot pels franquistes, perquè va ser un èxit personal del dictador, acomiadat, a més, amb tots els honors i mostres massives de dol.

Si el govern espanyol vol celebrar la democràcia, hauria de tenir una mica de paciència. El 1975 Espanya no era un país democràtic ni en la closca ni en el rovell, amb la notable excepció de Catalunya i el País Basc. Després de la mort de Franco, ens vam menjar amb patates el seu successor nomenat a dit, Joan Carles I, i abans que arribés la democràcia plena va caldre desmuntar el règim franquista peça a peça, des de dins, sense estridències i sense passar comptes, gràcies a la tutela dels militars i els jutges...

El problema –per a PSOE i PP -  és que aquest cop també ha incomodat el rei Felip, a qui no fa especial il·lusió recordar el pecat original de la dinastia que encarna...

Almenys serà una ocasió per recordar que l’autogovern català és anterior a la Constitució espanyola...

el fet que es recorda ja ens el sabem: el general Franco is still dead (continua mort). Ho va dir durant moltes setmanes el gran Chevy Chase a l’informatiu satíric del Saturday night live...

Toni Soler, 12.1.2025

pac 84 - Sóc massa pessimista?

Tota novetat és un repte, un punt de partida d'un moviment que no cerca el que és bo, sinó el que és nou. El que és bo és poc comercial, perquè perdura​...​ Som éssers que consumeixen ràpidament el seu present, convertit en fast food. L'obsolescència que ens persegueix. El transhumanisme sembla estar a tocar. I, tanmateix… no som feliços...

La “societat del risc”. Com més complexes són les nostres tecnologies, més en depenem i com que avancen amb més velocitat que la nostra capacitat per preveure les seves conseqüències, sempre ens trobem en fora de joc... ens estan bombardejant amb l'absurda tesi que la memòria ha perdut rellevància pedagògica perquè tot és a internet. Segons la meva manera de veure-ho, aquest és, exactament, el drama: a internet hi és tot: bo i dolent, veritat i mentida, sublim i ridícul, biologia i pornografia, amistat i abús, ingenuïtat i perversió... Tot és a internet, en efecte, tot... tret del criteri, que és el que converteix la informació en coneixement valuós. El meu criteri és dins meu o no és enlloc... 

¿Som a les portes d'un temps en què cadascú haurà de decidir si ser humà o dedicar-se al vagareig intel·lectual?...

Gregorio Luri, 18.1.2025

 

pac 83 - Déu contra Trump 2

Després d'escoltar el parlament de la bisbe, Trump va passar immediatament a l'atac qualificant-la de "pseudobisbe" i de "radical d'esquerres" que li professa odi a ell... Ves per on, el president més desagradable i agressiu en el seu to demanant que una religiosa se li adreci amb amabilitat. El cas és que ella va ser extremadament suau i educada en les formes. Simplement el Trump milhomes orgullós no accepta cap dissidència...

La nació i el Déu de Trump són els d’un radical ultraconservador: amb mi o contra mi. Un líder, una veritat. Els que em destorben, els expulso... Vol súbdits dòcils, i la resta, esborrats. Trump té esperit estalinista, purgador. Té vocació de totpoderós, ... La firma dels primers decrets a la manera imperial, és prou indicativa... Uns quants decrets són de dubtosa constitucionalitat. Tant se val.

La bondat en si mateixa no és garantia de bona política. Això ho sabem com a mínim des de Maquiavel. En aquest punt de la història no podem caure en ingenuïtats. Ja tenim clar que els països actuen per interessos i no per principis. Però aquest Trump deïficat, brutal i impulsiu és tot ell una exageració, tot ell un prejudici. Vulgar, arrogant i superficial, ... En fi. Trump no és que no tingui ètica dels principis, és que tampoc té ètica de la responsabilitat. No és que no sigui bondadós, és que és un insult a la bondat.

Ignasi Aragay, 26.1.2025

 

pac 82 - Déu contra Trump 1

No tot està perdut. Hi ha qui s’atreveix a dir-li les veritats a la cara al prepotent de Trump. A denunciar el seu darwinisme banal contra els dèbils, els desheretats, els diferents. Les paraules de la bisbe anglicana de Washington Mariann Edgar Budd, que el nou president va haver d'escoltar calladet des d'un banc d'església en el servei interreligiós de la investidura, han estat un bàlsam davant l'abisme trumpià, davant la seva retòrica verinosa, davant la seva mirada sempre incendiada d’odi contra els que considera enemics, que són molts i variats. Ara també ho és aquesta dona de 65 anys, historiadora i teòloga, casada, mare i àvia, erudita i sàvia, compromesa amb la lluita contra les injustícies i a favor dels marginats, siguin com siguin i vinguin d'on vinguin, immigrants o membres del col·lectiu LGTBI+.

Dins el món cristià, Marian Edgar Budd representa exactament el contrari que un Trump que es proclama elegit per Déu "per salvar" els Estat Units. Quin Déu tan diferent tenen l'una i l'altre, oi? Com pot ser? Doncs perquè cadascú es fa Déu a la seva imatge i semblança...  El Déu d’ella és compassiu, el d’ell és condemnatori. El d’ella és pacífic, el seu guerrer. El d’ella és obert a la novetat (dels costums, de la ciència), el d'ell dogmàtic i inflexible. L’un és acollidor, l’altre irat. L'un genera confiança, l’altre fa por. Marian Edgar Budd creu en un Déu amable, humil i compassiu com ella. Donald Trump creu en un Déu insolent, extremista i venjatiu com ell: un Déu més Antic Testament...

Ignasi Aragay, 26.1.2025