pac 265 Qui prohibirà prohibir?

​...La relació dialèctica entre prohibicionisme i imaginació ha estat sens dubte l’assumpte de la manifestació proamnistia que la Federació d’Associacions de Veïns va convocar per al diumenge 1 de febrer. Vist que la de Madrid no havia estat autoritzada perquè, segons sembla, els organitzadors (la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica) no havien negociat abans la seva convocatòria legal, a Barcelona van ser les associacions de veïns les qui van prendre la iniciativa. Ho van fer tot a la llum del dia. Convocar i sol·licitar permís. Com si el permís hagués d'arribar, van crear una malla organitzativa que tenia preparat des del servei d'ordre fins al d'assistència mèdica, no pas en previsió de desmais de plaer per part d'algun manifestant incapaç de resistir la sensació de manifestar-se legalment. Fins quaranta i vuit hores abans del dia 1, la Federació va negociar amb el governador civil, i inclús va tractar de fer-ho directament amb el ministre de Governació [Fraga Iribarne]. [...] La manifestació va aplegar milers de barcelonins en un càlcul difícil que pot equivocar-se a la baixa si s'aposta pels 50.000 i a l'alta si es va cap als 80.000. Desenes de milers hi havia. No tan sols en el punt de convocatòria, davant el Palau de Justícia, sinó a tota la geografia de l’Eixample barceloní. Al nord, l’obelisc de la Victòria va aparèixer cobert per un llençol gegantí en el qual es llegia “Amnistia” i que van retirar els bombers. Al sud, enfront del Palau de Justícia, la força pública carregava a cavall i llançava bombes de fum. Un helicòpter sobrevola la ciutat coordinant les difícils accions d'una força pública desbordada. Malgrat la duresa de les càrregues, aquí i allà s’ajunten masses que només demanen amnistia i llibertat. Hi ha una manifestació a les voreres i una altra a les calçades; centenars de cotxes solidaris se sumen a l’embús o a la revolució del so mitjançant la proclama de la botzina. La força pública descobreix de sobte que els cotxes també poden ser baquetejats. Colpegen mossèn Xirinachs, fràgil a l'acció de la porra. Del cap d’aquesta combinació catalana de Gandhi i Makarios brolla sang. Li curen la ferida a l’hospital i torna al seu lloc de treball polític: la porta de la Model, a l'espera de l​'amnistia. [...] Entre els manifestants hi havia els líders de les forces polítiques de Catalunya, des de Convergència al PTE, des del PSUC al PSAN, des de la dreta democràtica a l'esquerra que vol armar-se i armar-la. [...] Han convocat per diumenge vinent una altra manifestació davant del que va ser Parlament de Catalunya i avui és Museu d'Art Modern. Quan arriba la tarda, l’entusiasme està de part de la imaginació. Un periodista, professional de la contemplació, a la vista d’aquest excepcional matí, només pot plantejar-se i planteja: ¿qui prohibirà prohibir?

De l’article de Manuel Vázquez Montalbán a la revista Triunfo (7-II-1976)

pac 264 Si a Elon Musk no li agrada, és bona idea

 

​La dreta clàssica ha arraconat els seus conceptes clau –ordre, propietat, família, etcètera– per apropiar-se del terme llibertat, tot i que durant dos segles aquesta paraula màgica ha guiat totes les revolucions contra l'antic règim. Primer se la van apropiar els liberals, en nom del laissez faire econòmic. I ara ho fan els libertarians,​ seguidors de Trump, que òbviament no tenen res a veure amb el vell anarquisme llibertari, sinó amb l'odi a l’estat enfront del mercat, erigit en garant dels drets dels individus.

Curiosament, aquests libertarians s’indignen quan els poders públics intenten regular o cobrar impostos, però aplaudeixen molt fort quan el govern reprimeix la dissidència, expulsa immigrants o colla les minories. Tot plegat resulta sospitós.​.. És una mostra diàfana del que és el populisme.​..

Les xarxes socials funcionen com assemblees, i en totes les assemblees s'imposa el que més crida o el que s'expressa en termes més radicals. L’anonimat alimenta l’exabrupte i la difamació.​.. Quan diem que les xarxes “bullen” és perquè algú les fa bullir com i quan vol. Això ha provocat que molts usuaris interessats en un debat obert i sincer hagin desertat per la pressió de bots agressius que obeeixen consignes, reorienten les discussions, fan bullying als enemics ideològics o comercials i donen ales a discursos reaccionaris...

Toni Soler ​ 07/02/2026

pac 263 "Un infant no se suïcida, un adolescent sí"

 

Aquesta frase del títol t’obre els ulls. Francesco Tonucci la diu perquè entenguem la importància de donar oportunitats als infants perquè es frustrin, perquè s’arrisquin en el seu aprenentatge autònom, perquè aprenguin sols. Com? Amb llibertat. Els nens i nenes no necessiten que els protegim, sinó que els deixem sortir al carrer a jugar, anar sols a escola –hi ha dades que diuen que si hi van sols són més puntuals–, anar a comprar pel barri. "En realitat, a més autonomia, menys risc".

"Els nens aprenen a parlar sols, amb prova error. Ningú no els hi ensenya", diu Tonucci. "Si intentéssim ensenyar-los a parlar, potser tindríem molts afàsics", bromeja. Si de ben petits no els deixem que s'equivoquin i que es relacionin amb el món sense tuteles –amb els amics, amb els veïns, amb els mestres, amb els desconeguts–, si els sobreprotegim, si hi estem sempre al darrere i a sobre, si no deixem que es pelin els genolls, que es barallin i que plorin, quan de més grans –d’adolescents– hagin d’afrontar problemes, llavors potser ja serà massa tard. "Viure la frustració als 4 o 5 anys és totalment diferent que viure-la als 14.​.. l’increment de depressions (i de suïcidis) en l'adolescència té molt a veure amb unes infàncies de cotó fluix.​..

L’obsessió per la seguretat, que va començar als anys 80, ens ha portat a tallar les ales a la infància. Amb la nostra mirada adulta poruga, només veiem perills... 

"Els adults juguem per divertir-nos, per guanyar... Els nens juguen per jugar, és la utilitat de l'inútil"

Ignasi Aragay​​  06/02/2026

pac 262 Cristianisme contra darwinisme social

Jo sóc ateu. I, sense deixar de ser-ho, em trobo ara al bàndol dels cristians.​.. No parlo, evidentment, de religió, sinó d'un enfrontament entre cosmovisions que va esclatar al segle XX i està caracteritzant el segle XXI.

Pertanyo a un bàndol que creu en els drets humans. Que creu en la igualtat de tots els éssers humans. Que creu en els sistemes democràtics i està convençut que cada ciutadà té dret a expressar la seva opinió en forma de vot, sense que cap vot no valgui menys que un altre.

Tot això, mirat fredament, resulta força absurd. Sabem, en consciència, que ni totes les persones són iguals ni valen el mateix, i que tampoc no valen el mateix tots els vots, ni totes les opinions. Però ens hi entestem perquè és el que considerem just.

Parlem d'idees culturalment cristianes, o judeocristianes si ho prefereixen. Només el cristianisme, entre totes les religions i creences, assegura que cadascun dels humans és fill d'un mateix déu i està fet “a imatge i semblança” d'aquest mateix déu. Només el cristianisme proclama la primacia dels esclaus, dels pobres, dels deformes.​..

De l'humus dels evangelis i la predicació de Pau de Tars sorgeix la convicció, reflectida ja pel dret canònic medieval, que hi ha una dignitat inherent a l'ésser humà. Aquesta convicció queda establerta per primera vegada, com a document polític, en la declaració de la independència dels Estats Units, escrita el 1776: "Sostenim com evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat"... Però aquests drets, o aquestes “veritats”, mai no han estat “evidents”...

Enric González​ 07/02/2026

 

pac 261 El feixisme, ara sí, ha tornat 2ª part

 

Una de les maneres descarnades d'exercir el poder és la de generar por entre aquells a qui es vol dominar, siguin persones o països. La forma més efectiva que té el terror per mostrar-se i exercir-se és la imprevisibilitat. No tenir cap seguretat de si seràs acusat o reprimit i que no calgui cap motivació.​..

Des de fa un any, en la comunicació, les anàlisis o les tertúlies de tota mena, les accions cridaneres de Trump o de la dreta local creen una barreja d’expectativa, temor, incertesa, amenaça i molt espectacle. La raó, l’anàlisi, el diàleg o la controvèrsia civilitzada han desaparegut... L'única certesa que ens queda és que només compten l'amenaça i l'ús de la força com a raó última de tot. El món digital, les xarxes socials, ha resultat un magnífic instrument per difondre mentides i missatges d'odi i ha encapsulat la ciutadania dins unes cambres d’eco que ens fan presoners de missatges simplistes i emocionals... Podem acabar per assumir el discurs totalitari com la “nova” normalitat...

Intentar apaivagar el monstre fent actes de submissió no serveix per a res. Trump no és un lapse accidental. A Europa li toca independitzar-se... no podem continuar actuant com si hi hagués regles i normes quan han deixat d'existir. A la política totalitària cal confrontar-hi els valors democràtics, allà i aquí. D’entrada, tornem el significat a les paraules i delimitem la trinxera de la llibertat enfront del feixisme.

Josep Burgaya​  30/01/2026

pac 260 El feixisme, ara sí, ha tornat. 1ª part

 

“El feixisme tornarà i, quan ho faci, ho farà en nom de la llibertat”.​(Thomas Mann​ 1951)

La pulsió totalitària no va desaparèixer mai del tot, i avui es donen les condicions perquè reaparegui amb força. Durant uns anys hem parlat de la mutació de la dreta cap al populisme. Tenim prou evidències, però, que estem davant del retorn del feixisme en forma i fons ... Encara que la història no es repeteix, s'estan complint les condicions polítiques, socials i ideològiques de l'Europa dels anys trenta. Ara, el camp de joc és tot el món... una aposta oberta per recuperar les dictadures. S'està imposant obertament la cultura de la força i el menyspreu a les llibertats individuals i nacionals.

Estem davant d’un caos organitzat i amb uns objectius ben precisos... el primer que fa el feixisme és ressignificar les paraules i fer ostentació de les expressions més brutals... Donald Trump, en poc temps, ha dinamitat l’ordre geopolític del món i ha enviat el dret internacional i la pràctica de la diplomàcia a la paperera de la història. Ha desaparegut tota subtilitat en les intencions dels Estats Units com a potència. Han desaparegut el respecte i les bones maneres. El brutalisme s'imposa exhibint discursos entre ridículs, paròdics i estremidors. Aquesta conducta entre boja i infantil compleix amb l’objectiu d’atemorir-nos i incapacitar-nos per a qualsevol resposta. Ningú es vol indisposar amb el gegant dement...

Josep Burgaya​​  30/01/2026

pac 259 L'escalivada i l'arròs, antídots contra la islamofòbia

​... El 714, hauria de ser una fita recordada: és quan els musulmans berbers i àrabs culminen a les actuals terres catalanes la conquesta de tota la península Ibèrica​... A l'actual Catalunya, Girona i Barcelona no van oferir resistència, però sí Tarragona, que va quedar destruïda i deshabitada, o Badalona, Mataró, Terrassa i possiblement Empúries. Tots plegats vam passar a formar part de Al-Àndalus... les Balears no van entrar al món islàmic fins al segle X...

Al segle VIII i següents els cristians van poder seguir practicant la seva religió, això sí, a canvi de pagar uns tributs especials...  En aquells temps, en poques dècades (711 al 755), van venir un milió de persones procedents del món aràbic i del nord d'Àfrica (sobretot berbers = amazigs), que es van afegir a una població peninsular que es calcula que tenia entre 6 i 9 milions. La barreja era inevitable... també els musulmans en territori cristià van poder conservar el seu credo, de nou amb algunes limitacions i peatges monetaris: són els anomenats mudèjars, moros o sarraïns...

L’empremta cultural musulmana és molt rellevant... No en va, sense ells no ens haurien arribat els avenços babilònics, indis i de l’antiga Grècia. Des de la botànica a la física i la matemàtica, passant per la medicina i la farmacologia, o la mecànica i la zoologia... Per descomptat, és prou sabuda la influència en el vocabulari, la toponímia i la cuina. En la llengua, ens han llegat des de l’enxaneta dels castellers fins als verbs amanyagar o tafanejar, per citar casos poc coneguts. I en el menjar, la llista és suculenta: l’escalivada, l’arròs, el sucre, el safrà, el festuc, la síndria... En fi, res com un bon àpat d’escalivada i arròs per combatre la resclosida i intolerant islamofòbia.

 

Ignasi Aragay​ 02/02/2026

 

LliVre 40 GANGSTA MAJOR

El suggeriment s'ha inserit

49 elements seleccionats 

"Jo sense cap dubte la duria al lloc que em fa més feliç del món, perquè crec que l'amor és això: no és luxúria, ni compulsió, ni febre com predicaven els trobadors; ni tampoc sacrifici, resignació i avorriment mutu com ensenya el pop català. És compartir el que t'estimes amb gent que t'estimes; és bastir ponts entre coses belles."  pàg. 230

Gangstat Major, Edgar Cantero. Editorial Empúries. Barcelona 2025

pac 258 La postguerra civil

 

​La millor manera de pair el passat és assumir-lo, i assumir la Guerra Civil és admetre que hi va haver vencedors i vençuts, i que els vencedors es van comportar com a tals fins molt després que les armes callessin.​..

Però el debat que ha d’afrontar Espanya no és el de la guerra —on la violència ho amara i ho confon tot—, sinó el de la seva conseqüència, és a dir, el franquisme, que durant quatre dècades, i malgrat la seva victòria als camps de batalla, va continuar la lenta i pertinaç feina de repressió, depuració i divisió entre els espanyols per convertir els derrotats i llurs famílies en vençuts perpetus, i marcar amb foc la vida pública fins a la Transició i més enllà. Aquesta és la cicatriu que trenca Espanya encara ara. Mig país repudia el record de la guerra però blanqueja el llegat del franquisme i se’n considera hereu, encara que sigui amb la boca petita...

A la Catalunya contemporània, el pes de les esquerres i del catalanisme i el fet que la dreta majoritària convergís en el nacionalisme democràtic van inclinar clarament la memòria col·lectiva cap al bàndol republicà, ja que els derrotats del 1939 van ser també la Generalitat i el catalanisme. La repressió posterior no es va dirigir només contra les esquerres, sinó que va afectar també totes les expressions de la catalanitat, incloent-hi la llengua, encara que els seus parlants fossin catòlics i/o de dretes. Però el fet d’assumir la derrota nacional —expressada en l'afusellament del president democràtic del país— no ens ha d’impedir reconèixer el dolor causat pel furor revolucionari sobre milers de catalans pel fet de ser catòlics, burgesos, rics, militants de la Lliga i fins i tot demòcrates i catalanistes de dreta. Dit això, no dubto que Catalunya, el seu fet nacional, forma part dels derrotats del 1939. I no ho dubto perquè les conseqüències d'aquest fet les patim encara avui.

Toni Soler​  31/01/2026

pac 257 Què té a veure Trump amb Joan Sense Terra?

​1215 La Carta Magna Libertatum, és a dir, Gran Document de les Llibertats​...​ Quines llibertats? De qui? Som al segle XIII i per tant no estem parlant de les llibertats del poble, però sí de les llibertats dels senyors contra el seu rei, Joan Sense Terra, un autèntic cretí, conegut per haver posat unes taxes impagables, per haver firmat a contracor la Carta Magna –i no haver-la complert, però firmada va quedar– i per ser l’adversari més temible de Robin Hood. Aquella Constitució obligava el rei a respectar els procediments legals. A sotmetre’s a la llei! Sí, el respecte a la llei per part del més poderós. Això és exactament el que Trump, avui el més poderós, no fa, en el seu cas ni a les lleis dels EUA ni a les lleis i tractats internacionals.

Les constitucions catalanes medievals també anaven del mateix, de garantir els drets i llibertats davant del poder reial. Les nostres van ser finalment suprimides per l’absolutisme borbònic després del 1714, per Felip V, l’avantpassat de l’actual Felip VI. Les constitucions catalanes també es remuntaven al segle XIII: des del 1283 el rei no podia fer lleis generals al Principat sense el consentiment i l'aprovació dels eclesiàstics, cavallers i ciutadans que formaven la Cort General de Catalunya. Era un sistema pactista, de pacte entre els estaments.

Trump aspira a ser un governant absolutista. Vol fer el que li doni la gana, per damunt dels drets i llibertats (i obligacions) consagrades en la llei. Contra certa imatge impopular, les lleis no existeixen per fer la guitza a la gent, sinó que en realitat són –o haurien de ser– una garantia contra els abusos del poder. La justícia no sempre hi ajuda​... Però debilitar la llei normalment va contra els de baix. Perquè fer trampes no és tan fàcil, necessites diners per pagar bons assessors legals. És sabut que saltar-se impostos només està a l'abast de les grans fortunes.

​... Hitler, un governant milhomes i sanguinari, va vulnerar totes les lleis humanes i divines. Aquest tipus de personatges que consideren que no tenen límits de cap mena són altament perillosos. La llei (i la democràcia) són avorrides, incòmodes i imperfectes, però són les que ens permet una mínima convivència harmònica entre persones i interessos legítimament diferents. O això o la llei de la selva. La llei del més fort, que és el que Trump està tornant a imposar​... contra els poderosos autoritaris i incultes, els llibres protegeixen la nostra imaginació, la nostra llibertat.

Ignasi Aragay​ 16/01/2026

 

pac 256 Quan regalem adeptes a l'extrema dreta 2

 

El cas de Badalona és l’exemple paradigmàtic de com aquestes narratives, quan es transformen en acció política sense un contrapès de cultura pública sòlida, deriven en pràctiques autoritàries i inhumanes. Quan l'activisme governamental no té una base de gestió real, el buit l'omple el populisme més punitiu...  cal fer un advertiment crític: l'interculturalisme no es pot deixar de banda ni confondre amb aquest activisme reactiu. Existeix el perill de barrejar conceptes i creure que una política "anti" és una política intercultural. No ho és...

Aquesta cultura de la diversitat no s’ha d’entendre com una mesura dirigida només "als altres", sinó com una eina de socialització per a tothom. Hem de comprendre que la diversitat no és un accident temporal, sinó la base estructural de la nostra realitat. Una política intercultural implica assumir que tothom –ciutadans d'aquí i d'allà– hem d'aprendre a viure en la diversitat. Això requereix noves competències per moure'ns en un entorn on coexisteixen múltiples cultures i religions. No es tracta només de "tolerar", sinó de socialitzar-nos en la realitat de l'altre...  si seguim responent a la política de la por amb un activisme institucional "anti", que assenyala però no educa, seguirem atrapats en la policy trap. És hora de desplaçar el debat cap a una política intercultural que sigui pedagògica i transformadora...

Ricard Zapata-Barrero 23/01/2026

pac 255 Quan regalem adeptes a l'extrema dreta 1

 

Avui, a Catalunya, trobem una proliferació de plans institucionals "contra" el racisme que, en lloc de desactivar l’odi, podrien estar actuant com a combustible per a les narratives que pretenen erradicar.​.. Ja no parlem només de gestionar fluxos; estem davant d'una ofensiva política que criminalitza la diversitat en si mateixa. Aquesta deriva s'alimenta de la mixofòbia (la por a la barreja) i utilitza dos recursos tan falsos com efectius. Primer, el recurs històric: la fantasia d'un passat homogeni en què l’heterogeneïtat és vista com una "anormalitat" que cal extirpar. Segon, el recurs demogràfic: el relat de la substitució, la por irracional que la minoria esdevingui majoria. Aquest còctel crea un ambient de por en què la diversitat es percep com una amenaça a l'ordre...

Estem davant de l’aparició d’un activisme governamental fins ara desconegut. Aquest procés es produeix quan la lògica de la pancarta i la confrontació pròpia dels moviments socials penetra en les institucions, transformant l'administració en un agent "anti". El govern deixa de ser un gestor del bé comú i d'un espai públic compartit per convertir-se en un actor que reacciona des d'una trinxera d'ideologia reactiva.

Aquesta reacció, que veiem en molts ajuntaments i en la mateixa Generalitat, planteja un dubte seriós: aquestes polítiques reactives aconsegueixen els seus objectius o, al contrari, regalen encara més adeptes a l’extrema dreta? ... El sistema cau en l'error de fer polítiques "per a immigrants" mentre que les úniques que s'adrecen a la resta de ciutadans són "contra" ells, punint reaccions que sovint neixen d'un dèficit d'eines per gestionar la pluralitat. En posar el focus només en el conflicte, estem validant que la immigració és un "problema". Aquest enfocament no redueix la xenofòbia; la fixa en l'agenda pública i contamina l'espai de convivència...

Ricard Zapata-Barrero​  23/01/2026

pac 254 L'escola i la guerra

 

​... cal repensar l'educació per la pau superant una visió excessivament confiada en el diàleg i la raó com a antídots suficients contra la violència. Hereus de la Il·lustració i del projecte de la Unesco, hem educat durant dècades amb la convicció que la pau era la norma i la guerra una anomalia evitable. Però la realitat actual en mostra els límits.

Educar per la pau no pot ser ingenu. No preparar per afrontar la violència organitzada, l’agressió autoritària i la necessitat de defensar la democràcia és una forma d’abandó. La pau no és cap valor abstracte, sinó un procés de consciència crítica. Com advertia Paulo Freire, no hi ha educació neutral: educar és sempre prendre partit, i fer-ho des de la presa de consciència. És llegir el món per poder-lo transformar. Kant ja va dir que la pau no és un estat natural, sinó una construcció moral i política que exigeix responsabilitat.

És, doncs, urgent avançar cap a una pedagogia de la resistència: una educació que no glorifiqui la guerra ni renunciï a la no-violència, però que afronti dilemes ètics reals del nostre temps com la necessitat de defensar la democràcia i els drets humans davant les agressions. En temps de guerra i propaganda, educar per la pau també vol dir educar per a la veritat: per discernir, per no normalitzar la violència imposada ni acceptar relats simplificadors o deshumanitzadors. Com ser solidaris amb els que es defensen d’ocupacions il·legals i neteges ètniques? Com defensar la llibertat sense menystenir la dignitat humana? Com sostenir la veritat quan triomfa la propaganda i la manipulació?​...

​Educar per la pau sense afrontar els conflictes reals —com la guerra imposada al cor d’Europa— pot acabar convertint la pedagogia en un relat desconnectat de la vida.

​Anna Jolonch, 24.1.2026

pac 253 El Vaticà i el nou ordre mundial

 

La doctrina sobre la riquesa i la pobresa presenta un problema teològic aparentment irresoluble. No hi ha cap dubte sobre la posició de Jesús: el ric, el camell i l'ull de l'agulla, l​'“Ai dels rics”, la paràbola de Llàtzer i el ric Epuló. Els primers cristians regalaven els seus béns i ho compartien tot: sobre això tampoc no hi ha cap dubte. A partir de l'Edicte de Milà (any 313), i amb breus interrupcions com la de Julià, la ràpida transformació del cristianisme en religió oficial de l'Imperi Romà va normalitzar la figura del cristià milionari.​..

Avui existeixen grups catòlics que no senten cap fàstic, més aviat el contrari, pel fet que els seus adeptes s’enriqueixin sense límit (Opus Dei, Legionarios de Cristo​...), i moviments de base que reivindiquen la humilitat i la pobresa. El Vaticà continua privilegiant, tant en la seva gestió quotidiana com a través de les encícliques papals, els primers.

El cas és que, des de fa relativament poc, la riquesa mundial tendeix a concentrar-se en poques mans. Algunes d'aquestes mans (posem com a exemples Elon Musk o el mateix Donald Trump) arriben a proclamar-se moralistes i invoquen “valors cristians” per justificar-se i per justificar un “nou ordre” dominat pels magnats.

En algun moment, la jerarquia catòlica hauria de prendre posició sobre aquest fenomen que arrasa qualsevol principi ètic, cristià o laic. Però el Vaticà fa molts segles que s'encalla quan s’aborda l’acumulació de la riquesa.

​Enric González, 25.1.2026

LliVre 39 PATRIMONI

 

"No s'ha d'oblidar res. Aquest és el lema de l'escut d'armes del meu pare. Estar viu, per ell, es estar fet de records. Per ell, qui no està fet de records no és fet de res." pàg.124

"La mort d'algun dels pares és sempre una cosa horrible... La meitat de la teva vida, o potser més, se te'n va. Et sents més pobre..." pàg. 127

Patrimoni. Philip Roth

pac 252 Fer pressupostos és de ‘losers’

 

​La gestió de la cosa pública, continua empantanegada perquè als nivells territorials que ens concerneixen​ (Barcelona, Catalunya, Espanya) els òrgans de govern no tenen ni la força ni la voluntat de pensar a l'engròs, amb mirada llarga; són presoners del tacticisme i de la dispersió, dos grans pecats de la democràcia que, ara fa un segle, van encendre la flama del feixisme. Estem caient en errors del passat i en trampes conegudes, mentre els feixistes fan la seva via mimetitzant-se en les modes, en la tecnologia, en una mena de modernitat ucrònica.

El feixisme beu de la seva maligna capacitat de seducció, però també de la retòrica buida de cert antifeixisme de postal i de l’exasperació d'una majoria democràtica que se sent allunyada de tot poder de decisió i obligada a renunciar a unes expectatives mínimes de prosperitat. La borsa puja tant com els índexs de pobresa. El sistema no rutlla i no sembla tenir esma per regenerar-se. El bloqueig és l'estat natural de les coses.​..

A Catalunya, a sobre, hem d’empassar-nos cada dia el discurs de la “normalitat” i de la “concòrdia”, quan encara tenim gent a l'exili, i l'amnistia, arrencada amb fòrceps al govern del PSOE, s'aplica de manera lenta i capriciosa per un poder judicial totalment alineat amb la dreta. També és “normalitat” que... els independentistes hagin d'actuar tenallats per l'amenaça de la repressió...

Junts i ERC han de començar a assumir que, per desgràcia, l'ascens anunciat d’Aliança Catalana allunya la possibilitat de reeditar una majoria sobiranista útil. I no cal renunciar a res, ni deixar d'esperar temps millors, per entendre que algunes coses no tenen espera, en un país tan tensionat com el nostre, un país que té raons justificades per preguntar-se si anem en la direcció correcta.

Toni Soler, 4.1.2026

pac 251 "Vull creure que podrem veure Netanyahu jutjat..."

 

Com definiria la situació avui a Gaza?

— Apocalíptica, de destrucció total. Israel ha creat les condicions per impedir una vida digna. Sense sostre, amb tendes improvisades, sense accés a una atenció mèdica adequada… I el que a la gent li costa més entendre és que la il·legalitat d’aquesta situació és estructural. Israel no té autoritat legal per fer el que fa (tampoc per estar a Cisjordània), fins i tot en una guerra hi ha normes. Però això no és una guerra, per a Israel els palestins no són un enemic a derrotar, sinó un poble a aniquilar. ​... Israel i els Estats Units estan abandonant el sistema internacional que es va crear després de la postguerra, se n'està definint un de nou. I no entenem la gravetat i les implicacions que té això.

​Existeix encara el dret internacional?

— La llei existeix, però es viola. Podem qüestionar-ne l'eficàcia, perquè la llei queda anul·lada quan no hi ha voluntat política, i no obstant això el dret hi és. El fet que es violi i s'anul·li no vol dir que no existeixi​...

Per què és tan difícil imposar sancions a Israel? Pel lobi israelià?

— Va més enllà.​.. Crec que de vegades ens confon la idea de l'estat. No crec que els estats tinguin un poder absolut, en cadascun d'ells hi ha un poder que no opera de manera visible. És on es concentra el poder financer, econòmic, militar, tecnològic, el poder dels lobis… i són aquests els que estan per sobre de la llei.​..

Com es relacionen aquests poders?

— Existeix una connexió d’interessos entre aquests homes​... Hi apareixen bancs, grans centres d'interès, i formen una xarxa on la religió no és l'element fonamental, sinó la ideologia supremacista que veu alguns com a superiors als altres. I en el fons d'aquesta idea el que trobem és que hi ha grups que són assassinables, destruïbles. Què hauria passat si als israelians els haguessin fet una dècima part del que els israelians han fet als palestins? Hi hauria segurament una guerra mundial a la regió.

 Carla Turró​ entrevista a Francesca Albanese​ 20/02/2026