pac 220 Orriols i el relat hispanocèntric

 

L'extrema dreta és, arreu, un problema per articular majories, i aviat ho serà a Catalunya, ja que el vot ultradretà autòcton surfeja les onades globals de desafecció. A Catalunya, aquesta onada té dos components afegits: la crisi demogràfica i la repressió del Procés. Un tercer factor, més inaudit, és l​'autodemolició del relat sobiranista... En un exitós exercici de victim blaming, els partits espanyols han convençut la seva parròquia que la repressió del 2017 va ser una victòria “democràtica” contra els “colpistes”. I, per postres, l’independentisme ha decidit culpar-se a si mateix, de manera que els catalans ja no som víctimes de l’immobilisme i la repressió espanyols, sinó culpables de deixar-nos enredar per la “ingenuïtat”, les “mentides” i el “xantatge emocional” dels líders que van passar per la presó o l’exili.​..

​Tot plegat ha deixat un rastre de mal humor i de pessimisme que ha resultat ser –quina sorpresa!– el caldo de cultiu idoni per a l'extrema dreta. Aquest és un dels detonants de la irrupció de Sílvia Orriols, però n’hi ha d'altres: la rendició i la repressió del 2017, les gelosies de Junts i ERC, la por a la dissolució identitària, el gir global conservador, els canvis en la dieta informativa de la població i una xenofòbia que segurament ja existia en estat de latència. Atenció: no estem parlant de miratges. Tots aquests factors són reals, i per tant els votants d’AC no poden ser tractats com a paranoics. Són, més aviat, una expressió d'ira i desesperança davant d’una realitat massa complexa.

​... els seus discursos, a més de ser retrògrads i negacionistes, mai no es dirigeixen contra els poderosos, sinó contra les baules més febles de la societat; contra els marginats i no contra els explotadors; contra els immigrants i no contra els espanyols; contra els processistes i no contra el PP i Vox.​.. AC també és el símptoma d’una pulsió autodestructiva​... Si pels errors (manifestos) de Puigdemont, Junqueras i la CUP hem de titllar-los de traïdors, i llençar-los a la paperera de la història... superats pels errors propis, però sobretot per les limitacions polítiques d'un país petit i tenallat pels seus veïns. Qui voldrà tornar-ho a fer, com deia Jordi Cuixart, si la recompensa probable és que l’enemic t’empresoni i els teus t’insultin pel carrer?

Toni Soler, 23.11.2025

pac 219 Radiografia de l'amnistia

Fa 5​22 dies (avui 5​88) que el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) va publicar la llei d'amnistia, després d'una negociació convulsa entre el PSOE i Junts i els intents del PP de torpedinar-la al Senat. Malgrat això, els líders de l'1-O segueixen sense haver-se'n beneficiat en la seva totalitat per les reticències del Suprem a aplicar-la al delicte de malversació.​..

El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, va xifrar aquest dijous en més de 350 les persones que s'han vist beneficiades per la llei d'amnistia. Segons les últimes dades d'Òmnium, actualitzades al maig del 2025, un total de 236 causes penals contra independentistes s'han tancat definitivament des que es va aprovar la llei: en 178 casos ha estat per aplicació directa de l'amnistia, mentre que en 49 ha estat a conseqüència d'arxius, i en 9 més, d'absolucions. En el bloc de casos arxivats hi ha la causa de Tsunami Democràtic i la de la suposada trama russa del Procés que va néixer de l'operació Volhov, ja enterrades entre retrets de les instàncies judicials superiors als respectius instructors.

El maig del 2025 per primera vegada el nombre de causes penals tancades contra els represaliats va superar el de policies amnistiats (164), que van ser el col·lectiu que en un primer moment es va beneficiar més ràpid de l'amnistia.

 Les dades d’Òmnium sobre l’amnistia, fins al maig del 2025

 1.610 persones represaliades amnistiables

 178​  amnistiades

 726​ persones amb causes​ penals (691) i del Tribunal de Comptes (35)                     susceptibles de ser amnistiades

 ​​​​​49​ arxivaments

 236​ causes tancades

 9​ absolucions

 35​ denegades

 48​ en suspensió per qüestions d’inconstitucionalitat al TC o prejudicials al TJUE

 75​ no hi ha constància de resposta judicial

 332​ no hi ha constància que s'ha tramitat

 884​ persones amb sancions administratives

 21​ beneficiades per l'amnistia

 19​ denegades

 2​ pendents de resposta

164 agents de cossos i forces de seguretat beneficiats per l'amnistia

 ​Martina Alcobendas  15.11.2025

 

LliVre 37 ELISE I ELS NOUS PARTISANS

 

Tardi i Dominique Grange signen una novel·la gràfica intensa i apassionant, amb ecos que ressonen avui amb més força que mai en una França encara esqueixada per la desigualtat i la injustícia.

L’Elise​ (alter ego de Dominique Grange), una jove cantant de Lió que el 1958 arriba a París per provar sort, deixa enrere el món de l’espectacle arran del moviment contestatari del Maig del 68. Es nega a acceptar la «tornada a la normalitat» i s’afegeix al moviment de lluita contra l'explotació, la injustícia social i el racisme. Un recorregut atípic que ens porta des de la guerra d'Algèria fins als anys setanta, en el qual la protagonista s’encarna en unes il·lustracions vehements i en algun cas esgarrifoses.

Elise i els nous​ partisans enganxa el lector amb tota la força de l'experiència viscuda, barrejada amb elements de ficció, i segueix les passes d’una jove que es defineix ella mateixa com «compromesa per a tota la vida».

Dominique Grange (Lió, 1940) és actriu, compositora, intèrpret, traductora i militant política. El 1958, després d'estudiar a l'Escola d'Intèrprets de la Sorbona i rebre classes d'art dramàtic, va emprendre una carrera professional com a actriu i cantant que va abandonar després dels successos de Maig del 68 per dedicar-se gairebé exclusivament a la militància política de biaix maoista amb el partit Gauche ​Prolétarienne. Arran d'això, Grange va passar a cantar sobre la revolució, les lluites socials, antiracistes i llibertàries, component importants himnes militants com «Les Nouveaux Partisans» (que inspirà el títol d'Elise i els nous partisans) o «À bas l'État policier». El seu compromís polític la va portar a passar una temporada a la presó i posteriorment a formar part de la Nova Resistència Popular, una organització clandestina, braç armat de la Gauche ​Prolétarienne. Des de llavors, ha continuat participant amb organitzacions polítiques d'esquerra i molt activament amb diverses oenagés. La majoria dels seus escassos treballs discogràfics estan il·lustrats per Jaques Tardi.

​

La cançó que dóna títol al tebeo:

Els Nous Partisans – Dominique Grange – Niça 1970

Escolteu les nostres veus que s'eleven des de les fàbriques

Les nostres veus proletàries dient que ja n'hem tingut prou

Farts de llevar-nos cada dia a les cinc

Per agafar un autobús o un tren, atiborrats com bestiar

Farts de la màquina que ens torna bojos

Farts del cap, del temporitzador que ens mata

Farts de la vida d'esclau, la vida de miseria

Escolteu les nostres veus, anuncien la guerra

Cor: Nosaltres som els nous partisans

Franctiradors lliures de la guerra de classes

El camp del poble és el nostre camp

Nosaltres som els nous partisans

Mireu l'explotat quan torna a casa al vespre

I mireu les dones que treballen tota la vida

Vosaltres, que vomiteu sobre nostre,

que dieu que ens estem convertint en burgesos

Baixeu a la mina a 600 metres sota terra

No és a les vostres catifes on morim de silicosi

Vosaltres compteu els vostres beneficis, nosaltres comptem els nostres mutilats

Mireu-nos envellir al ritme de les cadències

Patrons, mireu-nos, és la guerra que comença

I vosaltres, els guàrdies de la presó de la classe obrera

No us molesta criticar-nos

Els vostres lacais permanents ens aconsellen jugar a cartes

I parlar en nom nostre al despatx del patró

Voteu, manipuleu, repetiu el Grenelle

No ens enganyareu, ja no funciona

Només hi ha dos bàndols, ja no esteu amb nosaltres

A tots els col·laboradors, farem la guerra

Passegeu pels hostals sòrdids

On dormim per torns mentre treballem tres torns de vuit hores

La revolta que ressona a la llar negra d'Ivry

Anuncia la venjança dels morts d'Aubervilliers

També és revolta al cor dels barris de barraques

On la misèria s'acumula amb la malaltia

Però tots els treballadors immigrants són els nostres germans

Tots units amb ells, us declarem la guerra

La violència és a tot arreu, ens ho vau ensenyar

Patrons que exploten i policies que ens peguen

Però a la vostra opressió cridem resistència

Vosaltres expulseu Kader, Mohamed s'aixeca

Perquè no podeu expulsar el poble revoltat

Un poble que es prepara per tornar a agafar les armes

Que els traïdors els van robar el 45

Sí, burgesos contra vosaltres, el poble vol la guerra

LliVre 36 L'ALTRA HISTÒRIA DEL FUTBOL

 

«El futbol és l'emoció de la incertesa i la possibilitat de la diversió» Valdano – pàg. 5

« La bellesa és lo primer. La victòria, lo segon. El que importa és l’alegria» Sòcrates (el grec o el brasiler?) – pàg. 7

«Creat pels pobres. Robat pels rics» Pancarta dels aficionats tunisians el 2017 en el partit contra el PSG – pàg. 8

«Com que el foeth ball causa gran clamor, avalots i nombrosos problemes en l'espai públic, es prohibeix sota pena de presó que aquests jocs es practiquin a la ciutat» Ban del segle XIV – pàg. 11

A aquesta primera ordenança contra el futbol, el 1314, la segueixen una trentena de prohibicions en pobles i comtats anglesos fins el 1615. - pàg. 14

Les «regles de Cambridge» permeten la democratització del futbol als campus i l'aparició dels primers clubs a partir de 1857. Tanmateix el futbol modern neix de debò el 26 d'octubre de 1863... - pàg. 21

Hitler detesta el futbol, que considera massa urbà i poc germànic per al seu gust... Als Jocs Olímpics del 1936 ... assisteix als quarts de final que enfronten Alemanya amb Noruega... Un doblet de Magnar Isaksen elimina Alemanya. Serà la primera i darrera compareixença oficial de Hitler en un partit de futbol. - pàg. 64

Matthias Sindelar, vienès, conegut com «l’home de paper»...

A la Copa del Món de 1938 declina formar part de la selecció alemanya...

El seu darrer partit oficial serà el 26 de desembre de 1938, amb la samarreta de l’Àustria de Viena que va vèncer, gràcies al seu únic gol, al Hertha de Berlin.

Després passa a viure en la semiclandestinitat amb la seva xicota jueva italiana Camila Castagnola.

Acusats de «simpatitzants jueus, txecs i socialdemòcrates» i perseguits per la policia, els troben morts al seu pis el 23 de gener de 1939. - pàg. 69

«Ja poden els tecnòcrates intentar controlar fins el mínim detall, ja poden els poderosos manipular-lo... el futbol sempre serà l’art de l’imprevist» Eduardo Galeano – pàg. 140

El futbol no només és negoci: des de fa més d'un segle, és un poderós instrument d’emancipació per a treballadors, dones, militants anticolonialistes, joves de barris populars i manifestants d'arreu del món. - Contraportada.

L'ALTRA HISTÒRIA DEL FUTBOL​ - Deveney​, Correia​ i Bonaccorso​ -  Garbuix Books

pac 218 Català, derrotes i victòries

A les dades històriques del vell problema (segles de prohibicions del català, victòria feixista a la Guerra Civil, quaranta anys de dictadura sense escolarització en català que coincideix amb l’arribada d'una gran onada migratòria castellanoparlant), se n'hi afegeixen de noves: en democràcia, el català continua amb un estatus jurídic inferior al castellà, la globalització afavoreix les llengües amb més milions de parlants, arriba una nova onada migratòria i el procés independentista fracassa.

Som un país d’esperit pactista i moral col·lectiva fràgil, que combina eufòries desmesurades amb manques de confiança; els catalanoparlants ens estimem més renunciar a la llengua que no passar una mala estona, i milions de catalans castellanoparlants consumeixen la propaganda hostil d'un sistema comunicatiu i polític que sempre culpabilitza i deslegitima el català. En aquestes condicions, una derrota política a l'escenari internacional com la del Procés, sumada a la repressió de l'estat espanyol que ha vingut al darrere, ens deixa dubtant una vegada més sobre les nostres forces i els nostres drets.

Hi ha partits i grups de pressió que han llegit la derrota independentista com l’oportunitat per dissoldre la nostra identitat en aquelles on coincideixen les lleis i el mercat, de manera que abandonem la pretensió que el català sigui la llengua de tothom i ens passem al castellà i a l’anglès. Alguns ho fan a la brava, com sempre, i d’altres mirant d'aconseguir l’efecte sense que se’n noti el cuidado. És vital que aquests sàpiguen que, igual que no ho han aconseguit fins ara, no ho aconseguiran en el futur. I que nosaltres siguem conscients que, tot i jugar en un camp que fa pujada, hi ha milers de persones que s'incorporen cada dia a la catalanofonia. Si la volem continuar fent créixer, necessitem actituds polítiques i socials ben conscients.

​Antoni Bassas, 12.07.2025

 

pac 217 Companys, Franco i ...

Arribem al cinquantenari de la mort del dictador Francisco Franco amb dues memòries enfrontades. La memòria és un assumpte d’actualitat permanent. Som memòria. L’únic que realment ens conforma són els records: paradoxalment, és el menys volàtil del que tenim. Els béns materials i físics caduquen, la memòria roman. Si això és així amb les persones, encara ho és més col·lectivament.

Quins records, quines memòries té Espanya del seu segle XX? Quines personalitats l'ha​n definit? Doncs fonamentalment Franco.​.. la memòria espanyola del segle passat gira sobretot al voltant de Franco, a favor o en contra. La República és com si no tingués rostre ni perfil. Pregunteu a un espanyol mitjà si sap res d’Alcalá-Zamora o d’Azaña. L'ombra del dictador és allargada: va aconseguir desprestigiar el règim democràtic republicà, i la Transició no ho va arreglar. Al contrari, va apostar per l’oblit i va acabar així fent bona la idea de dos extrems enfrontats, no d'uns sublevats militars inspirats en idees feixistes contra un jove i inestable règim democràtic.

Quins són, en canvi, els records i la memòria que té Catalunya del seu segle XX? Doncs tenen un caràcter més republicà i plural. Les grans figures al voltant de les quals mirem el nostre passat són Francesc Macià i Lluís Companys. També el seu precedent conservador, Prat de la Riba, juntament amb l’autèntic contrapès ideològic dins el catalanisme, Francesc Cambó. I encara, Josep Tarradellas, que va ser l'únic punt de fuga republicà de la Transició catalana i espanyola. Més cap al final, esclar, Pujol i Maragall, tots dos fills de l’antifranquisme i el catalanisme.

Aquesta diferència en les respectives memòries és definitòria. Espanya ha romàs polarizada pel franquisme, per combatre’l o per reivindicar-lo. Catalunya he estat marcada pel catalanisme, més insurrecte o més d’ordre. Franco va voler esborrar el passat republicà, i en bona mesura ho va aconseguir a Espanya, però no a Catalunya, on es va passar de la ratlla: l’execució de Companys el va elevar al panteó dels màrtirs.

​Ja durant la Segona República, les dretes espanyoles, ajudades per l’atmosfera internacional de por dins les democràcies liberals davant el comunisme soviètic, van atiar l'espantall revolucionari. La diplomàcia occidental establerta a Madrid i Barcelona va ser procliu a aquest relat. Franco va començar a guanyar aleshores.​.. Companys acabaria afusellat per la dictadura enmig del silenci internacional. Aquella mort infame és un recordatori imprès en la memòria democràtica catalana.

Ignasi Aragay​ 14/11/2025

 

pac 216 El país d'Oques Grasses

 

Aquest és el país de la Rosalía però també és el país d’Oques Grasses​...

Hi ha una tradició creativa en el país, i un nivell de compromís, i una massa crítica de catalanoparlants que permet aquesta mena de miracles... Ara floreixen artistes menys acomplexats; ha aparegut un espècimen estrany, que és el creador català que no té cap pressa per canviar d'idioma... O si la té és perquè a Espanya, i en castellà, es paga millor; coses del mercat. Això no és fàcil de solucionar. Però l’èxit d’un creador té a veure amb canviar les coses, no amb ser-ne víctima (o potser còmplice)...

El català és vehicle d’expressió mentre el suflé de les estelades puja i baixa, mentre el paisatge humà canvia, i els fills il·legítims de Paco Candel proclamen que, per culpa de l’independentisme, la llengua catalana se ha vuelto antipática. I la premsa espanyola els riu les gràcies i els victimitza. Que els bombin: Catalunya es reinventa sempre amb saba nova, i aquesta eterna metamorfosi és el més immutable que tenim com a país.

Us deveu haver adonat que no he escrit ni un mot relacionat amb la vida política, perquè tot això passa mentre els partits van a la seva, cada cop més extraviats en el seu laberint. Ho dic amb recança, perquè si alguna cosa va demostrar el Procés és que sense política no es fan canvis duradors; la llengua és un dret i demana impuls i protecció contra la inclemència del mercat. Però ara imagino l’Estadi de Montjuïc ple de joves gaudint d’Oques Grasses, joves en edat de votar, i em pregunto si l'actual PSC escarxofat, els independentistes desnortats o els islamòfobs d’Aliança Catalana tenen la capacitat de fer-los somiar, de donar-los les eines, de vehicular el seu potencial. Però un altre tret immutable del tarannà del país és que la gent actua sense demanar permís, sense deixar-se encomanar per l’apatia, sense excusar-se en la promesa d'una llibertat política que no acaba d'arribar mai. Potser per això un estadi sembla més fàcil d’omplir que una urna.

Toni Soler​​ 15/11/2025

pac 215 l'escola no pot rebutjar els casos difícils

 

El capellà Lorenzo Milani va ser desterrat el 1954 a Barbiana, un poblet sense llum, telèfon, aigua corrent ni carretera asfaltada. Hi va fundar una escola, i el 1967, poc abans de morir, va preocupar-se perquè es publiqués el llibre escrit pels seus alumnes, Carta a una mestra. Ha esdevingut un clàssic.​​ Els mestres jubilats Jaume Cela i Joan Domènech l’homenatgen ara amb l’assaig a quatre mans Educar és donar la paraula (Octaedro). Entre la utopia i el derrotisme, hi busquen el que Tomàs Moro en deia "eutopia", és a dir, "el bon lloc possible": una escola imperfecta oberta a tothom. "Només una escola perfecta es pot permetre el luxe de rebutjar la gent nova i les cultures diferents. I l’escola perfecta no existeix", escrivien, els nois i noies de Barbiana.

Cela i Domènech no escriuen des del bonisme. Coneixen perfectament la crisi educativa i l'extrema dificultat pràctica a què s'enfronten molts mestres, la sensació de desemparament i fracàs​... es consideren pessimistes esperançats. Es proposen una escola que prioritzi els més desafavorits, aquells als quals alguns titllen d’ineptes o malparits. Esclar que hi ha nanos difícils... Esclar que l'administració no l'encerta, que moltes famílies passen de tot i que a l'aula el guirigall pot arribar a ser fenomenal. Però l'escola no pot tirar la tovallola. Cal ser-hi, pell amb pell amb els adolescents més complicats, tossudament, sense humiliar ni excloure. "... conscients que el nostre camp d'actuació és limitat"...

L'alternativa, esclar, no pot ser aprovar tothom, regalar títols... Per descomptat, Cela i Domènech reclamen més recursos per a l’educació i menys intervencionisme administratiu (des dels anys 80, una reforma cada any i mig). Volen més autonomia per als centres. Propugnem més atenció a les humanitats (llegir i escriure com a pilars) i més connexió amb els problemes reals de l’entorn. I advoquen per una renovació pedagògica que no sigui innovar per innovar, sinó basada en les experiències de la millor tradició, per exemple en Barbiana.

Més enllà del debat primari entre aprovar o suspendre, es fixen en la tasca crucial i la responsabilitat dels mestres, que han d’ensenyar el que saben i el que són. ... Motivant, donant sentit, trencant el mur de la indiferència i la desconfiança, sumant informació amb emoció, cadascú amb el seu mètode. Sobretot donant exemple: qui vol educar ha de mostrar moltes ganes d’aprendre, ha d’encomanar curiositat pel saber, l'art, la cultura, la ciència. I autoexigència. "Com podem demanar que tinguin ganes de llegir els nostres alumnes si nosaltres no manifestem la nostra passió per llegir?".

Ignasi Aragay​ 12/11/2025

pac 214 Això d'anar al metge i pretendre que t'entengui en català

 

“¿Qué es más importante, que hable catalán o mi salud? Que yo hable catalán o que consiga trabajo? Qué es lo realmente importante?”. Aquesta dicotomia tan falsa com justeta ens ve guionada des de Madrid, cosa que agraïm, perquè als indígenes ens cal sempre que ens salvin des d'allà. On s’és vist que tinguem la boja pretensió d’anar al metge i dir-li que ens fa mal el fetge en la nostra llengua?​...

Seré sincera i contestaré les preguntes de les empoderades i tan autosatisfetes protagonistes (l’obra es diu Esas latinas). Que si és més important que parlin català o la seva salut? Cap de les dues coses. Que aconsegueixin feina? Doncs per mi no cal. Però amb l'obra ja en tenen (conec actrius de veritat que estan a l'atur)

El que és realment important, per no deixar de citar aquest guió insuperable, és que ara, a les tertúlies, l’opinador de dretes moderat no ens digui que “a Vic” (sempre és Vic) és normal que els metges sàpiguen català per atendre “una iaia”. Perquè les iaies de Vic parlen castellà, no cal que siguin condescendents. El català és una llengua de pagesos, sí, per sort, i de iaies, sí, i de taxistes, i d’escriptores i d’influencers. Les iaies i les no tan iaies de Vic i de tot arreu tenen dret a ser ateses (i enteses) en català, que és una llengua que ja existia quan Colom, amb uns amics missioners, va anar a explorar el nou món amb els resultats lingüístics que coneixem.

Empar Moliner​ 11/07/2025

pac 213 Coses a celebrar

 

Admeto que per acostar-me a l’univers de Rosalía sense prejudicis vaig haver de fer un llarg viatge perquè jo, per edat, he mamat flamenc per decret, perquè era la banda sonora del franquisme. Quan va aparèixer Motomami encara em va costar més ficar-m'hi. Vaig pensar: aquesta noia s'ha disfressat de llatina, se'ns ha venut a la moda funesta del reggaeton i la sexualització més vulgar. I ara, amb aquest disc que reivindica l’espiritualitat pop, també arrufo el nas perquè els boomers vam haver d'aguantar la tutela de les sotanes i tota la hipocresia vaticana, i quan em parlen de misticisme, encara que sigui amb un embolcall tan bonic, penso en sectes i en falsos profetes.

I esclar que penso, amb recança: que bé que ens aniria que Rosalía fes una obra magna en català, que engrandís el nostre llegat cultural i el posés al servei de la humanitat sencera. Que bonic seria que s’adonés de l’enorme favor que podria fer a una llengua tan castigada i assetjada. Però després m’arronso d’espatlles i penso que Rosalía no és Joana d’Arc, ni tan sols Maria del Mar Bonet​...  I com a bon català pacto amb la realitat i dono per bo que ha volgut cantar almenys una cançó en la seva llengua, sabent que en el panorama internacional això no li suma, i en el món hispà més aviat li resta. I, per tant, la celebro. De tot cor. I li desitjo més èxits, i li proposo (potser li hauria de resar?) que ens ajudi a fer de Catalunya un viver de nous talents musicals.

Però per acabar de fer justícia, després de celebrar Rosalía celebro encara més els artistes que fan del català un vehicle de cultura i de festa. Alguns d'ells són artistassos com Rosalía però no poden demostrar-ho perquè el sistema (la indústria, la premsa, Espanya) els ignora com si fossin una nosa o, al contrari, una amenaça. Els músics, escriptors, actors que han optat per treballar en la seva llengua contra tot i contra tothom, havent-se de sentir a dir “provincians” o “nacionalistes”. Els celebro i els torno a celebrar, amb un extra de passió, perquè ho necessiten molt més que Rosalía​...

Toni Soler​ 09/11/2025

pac 212 Contra la política de la nostàlgia 2

 

No hi pot haver política de la nostàlgia sense l'oblit. I com que la memòria és un exercici de poder, el que s'oblida sol ser la història dels vençuts, dels subalterns i dels marginats. I per això la política de la nostàlgia sempre és profundament reaccionària.​.. la nostàlgia és precisament el tret característic del pensament i l'acció política reaccionària de la modernitat.

La nostàlgia política sembla inofensiva, però és molt perillosa. El risc d'anhelar el retorn a un passat que mai no va existir és que ens acabi portant a un altre lloc, que no és el que crèiem recordar. El món d'ahir no tornarà.​.. A casa nostra s'escampa ara l'enyorança estèril d'una societat homogènia. Però aquell món no tornarà...

No ens hauria de sorprendre que els grans promotors de la política de la nostàlgia siguen moviments reaccionaris, com la dreta radical europea o l'islamisme polític. És més inquietant que des d'alguns sectors d'esquerres també es caigui en el parany de la política de nostàlgia. Conrear el sentiment de pèrdua i la mirada al passat sempre acaba per engreixar les forces de la reacció...

Cal qüestionar, i resistir, aquesta onada de nostàlgia política. Però l'alternativa no pot ser el fatalisme o l'acceptació acrítica del present i de qualsevol futur que ens plantegin, ni el menyspreu a les pròpies arrels, ni tampoc una ingènua confiança en un progrés lineal. El progrés col·lectiu només pot vindre de la crítica profunda al present i l'esperança compartida en la possibilitat d’un futur diferent.

Jordi Muñoz​​  07/11/2025

pac 211 Contra la política de la nostàlgia 1

 

... la nostàlgia no és només una emoció íntima. També té un ús polític, més perillós. I cada cop és més present. Fa un temps que tota mena de líders polítics i figures de la cultura de gairebé tot l'espectre ideològic semblen haver-se posat d'acord a conrear imaginaris de la nostàlgia. Hem passat d'una dècada en què la nostra conversa col·lectiva tractava sobre el futur a un període dominat per la mirada cap al passat...

Ens conviden a tenir nostàlgia d'un país, d'una ciutat, d'un barri o d'una escola que ja no existeixen. D'un passat que "recordem" familiar, confortable, endreçat i previsible. Un món en què la societat era més homogènia, les jerarquies més clares i les trajectòries vitals més previsibles. Ens fan enyorar un món en què, diuen, tothom t'entenia quan demanaves un cafè amb llet en català. Coneixies el veïnat, perquè era el mateix de tota la vida. Als comerços de tota la vida tothom et coneixia, i si no duies diners, doncs ja m'ho pagaràs demà. Podies comprar un pis al barri on havies crescut. A l'escola, els mestres parlaven i els alumnes escoltaven. Si feies el que tocava, tenies al teu abast una bona vida.

Moltes d'aquestes coses no són veritat, però tant li fa. El que ens fan enyorar és només una part de la història. Potser podies comprar un pis amb pocs anys de sou, però no podies divorciar-te ni fer vacances. La ciutat no estava presa pel turisme, però l'heroïna feia estralls i els atracaments eren molt freqüents. No et senties estrany al teu barri, però difícilment podies escapar-ne. Al carrer es parlava català, però la majoria no havia pogut aprendre a escriure'l. Els parts eren "naturals" i no "medicalitzats”, però morien moltes més mares i nadons. Els obrers eren orgullosos i estaven cohesionats, però vivien atrapats en feines alienants, torns infernals i malalties i accidents laborals. I les dones, a casa o en la subocupació. Els alumnes callaven i feien bona lletra, però la majoria no entenien res del que recitaven de memòria i abandonaven l'escola als catorze anys. Als pobles tothom s'ajudava, però l'opressió i el control social ofegaven qui no hi encaixava, fossin gais i lesbianes, dones alliberades o simplement gent amb sensibilitat dissident...

Jordi Muñoz 07/11/2025

pac 210 La nostàlgia

 

La nostàlgia és un sentiment profundament humà, i universal. Pràcticament tots i totes tenim nostàlgia en algun moment de la nostra vida. És inevitable: a mesura que passa el temps, nosaltres canviem. I també canvien les persones que ens envolten i els llocs que habitem. De vegades són canvis lents i només es fan evidents quan un dia mires enrere i et sorprens enyorant un món que ja no existeix. De vegades mirar enrere pot ser reconfortant. Altres vegades fa més mal. Sobretot quan els canvis són sobtats i el teu món s'ensorra de cop i volta.

En tot cas, sempre cal estar alerta, perquè la nostàlgia sol construir-se sobre una ficció. El que enyorem no és el passat realment viscut, sinó el record que en tenim. I la memòria és selectiva. Recordem algunes coses i n’oblidem d’altres. I de vegades volem creure que enyorem un lloc, una persona o un moment, quan el que en realitat el que trobem a faltar és ser infants o joves.

Jordi Muñoz 07/11/2025

pac 209 En defensa de l'avorriment

 

L’avorriment és, per a mi, ara, una necessitat intel·lectual. Em diverteix anar en cerca de l’avorriment.​

Som terra de contrastos. Seny i rauxa, mar i muntanya. Tenim la festa més divertida del planeta i la més avorrida. La més divertida, no cal dir-ho, és la del tió, que ho té tot: violència gratuïta, tortura a un tronc indefens (se li exigeix a cops de bastó que defequi, però no arengades, per motius sòdics) i, sobretot, caca. La més avorrida, no cal dir-ho, tampoc, és la d’ahir. La Castanyada. No hi ha música, no hi ha vestits de gala, i el menjar que toca, a sobre, és saludable. El didalet de vi que bevem per fer passar les castanyes, i que és una meravella mundial, té un nom, que convida els obvis a fugir: ranci.

Però aquesta és la gràcia de la Castanyada. L’avorriment absolut. Fer-la petar al costat del foc, o d'una espelma. Que no hi hagi cap especial a la tele, no gaire llum artificial, tots els joves lluny, buscant algun zombi amb qui interactuar. La revolució consisteix a poder-se avorrir, desitjar-ho. Avorrir-se una mica, sense estímuls. Hi ha una altra paraula, en moltes llengües romàniques, també la nostra, que significa això: recollir-nos.

Empar Moliner​ 31/10/2025

pac 208 Converses amb els qui no hi son

 

Encara que no ho sembli, els que ja no hi són hi són, cada dia. Notem com van quedant fixats trets del seu caràcter en la nostra pròpia personalitat o van apareixent en la dels nostres fills, la qual cosa encara és més profundament torbadora. Per no parlar del sobresalt que experimentem el dia que la imatge que ens torna el mirall ens resulta massa familiar, i ens ho confirma un amic quan ens diu en veu baixa, impressionat com si hagués vist passar una ombra, “com t’assembles al teu pare...”

Els sentim amb la seva veu i amb les seves pròpies paraules pronunciant-se categòricament sobre un fet que acaba de repetir-se i pel qual sempre tenien una dita, un advertiment o una sentència a punt.​.. Ens comparem amb el que estaven fent a la nostra edat. I, per descomptat, sabem els penjaments que deixarien anar quan sortís segons quin individu o indivídua a les notícies, perquè una persona són les seves inclinacions, les seves fòbies i els seus valors inalterables.​..

El nostre diàleg interior és, a vegades, un diàleg amb els morts. Voldríem desfer malentesos, demanar disculpes o reclamar una raó pòstuma que ens va ser injustament negada. No és un diàleg inútil. Totes aquelles paraules que ens farien bé si les poguessin sentir els que són morts les podem dir als que són vius.

Antoni Bassas​ 31/10/2025

pac 207 L'elefant català a l'habitació espanyola

 

 L'Espanya d'avui s​'assembla poc a la de fa mig segle, quan el dictador va morir al llit. Ni l'Església ni l'exèrcit tenen el poder que tenien, i en termes socials i econòmics s'ha produït una gran transformació. El terrorisme basc tampoc existeix. Què queda, doncs, dels problemes endèmics heretats del segle XIX i fossilitzats per les dictadures del XX? L’assumpte secular de sempre: l’elefant català a l’habitació espanyola​...

Poc abans del seu decés, Franco va demanar una última cosa al seu hereu Joan Carles: "Alteza, la única cosa que os pido es que preservéis la unidad de España". La gran obsessió. No li va demanar que vigilés el perill comunista, que vetllés per la fortalesa de l’Església catòlica o, jo què sé, que es preocupés pel futur de la seva família. No. Li va sortir l’eterna pulsió nacional que poc després quedaria fixada en l'article 2 de la Constitució del 1978: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles"...naquesta fórmula va ser "dictada" a la Moncloa per l’alt comandament militar. La pulsió nacionalista que preocupava Franco al llit de mort és la que encara avui uneix d’Aznar a Felipe González davant la realitat catalana, com s'ha vist amb el Procés i, encara, amb l’intent de girar full amb la llei d'amnistia, l'aplicació de la qual està bloquejada per l’alta judicatura...

Ignasi Aragay​​  29/10/2025

pac 206 Les mares que no acompanyaran els menors no acompanyats

 

Llegeixo que s’han detingut “30 pares estrangers per fer passar els seus fills com a menors no acompanyats”. Els deixaven d’acompanyar "deliberadament" perquè entressin en el sistema de protecció sota la tutela de la Generalitat. La policia els anomenava “els Erasmus", potser perquè alguna diferència presentaven amb els que arriben sols i en condicions precàries. La família els abandonava a prop de comissaries, els explicava com actuar i esperava que es beneficiarien del sistema fins a la majoria d'edat, en què demanarien el reagrupament. Hi ha famílies que se’n tornaven al país d’origen. D’altres es quedaven aquí i es veu que hi parlaven per telèfon.​

Tendim a imaginar que els vinguts d'altres països no tenen sentiments elaborats com els nostres. Ells “no estimen” els fills com nosaltres, nosaltres això no ho faríem, ens diem. Però les mares ho són a tot arreu. Mares de fills potser estúpids, creguts i sense escrúpols, o tristois, taciturns i amorosos (suposo que les nenes no les han entregat, només els nens). Aquest fet, deixar anar els fills perquè tu no els pots donar el que caldria, ha passat i passarà sempre, volent i sense voler. Sempre hi haurà una mare que donarà el fill, a contracor o ja amb el cor fet miques...

Empar Moliner​ 24/10/2025