pac 215 l'escola no pot rebutjar els casos difícils

 

El capellà Lorenzo Milani va ser desterrat el 1954 a Barbiana, un poblet sense llum, telèfon, aigua corrent ni carretera asfaltada. Hi va fundar una escola, i el 1967, poc abans de morir, va preocupar-se perquè es publiqués el llibre escrit pels seus alumnes, Carta a una mestra. Ha esdevingut un clàssic.​​ Els mestres jubilats Jaume Cela i Joan Domènech l’homenatgen ara amb l’assaig a quatre mans Educar és donar la paraula (Octaedro). Entre la utopia i el derrotisme, hi busquen el que Tomàs Moro en deia "eutopia", és a dir, "el bon lloc possible": una escola imperfecta oberta a tothom. "Només una escola perfecta es pot permetre el luxe de rebutjar la gent nova i les cultures diferents. I l’escola perfecta no existeix", escrivien, els nois i noies de Barbiana.

Cela i Domènech no escriuen des del bonisme. Coneixen perfectament la crisi educativa i l'extrema dificultat pràctica a què s'enfronten molts mestres, la sensació de desemparament i fracàs​... es consideren pessimistes esperançats. Es proposen una escola que prioritzi els més desafavorits, aquells als quals alguns titllen d’ineptes o malparits. Esclar que hi ha nanos difícils... Esclar que l'administració no l'encerta, que moltes famílies passen de tot i que a l'aula el guirigall pot arribar a ser fenomenal. Però l'escola no pot tirar la tovallola. Cal ser-hi, pell amb pell amb els adolescents més complicats, tossudament, sense humiliar ni excloure. "... conscients que el nostre camp d'actuació és limitat"...

L'alternativa, esclar, no pot ser aprovar tothom, regalar títols... Per descomptat, Cela i Domènech reclamen més recursos per a l’educació i menys intervencionisme administratiu (des dels anys 80, una reforma cada any i mig). Volen més autonomia per als centres. Propugnem més atenció a les humanitats (llegir i escriure com a pilars) i més connexió amb els problemes reals de l’entorn. I advoquen per una renovació pedagògica que no sigui innovar per innovar, sinó basada en les experiències de la millor tradició, per exemple en Barbiana.

Més enllà del debat primari entre aprovar o suspendre, es fixen en la tasca crucial i la responsabilitat dels mestres, que han d’ensenyar el que saben i el que són. ... Motivant, donant sentit, trencant el mur de la indiferència i la desconfiança, sumant informació amb emoció, cadascú amb el seu mètode. Sobretot donant exemple: qui vol educar ha de mostrar moltes ganes d’aprendre, ha d’encomanar curiositat pel saber, l'art, la cultura, la ciència. I autoexigència. "Com podem demanar que tinguin ganes de llegir els nostres alumnes si nosaltres no manifestem la nostra passió per llegir?".

Ignasi Aragay​ 12/11/2025