Admeto que per acostar-me a l’univers de Rosalía sense prejudicis vaig
haver de fer un llarg viatge perquè jo, per edat, he mamat flamenc per
decret, perquè era la banda sonora del franquisme. Quan va aparèixer Motomami encara em va costar més ficar-m'hi. Vaig pensar: aquesta noia s'ha disfressat de llatina, se'ns ha venut a la moda funesta del reggaeton i la sexualització més vulgar. I ara, amb aquest disc que reivindica l’espiritualitat pop, també arrufo el nas perquè els boomers
vam haver d'aguantar la tutela de les sotanes i tota la hipocresia
vaticana, i quan em parlen de misticisme, encara que sigui amb un
embolcall tan bonic, penso en sectes i en falsos profetes.
I esclar que penso, amb recança: que bé que ens aniria que Rosalía fes
una obra magna en català, que engrandís el nostre llegat cultural i el
posés al servei de la humanitat sencera. Que bonic seria que s’adonés de
l’enorme favor que podria fer a una llengua tan castigada i assetjada.
Però després m’arronso d’espatlles i penso que Rosalía no és Joana
d’Arc, ni tan sols Maria del Mar Bonet... I com a bon català pacto
amb la realitat i dono per bo que ha volgut cantar almenys una cançó en
la seva llengua, sabent que en el panorama internacional això no li
suma, i en el món hispà més aviat li resta. I, per tant, la celebro. De
tot cor. I li desitjo més èxits, i li proposo (potser li hauria de
resar?) que ens ajudi a fer de Catalunya un viver de nous talents
musicals.
Però per acabar de fer justícia, després de celebrar Rosalía celebro
encara més els artistes que fan del català un vehicle de cultura i de
festa. Alguns d'ells són artistassos com Rosalía però no poden
demostrar-ho perquè el sistema (la indústria, la premsa, Espanya) els
ignora com si fossin una nosa o, al contrari, una amenaça. Els músics,
escriptors, actors que han optat per treballar en la seva llengua contra
tot i contra tothom, havent-se de sentir a dir “provincians” o
“nacionalistes”. Els celebro i els torno a celebrar, amb un extra de
passió, perquè ho necessiten molt més que Rosalía...
Toni Soler 09/11/2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada