pac 181 El català: estem tan malament?

El derrotisme amb la llengua no ens porta enlloc. El català està viu. La vida sempre és inestable. Serveix per a quasi tot: literatura, cinema, periodisme, educació, ciència, política... Presentant servei i batalla. El ràpid creixement demogràfic forà ha afeblit la seva posició relativa, però en termes absoluts hi ha més parlants que mai. El pessimisme, per tant, només està relativament justificat. L’optimisme com a mètode és més eficaç que el dramàtic fatalisme que ens està corcant, que ens paralitza. No es tracta de negar la complexa realitat ni les vistoses febleses (justícia, empresa, carrer), sinó de mirar-nos-ho amb uns altres ulls. De treure'ns de sobre la feixuga càrrega de negativitat victimista, per no dir catastròfica, la qual, en efecte, ens du a la catàstrofe.

Deixem que els joves (o no tan joves) escriptors, els periodistes i cineastes, els mestres i científics i polítics demostrin la vitalitat de la llengua, que li insuflin aires renovats i connectin amb el gran públic amb naturalitat i sense renunciar a la qualitat. Deixem que ens sorprenguin, que generin empatia i adhesions. Donem una nova oportunitat al català, una renovada il·lusió. És possible. I sobretot és desitjable.​..

Ignasi Aragay, 5.7.2025

 

pac 180 El monstre. Trump: un ego putrefacte

 

L​'egopolítica mana.​.. Tothom s’exhibeix​... l​'ego convertit en mercaderia.​.. Les ideologies han deixat pas als individualismes esclatants i esperpèntics... El gregarisme de les masses del segle XX, quan el que comptava era formar part de l’onada, ha estat substituït per l’individu fort, suposadament genial, únic, superlati​u...

En aquest ball infinit d’egos hi ha lloc per a tothom... La competició és ferotge i addictiva. I el podi, extremadament volàtil, com una fira de les vanitats efímeres. Ara hi sóc, ara no hi sóc. Per mantenir-se, cal extremar-se, cridar més fort, despullar tota l’ànima, reinventar-se ni que sigui traint-se: el que compta és la confiança absoluta en tu mateix, la contorsió sense límits. El missatge és secundari, l'important és la construcció del jo total i emocional, més enllà de coherències i raons, un jo educat des del bressol per regnar amb la gràcia dels seus gestos i ocurrències. Un jo volàtil...hem elevat l’ego a un tron absolut.

Durant segles, per no dir mil·lennis, sobresortien els més hàbils, intel·ligents o agosarats, uns pocs escollits. Avui el triomf està a l'abast d'un clic, d'un mem, d'un cop de sort que tothom busca afanyosament. S'ha democratitzat l'èxit. S'ha banalitzat la fama. Els savis passen desapercebuts, els necis ocupen els altars. Una mala imatge ben treballada val més que mil sàvies paraules. Que parlin de mi encara que sigui bé.

Trump encarna aquest poderós exhibicionisme. Pot fer-se tant la víctima com el milhomes. Viu patològicament com una estrella tertuliana de plató, vomitant la seva opinionitis histriònica, fent servir el gran poder polític i militar de què disposa amb la frivolitat d’un adolescent malcarat. Sintetitza a la perfecció l’egocèntric i insubstancial món d'avui... Sense els seus amadíssims enemics, Trump no seria res. Necessita afirmar-se a la contra perquè, més enllà del seu teatre narcisista i menyspreador, té poc o res a oferir. La seva mercaderia és ell i ell és una ganyota moralment putrefacta...

Ignasi Aragay​​  04/07/2025

pac 179 El PSC, un mur amb dues cares

Després dels cops de volant que li van fer donar durant el Procés, el PSC va aprendre a les males que en la qüestió identitària s’havien acabat les mitges tintes i que, si no s'oposa​va frontalment al sobiranisme, una gran massa de votants espanyolistes desertaria cap a opcions menys cagadubtes​... Però no es pot negar que el socialisme català ha estat molt hàbil presentant-se com el partit del seny i l’ordre, el partit que ens faria girar full. L’espai electoral del PSC és ampli i estable perquè està concebut com un doble mur, un mur reversible: serveix tant per plantar cara a les aspiracions sobiranistes com per frenar el revengisme del PP...

El problema, esclar, és que Catalunya és com és i no com voldríem que fos. Aquesta és una lliçó que tots els polítics, també Salvador Illa, han d’aprendre. Puigdemont i Junqueras van haver d'assumir que la seva proposta (construir un estat sense les eines coercitives pròpies d’un estat) exigia una negociació o un conflicte obert amb Espanya, que al seu torn depenia de tenir al darrere una majoria social incontestable. ¿Hi havia majoria per demanar un referèndum? Sens dubte. Però totes les palanques del poder real estaven en mans de l’adversari, que no va cedir ni un mil·límetre, i es va deixar els dirigents catalans sense marge de maniobra i, sobretot, sense un pla B raonable.

Salvador Illa té al cap un projecte en què la identitat nacional catalana s’ha d’integrar i suavitzar en un Estat unit i més o menys plural. Una opció legítima, però ai las: resulta que Espanya també és com és, i no com voldríem que fos. Ara mateix no és Catalunya qui s'allunya de la llar comuna; és la llar comuna, atiada per la Santa Aliança de la dreta política, econòmica i mediàtica, la que navega directe a la tempesta, deixant la majoria dels catalans enrere... l'ambient polític espanyol és irrespirable, tavernari, manicomial...

Toni Soler, 6.7.2025

 

pac 178 El gran misteri

El misteri de la bellesa (art) i el misteri de la vida (religió) no estan tan lluny. O potser són el mateix? ​... Religió? "De tant mastegar-la potser ja no ho sentim, però creació és una paraula religiosa. Si ha tingut una importància fora mida en la història del pensament i de l’art és perquè la seva arrel figura en el primer verb de la versió llatina de la Bíblia". Ho escriu Raül Garrigasait a l’assaig ​"La roca i l'aire. Art i religió de Llull a Tàpies​" (Fragmenta)... Garrigasait cita Francesc Pujols: "Si a l'època de la creença religiosa hi havia els que fingien creença, ara, a l'època de la descreença religiosa, hi ha els que fingeixen descreença"... 

Sense saber-ho, hi ha molts menjacapellans dotats d'una gran força creadora. Per fugir del desencantament del món, creen una religió pròpia sense fe ni Déu. Això passa en un món on la raó científica ens ha fet obedients i crèduls i on les religions codificades, tan dogmàtiques, han foragitat la màgia i ens han fet incrèduls. "Però cada cosa és un do que no sabem d'on ve. Si n’escrutem l’origen, es desfà. Déu és la font oculta i la fallada de tot". Garrigasait creu que Déu és avui una incomoditat que fa fallar l’autosatisfacció de les conviccions modernes...

els museus com a temples i guardians de la creació profana, de la religió sense fe. "L’autèntica revelació només pot ser la destrucció de la religió", diu Garrigasait de la mà del teòleg suís Karl Barth... Acabem amb Tàpies: "Els catalans tenim aquesta sort. Podem ser progressistes i a la vegada ben tradicionals [...] La nostra tradició veritable ha estat sempre el sentit de llibertat".

Ignasi Aragay,12.07.2025

 

pac 177 Pastissos a la Knesset per celebrar la pena de mort als palestins

​Dimarts va ser un altre dia revelador a Israel. El ministre Itamar Ben-Gvir va repartir pastissos al Parlament entre tots​ els diputats que van voler participar de​ l'alegria causada​ quan la Knesset va​ aprovar la primera lectura, de les tres necessàries,​ d'una llei que castiga amb pena de mort els palestins​ que matin israelians.

La pena de mort existeix a Israel, però només s'ha​ aplicat una vegada, contra el dirigent nazi Adolf Eichmann l'any 1962. És cert que els serveis de seguretat i l'exèrcit han ajusticiat centenars de palestins des​ de llavors, incloent-hi els casos de tortura, però tècnicament no s'ha aplicat la pena de mort des d'un​ punt de vista legal.
Itamar Ben-Gvir és un ministre amb una gran popularitat. El seu partit es diu Poder Jueu. És d’extrema dreta nacionalista i extremista religiós, amb​ un considerable pes polític al govern. Itamar Ben-Gvir no va fer el servei militar.​ L’exèrcit no ho va permetre perquè era un jove massa radical.
El repartiment de pastissos a la Knesset no va ser​ l'únic fet remarcable dimarts. Als tribunals va arribar el cas del grup de soldats que recentment van sodomitzar un pres palestí de Hamàs amb objectes​ durs al camp de presoners Sde Teiman. El pres va ingressar en un hospital en situació greu. L'acció va ser​ gravada i la gravació s'ha fet pública. Doncs bé, els soldats que van cometre aquest acte van ser rebuts al tribunal amb aplaudiments i crits favorables per un​ nombrós grup de persones.

No va ser tot el que va passar dimarts, perquè desenes de joves colons radicals, coneguts com els Joves​ dels Turons, van incendiar cotxes i camions palestins, i també cases i altres propietats palestines, i van​ atacar físicament palestins a l'àrea de la ciutat de​ Tulkarem, a la Cisjordània ocupada. Hi va haver diversos ferits.
Fets com aquests passen diàriament mentre la​ policia i l’exèrcit els toleren i en algun cas donen suport als colons. Això fa que els adolescents de les colònies cada dia tinguin més força. Els anomenats Joves dels Turons fan el que volen des de fa molts anys.​ Habitualment, baixen armats als pobles palestins i​ apallissen els palestins que es troben al seu camí, i​ incendien camps de conreu, vehicles i tot el que poden incendiar.

Sí, dimarts no va ser un dia especial sinó un dia​ més dels que estem acostumats a veure. ¿Hi ha hagut​ alguna reacció del govern israelià? No. El govern de​ Netanyahu, com tots els israelians, sap perfectament​ que això passa cada dia, però no fa res per evitar-ho.​ Els mitjans de comunicació hebreus en parlen de​ tant en tant, de manera que tothom ho sap.
¿Hi ha alguna reacció de la comunitat internacional? Tampoc. Els mandataris europeus saben el que​ està passant a Cisjordània, però no fan res. Emmanuel Macron i Keir Starmer no ignoren els abusos violents dels colons, però no prenen mesures per acabar​ amb el fenomen. I ho podrien fer si volguessin.

​Eugeni Garcia Gascon, 15.11.2025

pac 176 Dones tapades, de Kabul a Barcelona

 “Ara quan em poso davant el mirall no és per veure com em veig, sinó per assegurar-me que no em veuen, és a dir, que vaig tapada de cap a peus”​ (periodista afganesa).

Això passa a l’Afganistan i també passa a Barcelona. Ho he vist al passeig de Gràcia, i ho veig cada dia al Raval.* No són la majoria de dones, ni de bon tros. De fet, no són gaires, però se'n veuen. Van completament tapades, i només els és permesa una escletxa per als ulls...

Cada vegada que les veig penso que no ho hauríem de permetre. En una dona tapada de dalt a baix no hi sé veure res que no sigui dominació masclista del cos de la dona en nom d’unes creences religioses que la converteixen en esca del pecat. Som una societat europea, occidental, i aquest tipus de discriminacions extremes no hi haurien de poder tenir lloc...

Antoni Bassas, 15.11.2025

* (i també ho pots veure a Arbúcies)

pac 175 Quin és el discurs de l'esquerra sobre la immigració?

A mesura que l'extrema dreta ha intensificat el seu discurs antiimmigració, els partits de la dreta han anat endurint les seves propostes. L'esquerra se n'ha desmarcat i ha titllat les seves mesures de racistes.​.. el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha defensat diverses vegades la premissa que "Catalunya és terra d'acollida". Però el seu relat no acaba de quallar entre la ciutadania i la prova és que l'extrema dreta no para de créixer a les enquestes. Què proposen els partits d'esquerres a Catalunya i per què el seu discurs no fa fora​t?

Històricament, aquestes formacions han enfocat la qüestió des d'un vessant ètic i de dignitat humana. Defugen el prisma de la seguretat de la dreta i l'extrema dreta, que fan servir missatges simples que quallen també entre les classes més baixes...

El PSC, ERC, Comuns i la CUP aposten per mesures que es basen en l'acollida de les persones migrants i de garantir els seus drets* un cop arriben a Catalunya...

"L'esquerra no pot defugir el problema. Respondre només dient que [les persones migrants] tenen drets és ignorar un problema real que ve del fet que creixen les desigualtats al món. Per això les classes baixes i mitjanes s’estan empobrint, i quan la gent s’empobreix es torna molt conservadora, perquè si ahir estava millor que avui, em quedo amb ahir".(Marina Subirats)

Cap de les formacions d'esquerres catalanes defensen limitar l'entrada d'immigrants, però aquesta és una qüestió que han defensat partits d'esquerres d'alguns països europeus...

Subirats avisa: "En un moment en què Aliança Catalana puja a Catalunya, pot ser que l'esquerra també agafi una deriva amb matisos antiimmigratoris".

Mireia Estevei Víctor Sanz Guerrero​ 19/07/2025

​Nota personal de l'amanuense: "i cometen l'error de no parlar, també, dels deures"

pac 174 Com fer que funcioni l'ingrés mínim vital

 El pitjor que pot passar amb un ajut públic és que no arribi a qui ha d’arribar i que, en els que sí que els arriba, no tingui els resultats desitjats. L'última avaluació de l’Airef sobre l’ingrés mínim vital (IMV) es publica amb aquesta doble advertència: la prestació no arriba a qui més la necessita i, quan ho fa, pot generar efectes no volguts. Només reben l’IMV la meitat de les famílies que el podrien tenir, i redueix la probabilitat de treballar dels que el reben.​.. no és sorprenent que una prestació mínima redueixi la pressió per acceptar qualsevol feina a qualsevol sou. L’IMV no hauria de ser una política d'ocupació encoberta. Si volem que la gent treballi més i millor, necessitem oportunitats laborals més dignes, no ajuts més punitius... Més de la meitat de les famílies amb dret no el sol·liciten –dos de cada tres a Catalunya–... Els no receptors no és que no necessitin l’IMV, és que no el coneixen, no saben com demanar-lo o desisteixen davant la complexitat del procés. Requisits exigents, procediments lents i una administració reactiva dificulten l'accés...

Quan les traves són tantes, els errors són inevitables. I massa sovint, paguen els més vulnerables: persones que reben cartes per tornar ajuts socials, famílies que han de justificar per ingrés, beneficiaris de la renda garantida perseguits per cobraments indeguts... Cal  una administració més eficient que no penalitzi la pobresa... la gestió conjunta de la renda garantida i l’IMV pot permetre un sistema més integrat, senzill i just. I en paral·lel, redefinir els incentius laborals amb criteris realistes i progressius pot evitar que l'ajut penalitzi la feina, sense exigir l'impossible a qui només troba precarietat...

Cal una aposta decidida per una política social que confiï en les persones, redueixi traves, eviti pèrdues i complementi, no substitueixi, un mercat laboral que encara no garanteix dignitat per a tothom. Més eficàcia, sí. Però també més drets.

Elena Costas, 20.7.2025

pac 173 Per què no deixo l'ensenyament

 

Després de llegir l​'article de l’Àlex Torío, em pregunto per què no deixen l'ensenyament més professionals. Ho he demanat a diferents mestres. I davant el derrotisme emprenyat i fatalista de l’Àlex, que respon a una part de la realitat, he trobat una altra mena de vivència, la d’un vocacional optimisme crític. Les respostes que m'han donat conformen aquest artic​le...

"Estic cansada d’algunes mestres que culpen el departament, les companyes, l’equip directiu i queden atrapades en aquest discurs... Trobo a faltar els claustres, debatre entre els companys i companyes, reflexionar sobre quina és la millor metodologia per a l'escola, per a l'alumnat. I sí, de vegades em sento sola, però no em dono per vençuda." (Maria)

"És una feina molt social, de connexió amb el món. És un aprenentatge constant, en què dones molt i reps molt. Hi ha una gran satisfacció al darrere de veure com creixen, com aconsegueixen el que volen, com t'escolten. T'enriqueix com a persona. És un repte constant: demana imaginació, sentit de l'humor, respecte, capacitat d'adaptació. És un ofici que has de sentir; com tots, suposo. Aquí, però, juguem amb un material molt sensible, uns nois i noies que són el futur." (Judit)

"Tot i els canvis en els darrers anys que reflecteix l’article del Torío, amb el qual estic molt d’acord, la feina de mestra m'agrada molt. Quan estàs dins l'aula no tens al cap res de tot això, tens infants amb ganes d’aprendre i moltes famílies a qui ajudar, que t’agraeixen el que fas. No tot és culpa de les escoles o del departament. La societat està canviant. Hi ha un relaxament general en tots els àmbits i amb canvis molt accelerats sense reflexió." (Sílvia)

Ignasi Aragay, 20.7.2025

pac 172 Delictes d'odi contra el català

Aquella persona que visqui a Catalunya i digui que odia el català té una solució molt fàcil per deixar de patir: fotre el camp del país. Com que aquí no s’obliga a ningú a venir-hi a viure, avui mateix pot marxar a l'hora que vulgui, que descansarà, ella i nosaltres. No són gaires, però fan molt de soroll, sobretot quan treballen de cara al públic. I, per descomptat, fan més soroll que els milers i milers de persones que aprenen, parlen i es relacionen en català.

No hem hagut de patir unes dictadures i l'"habla en cristiano" perquè ara vingui qui sigui i ens exigeixi que ens hi adrecem en castellà o en anglès o es permeti dir en un local públic que odia la nostra llengua o la nostra música, en nom de no sé quin trastorn conductual convertit en supremacisme ètnic multicultural que, per descomptat, no tenim perquè aguantar-li.​

A Catalunya l'“en català, no”, no pot existir en l'espai públic.​.. una llengua sense passaport propi no té el mateix respecte que la que sí que el té, perquè en la nostra organització mental són molt més importants les fronteres polítiques que les culturals. Sobretot quan, com és el cas del català, una llengua conviu al carrer amb una altra de la potència i protecció legal del castellà.

Tenen molta responsabilitat els empresaris que permeten que passi això. Però sobretot té la responsabilitat el Govern. A veure si al final resultarà que al costat d’una actitud justa com és denunciar i castigar tota mena de delictes d'odi ens sembla que no cal actuar contra els que es permeten dir en públic que ens odien. Si no aprenen a estimar, que almenys aprenguin a respectar. Perquè si odien el català, m'odien a mi. I aquest tipus de persones, com més lluny, millor.

​Antoni Bassas, 19 de juliol del 2025

pac 171 El cavall mort 2

Hem elevat a la categoria de dogma pedagògic la hipòtesi que la motivació és el motor de l'aprenentatge, obviant que no hi ha motivador més gran que l'aprenentatge reeixit.

El que avui sembla professional és la desconfiança en els coneixements factuals i la confiança ingènua en les competències generals (com si es pogués pensar sobre informació absent), la sacralització de l'espontaneïtat i la denigració de la memòria (encara que saber és recordar a temps), la defensa del pensament crític (ignorant l’ús correcte de les conjuncions) i, per damunt de tot, la prioritat del cor sobre el cap. Els exàmens són rebutjats amb l'angelical  argument que cap alumne no és un número, però aquest raonament no ens l'apliquem quan, per comprovar si tenim febre, ens posem el termòmetre. Els deures són percebuts com a treballs forçats...

Totes aquestes són... "creences de luxe", perquè se les poden permetre els rics (els rics no necessiten quaderns d'exercicis d'estiu perquè estaran passejant per Nova York o per Egipte), però que tenen un preu molt alt per al noi que l’única aventura que té al seu abast és la del Rodalies que el portarà a la platja d'Ocata. El constructivisme, tal com és sovint practicat, és incompatible amb l'equitat...

 I no hem parlat ni de la incontinència emocional ni de l’empobriment progressiu del llenguatge (que és la nostra cultura en acte).

Gregorio Luri 18/07/2025

 

pac 170 El cavall mort 1

 

Els gestors educatius semblen més interessats a camuflar la mediocritat que a fomentar altes expectatives, per por de crear greuges comparatius. Estan presos d'una ideologia pedagògica que els fa creure que el que és bonic i innovador és inevitablement bo, i que si es tenen bones intencions els fets ens han de seguir mansament i, si no, pitjor per a ells.​.. Fa temps que vam decidir que el professor que necessitem per encarar els reptes del futur ha de ser l'acompanyant d'un alumne que construeix autònomament els seus propis coneixements. De cap manera ha de ser un professor transmissor, perquè tot el que cal saber ja és a internet... Però el món educatiu és una reserva romàntica plena de fetillers molt benintencionats seduïts per mites populars sobre l'aprenentatge fàcil. A Catalunya encara hi ha escoles que creuen que l'aprenentatge de la lectoescriptura és, com el de la parla, un aprenentatge natural que el nen adquirirà per si mateix tard o d'hora. Això és, purament i simplement, pensament màgic...

Gregorio Luri​ ​ 18/07/2025

pac 169 La selectivitat fa aigües per tot arreu

 

Aquestes proves estaven fins fa poc basades en coneixements eficaços i poc discutibles –potser llevat del cas de la filosofia. Veient que els estudiants arribaven del batxillerat sabent molt poques coses, els ínclits pedagogs del país es van inventar un procediment basat en “competències”, que ningú no sap exactament en què consisteix.​..

Ara ja hi ha molt poca gent que discuteixi que el nivell de coneixements dels nostres batxillers és molt baix, la qual cosa no vol dir que el nivell dels nostres professors ho sigui. El que és baix és el nivell intel·lectual dels pedagogs que guien les accions principals dels ensenyaments... Així com el grau de magisteri sempre serà important i necessari, el de pedagogia podria desaparèixer i no passaria res; millor encara: tot aniria més bé. Són els professors en actiu els que saben com s’haurien de fer les coses....

si calgués puntuar d’una manera justa i equànime els exàmens de les proves de selectivitat, més de la meitat, potser el 70% dels examinats, no arribarien al 5 sobre 10, els examinadors s’han conxorxat amb la conselleria, els instituts i les universitats per puntuar els exàmens amb una dosi de caritat que, a mitjà termini, es convertirà en un aliat de l'analfabetisme.

En un futur no llunyà s’albira aquest resultat: regalaran l’ESO, el batxillerat i moltes carreres. Després, quan un graduat comenci a treballar, li ensenyaran de debò per a quines tasques se l’ha contractat i segurament les farà bé. Però no sabrà, el que se'n diu saber, quasi res. Qui sap si la ignorància no juga a favor del progrés econòmic. És la idea de Trump, i potser un dia també serà la nostra.

Jordi Llovet​ 17/07/2025

pac 168 L'estúpida guerra de l'educació

"La renovació pedagògica sempre ha estat molt heterogènia i plural". La renovació és l'autèntica tradició educativa de Catalunya: des de la pionera Rosa Sensat fins avui, hi ha un fil roig constant d’innovació, de voluntat d’estar al dia, de millora permanent. Renovació no ha volgut dir mai, ni abans ni ara, anar en contra dels coneixements ni de la memòria, tal com es vol caricaturitzar avui el treball per competències o per projectes. L’important, en tot cas, no són els mètodes ni les tècniques, sinó l’objectiu formatiu. Les bones i els bons mestres sempre han estat flexibles i pragmàtics des de l'empatia amb l'alumne, i des de l’exigència i l’autoexigència.​...

Avui hi ha un fort debat, sovint desagradable i malhumorat, fruit d’un gran desconcert general. Són molts els factors d'inestabilitat que estan incidint en escoles i instituts:... incorporació de docents no vocacionals (proletarització de la professió), formació deficient del professorat, pèrdua de prestigi i autoritat, afebliment dels hàbits tradicionals (civisme, atenció, esforç)... El tòpic sembla veritat: més que una època de canvis, som en un canvi d'època. I mana el catastrofisme fatalista... Segurament el secret està a no obsedir-se ni amb els objectius ni amb les teories de l'educació. Es tracta d'entendre que un dels reptes més importants de l'educació al segle XXI, marcat per la diversitat de la globalització i la polarització social i ideològica, és aprendre a viure junts. I que l'escola ha de continuar sent una eina per garantir l’ascensor social. També per canviar el món, per deixar-lo una mica millor del que l'hem trobat: sí, continua sent necessària una capa d’idealisme com la que tenien els pioners de la renovació pedagògica de fa més d'un segle.

Xavier Besalú conclou que l'escola i el món educatiu en general han de ser un pol de resistència contra un desconcert tenyit d'un clima d'involució. Veu els mestres com el principal recurs educatiu, com l’ànima, i les humanitats com la clau per enfortir el pensament crític: "Els docents han de ser conscients que exerceixen una professió de cultura. Com podria encomanar el gust per la lectura un mestre que no llegeixi?" Defensa la combinació de classes magistrals amb tallers, treballs en grup o individuals, projectes, etc. Recomana varietat, flexibilitat. I recorda: "La renovació pedagògica que val la pena és una pràctica humil, gairebé anònima, callada i persistent; que fuig de l'espectacularitat, de la publicitat, dels rànquings, però que genera sentiments de benestar i de pertinença en tots els membres de la comunitat educativa"...

Ignasi Aragay comentant el llibre "La renovació pedagògica d'ahir i d'avui" de Xavier Besalú. 19 de juliol del 2025

 

c l'Oblit 66 i últim

 

Nota de l'amanuense: Alguna gent que creu en el diable diu que el 666 és el seu número... Aquesta sèrie sobre l'Oblit posa punt i apart en arribar al 66... dissortadament confirmant el seu títol.

Terra arrasada

Cases, carreteres, escoles i camps han quedat substituïts per tones de runa. El 92% dels habitatges han quedat destruïts o danyats, els sistemes d'atenció mèdica, d'aigua, de sanejament i d'higiene estan col·lapsats i la majoria de la població està sota el nivell màxim d'alerta per fam. Un escenari que se suma a la commoció generalitzada per la mort de més de 67.000 persones i el desplaçament de gairebé dos milions.

El nivell de devastació del territori és inèdit si es compara amb escenaris de guerra recents. Passa el mateix si ens fixem amb el nombre de desplaçats interns i de morts civils.

La guerra ha generat una quantitat de runa catorze vegades superior a la de tots els conflictes dels últims setze anys sumats.

​​

Núria Sala Ventura

13/10/2025

c l'Oblit 65

Des de la fundació d'Israel, els historiadors parlen d'entre deu i quinze guerres i d'infinitat d'altos els foc que sempre han acabat igual

1948-49  Guerra araboisraeliana, Guerra d'Independència per als israelians, Nakba (desastre, en català) per als palestins.

1956 Crisi de Suez.

1967 La guerra dels Sis Dies va alterar el mapa de la regió: Israel va derrotar els exèrcits àrabs, va ocupar Cisjordània, Jerusalem Est i Gaza

1969-1970 La guerra d'Attrition va enfrontar Israel i Egipte entre el març del 1969 i l’agost del 1970, com a continuació de la guerra dels Sis Dies.

1973 Guerra del Yom Kippur. Egipte i Síria van atacar Israel per sorpresa per recuperar el territori perdut.

1987  Dins dels territoris ocupats, la Primera Intifada, una revolta popular contra el domini israelià a Cisjordània i Gaza.

2000-2005 La Segona Intifada, molt més violenta, va esclatar arran de la visita d’Ariel Sharon a l'esplanada de les Mesquites i va provocar milers de morts.

2007  La presa de poder de Hamàs a la Franja de Gaza va obrir una nova sèrie de guerres curtes i devastadores

2021  El mes de maig un nou enfrontament de només onze dies va tornar a devastar Gaza

Israel i Palestina: set dècades de guerra i treves trencades, Quim Aranda 11/10/2025

c l'Oblit 64

 

Israel bloqueja l'accés d'ajuda a Gaza tot i l'alto el foc

Israel només ha permès l'entrada de 94 camions diaris de mitjana, quan el pacte eren 600 diaris

Les ONG internacionals denuncien que, malgrat l'alto el foc, Israel està "rebutjant de manera arbitrària" l'entrada d'ajuda humanitària dins de Gaza​... Segons dades de l'ONU, Israel ha autoritzat una mitjana de 1.011 tones d'ajuda (o 94 camions) diàries... La xifra, però, està molt lluny dels 600 camions diaris que estaven previstos en virtut de l'alto el foc pactat a principis de mes. Ja des del primer dia, el govern de Benjamin Netanyahu va reduir la xifra pactada a 300 argumentant que Hamàs no estava lliurant tots els cadàvers d'ostatges en els terminis pactats, però ni tan sols aquests 300 s'han complert... la mateixa setmana que el Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU ha dictaminat que Israel està obligat, sota la llei internacional, a deixar entrar ajuda humanitària dins de Gaza. El tribunal ha advertit el govern de Netanyahu que no pot continuar utilitzant la fam com a arma de guerra...

ARA 25.10.2025

c l'Oblit 63

Gaza: la guerra continua amb un altre nom (i 2)

La narrativa de l'alto el foc és l'instrument perfecte per a aquesta coartada: converteix cada crim en una excepció i cada excepció en rutina. La neteja ètnica deixa de ser un estat extraordinari per convertir-se en un model de govern. Israel destrueix, imposa les condicions de la treva, acusa de trencar-la i torna a destruir. El cicle es repeteix fins que el món el percep com a normalitat.

Però sota la runa continua havent-hi una societat que no es rendeix. Les mares que continuen buscant els seus fills, els metges que operen sense llum, els joves que documenten cada crim, però també aquells que decideixen casar-se i celebrar altres esdeveniments… Tots ells sostenen una política de l'existència.

La veritable reconstrucció no començarà amb conferències ni amb fons, sinó amb justícia. Mentre els responsables continuïn impunes, tota “transició” serà una continuació del crim per altres mitjans. Europa ho hauria d'entendre: no hi ha neutralitat possible quan un genocidi s'executa a plena llum i es fa dir “treva”.

Gaza no viu una postguerra ni tampoc ho farà d'aquí uns mesos. Viu la sofisticació de la guerra. Han canviat el vocabulari i els gestors, però la violència continua intacta... cada vegada que acceptem un nou bombardeig com una simple “resposta”, també participem en l'obra final del genocidi: fer que sembli raonable.

Itxaso Domínguez de Olazábal

31/10/2025

 

c l'Oblit 62

 

​Gaza: la guerra continua amb un altre nom (1)

Gaza no viu un alto el foc, sinó una pausa administrada de la violència. Aquesta setmana, Israel va tornar a bombardejar la Franja al·legant que Hamàs havia violat la treva.​.. El llenguatge de l’“aturada de les hostilitats” compleix una funció política: disfressa la continuïtat del genocidi amb tecnicismes diplomàtics. Israel mata i culpa l'enemic d'obligar-lo a fer-ho; els governs occidentals lamenten “l'escalada” sense anomenar l'agressor; molts mitjans repeteixen la narrativa de la “violació de la treva”, com si existís una simetria entre colonitzador i el colonitzat... A Gaza, la vida segueix sota el foc. Des que es va anunciar l'alto el foc, els atacs no s'han aturat: desenes de persones assassinades, milers sense accés a menjar ni a medicines, i un territori on cada desplaçament pot ser l'últim... 

Els governs de la regió que fa un any denunciaven la massacre (encara que sense accions de pes per aturar-la) avui contribueixen a la seva gestió. Igual que Occident, finançaran la “reconstrucció” –en la qual molts es faran d'or– sense exigir responsabilitats. Prefereixen parlar de governança que de justícia... 

Itxaso Domínguez de Olazábal

31/10/2025

c l'Oblit 61

 

Israel expulsa 20.000 palestins del camp de refugiats de Jenín i el converteix en una base militar

Des del passat gener, l'exèrcit israelià ocupa el camp de refugiats de Jenín, després d'expulsar els 20.000 palestins que hi vivien, i ara l'han convertit en una base militar on les tropes s’han entrenat per a la guerra urbana de Gaza....

L’operació per buidar el camp de Jenín –que ha passat desapercebuda sota l'ombra del genocidi de Gaza– va començar el 21 de gener, l'endemà de la investidura de Donald Trump i durant el primer alto el foc a Gaza​...

Cristina Mas​​  20/10/2025

lliVre 33 Ocell de bosc

Es parla poc de l'amor dels avis. Potser perquè es considera un tema menor, domèstic, crepuscular. No crec que pugui haver-hi un goig més gran. Arribem massa joves a la paternitat, sense experiència vital, en plena competència amb l’entorn, amb un delit d’èxit professional clavat entre cella i cella, amb una gran necessitat d’hissar al cor de la societat la bandera del nostre ego. Dediquem poc temps a educar i a pensar en els fills, més enllà de satisfer-ne les necessitats diàries i peremptòries. En canvi, s'arriba a la condició d’avi amb l’aprenentatge de la decepció fet i digerit, gairebé sense recances, temors o ressentiments.

(...) Ser avi és la culminació de la vida. Una culminació que arriba paradoxalment quan comences a declinar. Ja no competeixes amb ningú. Res del que anys enrere et semblava essencial et fa córrer. Pots dedicar-te a vetllar-los els passos, a regalar-los temps, contes, tendresa; i a regalar-te a tu mateix el goig de veure’ls créixer (...).

L'amor eròtic tendeix a la possessió. L'amor als fills tendeix a la projecció pròpia, que també és possessiva. Quan estimes un net, tu desapareixes. (...) És l'únic amor que en comptes de deixar cicatrius, les guareix”.

Ocell de bosc, Antoni Puigverd (pàg. 30-31)