El cas de Badalona és l’exemple paradigmàtic de com aquestes narratives,
quan es transformen en acció política sense un contrapès de cultura
pública sòlida, deriven en pràctiques autoritàries i inhumanes. Quan l'activisme governamental no té una base de gestió real, el buit l'omple el populisme més punitiu... cal fer un advertiment crític: l'interculturalisme no es pot deixar de
banda ni confondre amb aquest activisme reactiu. Existeix el perill de
barrejar conceptes i creure que una política "anti" és una política
intercultural. No ho és...
Aquesta cultura de la diversitat no s’ha d’entendre com una mesura
dirigida només "als altres", sinó com una eina de socialització per a
tothom. Hem de comprendre que la diversitat no és un accident temporal,
sinó la base estructural de la nostra realitat. Una política
intercultural implica assumir que tothom –ciutadans d'aquí i d'allà– hem
d'aprendre a viure en la diversitat. Això requereix noves competències
per moure'ns en un entorn on coexisteixen múltiples cultures i
religions. No es tracta només de "tolerar", sinó de socialitzar-nos en
la realitat de l'altre... si seguim responent a la política de la por amb un activisme institucional "anti", que assenyala però no educa, seguirem atrapats en la policy trap. És hora de desplaçar el debat cap a una política intercultural que sigui pedagògica i transformadora...
Ricard Zapata-Barrero 23/01/2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada