Es parla poc de l'amor dels avis. Potser perquè es considera un tema menor, domèstic, crepuscular. No crec que pugui haver-hi un goig més gran. Arribem massa joves a la paternitat, sense experiència vital, en plena competència amb l’entorn, amb un delit d’èxit professional clavat entre cella i cella, amb una gran necessitat d’hissar al cor de la societat la bandera del nostre ego. Dediquem poc temps a educar i a pensar en els fills, més enllà de satisfer-ne les necessitats diàries i peremptòries. En canvi, s'arriba a la condició d’avi amb l’aprenentatge de la decepció fet i digerit, gairebé sense recances, temors o ressentiments.
(...) Ser avi és la culminació de la vida. Una culminació que arriba paradoxalment quan comences a declinar. Ja no competeixes amb ningú. Res del que anys enrere et semblava essencial et fa córrer. Pots dedicar-te a vetllar-los els passos, a regalar-los temps, contes, tendresa; i a regalar-te a tu mateix el goig de veure’ls créixer (...).
L'amor eròtic
tendeix a la possessió. L'amor als fills tendeix a la projecció pròpia, que
també és possessiva. Quan estimes un net, tu desapareixes. (...) És l'únic amor
que en comptes de deixar cicatrius, les guareix”.
