dijous, 31 d’agost del 2017

pd MC4

ARA dissabte, 19 d'agost del 2017
PER A QUÈ SERVEIX UN ATEMPTAT
Jordi Graupera (Professor de filosofia)

La suspensió del judici individual, la criminalització de la dissidència, la imposició de l'estat d'excepció permanent són els productes culturals de la dècada... La nova normalitat és fer ús de la por per consolidar les jerarquies, militaritzar l'Estat, i afeblir la democràcia i la vida espontània. Han volgut que la política i les idees s'abandonessin al sentimentalisme més xaró, a l'entreteniment més repetitiu, a la indignitat de viure només per publicitar la bellesa del nostre ego.
...
Preferim ciutats vulnerables a l'empobriment moral de ser protegits per un gran germà, un Leviatan, un monstre que s'ocupa dels nostres malsons mentre vivim la ficció del plaer.
La democràcia és el regne dels adults i un atemptat serveix per infantilitzar...
...
La resposta al terror no és delegar la nostra por en els guardians del poder, sinó arrabassar-los-el per aprofundir més en la democràcia, sabent-ne els riscos, caminant fermament cap a la llibertat, conscients de la incertesa que defineix tota vida humana viscuda amb dignitat.

dimecres, 30 d’agost del 2017

pd MC3

​ARA dissabte, 11 de febrer del 2017
ANIVERSARI
Sílvia Soler

Arriba l’aniversari i penses: ja fa tants anys que no hi és. El pare o la germana o l’amic, els que han marxat i ens han deixat aquí, enyorant-los. És inevitable repassar tot el que ha passat des que no hi són -tot el que ells s’han perdut-. I fas aquell exercici tan masoquista de pensar: que contenta que estaria si... quin fart de plorar s’hauria fet amb... com riuria... què en pensaria de...?
...
No cal evitar-la ni anar-la a buscar. L’absència ens acompanya i només podem pair-la -i encara- a base de records. Ja ho sabem, ho hem llegit i potser dit mil vegades: una persona no mor del tot mentre hi hagi algú que la recordi...

Perquè recordar, ja ho sabem, és tornar a passar pel cor. Però, tot i així, l’absència costa d’empassar
...

Ens queden les fotografies, la veu enregistrada, potser algun llibre escrit. La seva roba, els seus objectes. Coses que l’han sobreviscut. Tot el que amb prou feines ens serveix per assegurar-nos que ell o ella va existir, que el nostre amor per ell o ella era cert, per més que no ens va servir per impedir que marxés. Saber-ho, admetre que estimar algú no el salva de la mort, que el nostre amor -per gran, intens, tendre i profund que sigui- no pot vèncer la mort, és, des del meu punt de vista, la lliçó més difícil que ens toca aprendre. Una tasca feixuga que, a la majoria, ens té ocupats tota la vida.

dimarts, 29 d’agost del 2017

pd MC2

​ARA  Diumenge, 15 de gener del 2017
RES NO ÉS EL QUE SEMBLA I NINGÚ NO ÉS PERFECTE
Ignasi Aragay
Eduardo Mendoza, premiat amb el Cervantes, deia que “no és cap raresa que un català escrigui en castellà”. No ho és, certament. El que encara sí que és una raresa és que un català escrigui en català. Perquè malgrat la Renaixença, malgrat Pompeu Fabra, malgrat l’escola en català, malgrat l’independentisme, malgrat tot, l’escriptura i la lectura en català (i per descomptat també la parla) segueixen en una posició de preocupant debilitat, tant dins de Catalunya (i més a les Balears i el País Valencià) com sobretot a Espanya, on la incomprensió cap a la realitat lingüística catalana ha anat en augment. Es vol fer passar el català per hegemònic a Catalunya, i no és així, ni de bon tros. Ho és el castellà. Per tant, Eduardo Mendoza té tota la raó: és normal que un català escrigui en castellà, l’idioma que parlen i llegeixen la majoria de catalans.
...
Sempre ens quedarà el recurs de refugiar-nos en la nostra bombolla, de tancar-nos en un món fet a mida de mitjans de comunicació que només ens diuen el que volem sentir, i d’amics de Facebook i seguidors de Twitter que ens riuen les gràcies. Però tampoc llavors res no serà el que ens sembla: ens enganyarem, tot se’ns farà més incomprensible, perdrem la capacitat d’entendre i dialogar, i per tant d’intentar canviar les coses. Perdrem la ironia, el gust per la descoberta, per la sorpresa i la diferència...

dilluns, 28 d’agost del 2017

pd MCI

​ARA diumenge, 15 de gener del 2017
¿PODEM QÜESTIONAR L'ELECTORAT? 
Albert Pla Nualart

¿Estem qüestionant la democràcia quan lamentem la pèssima qualitat d’un electorat? ¿Pequem d’aristocràtics? Són preguntes que no sé deslligar del mal que ha fet, socialment, la teleporqueria... El dit que prem el botó del comandament pertany a la mateixa mà que fica el vot a l’urna. I si les dues accions es fan en el mateix marc mental i moral, no ha de sorprendre a ningú que el polític elegit tingui una qualitat tan ínfima com el programa...

Vaig dir fa poc que en aquest sistema econòmic ser consumidor i ciutadà tendeix a ser incompatible. Ho diré al revés: un bon ciutadà, un ciutadà modèlic, és un pèssim consumidor: és algú que gasta poc, que no viu en l’obsessió narcisista de ser jove i guapo i que pot gaudir -el verb més repetit en publicitat-amb una cosa tan barata com sentir-se solidari. És, per tant, lògic que el sistema dediqui molts milions i el màxim talent a transformar ciutadans en consumidors, i que faci servir la tecnologia perquè visquem cada vegada més aïllats i la nostra dimensió política quedi reduïda a zero. Amb el fred que fa, ¿qui se’n va a la reunió de l’associació X podent veure l’última sèrie de Netflix ben calentet al sofà?
Però què passa amb la democràcia quan ens quedem al sofà i ningú va a la reunió? Què passa quan el cul de sofà -ressentit perquè està lliscant de la classe mitjana a la baixa i no es podrà comprar l’últim smartphone - fica el vot a l’urna? Doncs passa que guanyen els de les pantalles, uns senyors que fan servir la democràcia per arribar al poder i que, un cop hi són, es dediquen a destruir-la.
I és evident que l’electorat no està privat de raó ni és manipulable per se, però també ho és que la qualitat ciutadana no ve de fàbrica. De fàbrica som, ras i curt, animals salvatges amb un gran potencial. Hi ha models de societat que civilitzen i models de societat que barbaritzen. Una democràcia només és possible on hi ha ciutadans i està en greu perill en un model de societat en què els ciutadans fan nosa...


dijous, 17 d’agost del 2017

pd MC

(Nota de l'amanuense: Avui, per celebrar una xifra rodona, faig un paper diari especial, és paper i és diari perquè és del dia, però no és de cap diari sinó que transcric part d'un document personal​ escrit a màquina que no vull esparracar però que hi ha el perill que s'esborri la tinta del paper de còpia en que està imprès)

dissabte, 15 de juliol de 1972
EL CONTE DE LA PERA VELLA O COM NO N'HI HA DOS SENSE TRES
(Primer dia: BARCELONA - LES BORDES)
Miquel Garriga
Sortida amb el ferrobús des de l'estació de Vilanova (dita també Estació del Nord) a 2/4 de 7, fins a la Pobla de Segur (arribada a les 3/4 d'1).
Vàrem trobar un noi que anava a l'Aneto i unes noies que anaven a un poble d'Osca.
A la Pobla agafem un autobús fins a Esterri d'Àneu (sortida teòrica a 3/4 de 2, però el conductor havia de dinar i era 1/​​4 de 3 quan marxàvem). Vam dinar a l'autobús. A Esterri canviem a un altre bus de la mateixa companyia, que en haver-nos d'esperar portava una hora de retard i els passatgers estaven ben empipats. Entrem a la Vall d'Aran pel Port de la Bonaigua i anem fins el poblet de Les Bordes*.
Ens aposentem en una casa abandonada d'aquest poblet.
Després de sopar i prendre un got de llet a la fonda, anem a dormir al voltant de les 10 de la nit.
...
(*Nota: No és escrit i no recordo com vam arribar a Les Bordes ni quina hora era, però ja es veu que empraves tot un dia per arribar-hi. També és impensable, avui en dia, que ens allotgéssim en una casa "abandonada" al mig del poble.)

dimecres, 16 d’agost del 2017

dimarts, 15 d’agost del 2017

pd M98

​MÉS OSONA 23 de maig del 2017​
AIXÒ NO ES TOCA
Empar Moliner

Si el Parlament de Catalunya hi ha qüestions que no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà... Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.

... Ara mateix al Parlament de Catalunya hi ha temes que no es poden ni esmentar, s’ha de prohibir parlar-ne, perquè posen en qüestió els límits del regne de Felip VI (regne heretat de Joan Carles I, al seu torn heretat de Francisco Franco). Parlar del que volem per al nostre futur, en tant que habitants de Catalunya, no és legal.

Si això és així, què han de fer els que voten 
partits republicans i sobiranistes? Pensar que 
els deixaran existir mentre siguin minoria però 
que no podran mai dur a la pràctica allò que 
creuen just si són majoria, perquè llavors 
posaran en perill la unitat d’Espanya?... Que em 
diguin, clarament, que votar no em serveix de 
res, doncs. 
 
Mentrestant, dels diners que se’n van a Madrid i 
no tornen en diuen “solidaritat”, però la 
 solidaritat es tria, no s’imposa. I quan els 
impostos són tan exagerats que provoquen 
desigualtats entre els que els paguen i els que 
els reben, i per tant, injustícia, és més exacte 
dir-ne “tributs” com sempre s’ha fet.
 

dilluns, 14 d’agost del 2017

pd M97

ARA diumenge, 30 de juliol del 2017
LA FERMESA JUSTA 
Toni Soler

​... tenint en compte que el sobiranisme té davant seu l’aparell de l’Estat, és difícil demanar-li que renunciï al seu principal actiu: aquesta marea humana, democràtica i pacífica que no ens ha fallat fins ara i a la qual no se li pot retreure res.

MESURA. Ens cal una mobilització mesurada, potser. Prou nodrida, ferma i continuada per defensar el referèndum, i prou tranquil·la i dirigida perquè no espanti sectors dubitatius ni doni arguments a l’adversari... La fermesa justa que esvaeixi dubtes sense renunciar mai a fer política...
CORATGE. Però la fermesa justa i mesurada farà més falta que mai si el sobiranisme guanya. És a dir, si el referèndum és un èxit i l’Estat, segurament amb la boca petita, proposa negociar. Caldrà fermesa perquè qualsevol propineta que arribi de Madrid (l’amnistia per als represaliats del 9-N o el respecte a la immersió lingüística) no faci abaixar els braços al govern català... De fermesa en caldrà molta, per evitar estafes d’aquesta mena. Cal dir, però, que si Madrid vol seure i parlar, s’haurà de seure, i parlar. I si els unionistes i els federalistes catalans volen seure i parlar, s’haurà de fer, encara amb més motiu. I quan se seu i es parla tothom ha de tenir clar què és el fonamental, on es vol arribar i en quin punt no hi ha marxa enrere possible. La fermesa és també el coratge de fer política, d’arribar a acords. És no deixar-se acoquinar pels que diuen que no hi ha res a parlar.

diumenge, 13 d’agost del 2017

pd M96

​ARA dissabte, 4 de març del 2017
EN MANS DE QUI CARAI ESTEM (i 2)
​David Fernàndez
​(Continuació...)
... ​
el que ja no cola és el teorema dels falsos neutrals, la doctrina dels ambigus de calculadora electoral i els que es posen de perfil creient que ja escamparà: pitjor són alguns que tenen la santa barra d’equiparar qui vol posar urnes amb qui les vol rebentar, qui vol obrir debats amb qui vol prohibir-los. En el trencaclosques jurídico-polític del règim i enmig del laberint autonòmico-constitucional, l’estratègia intravenosa de l’Estat és previsible: bloquejar, obturar i pervertir. Ritual habitual dels ionquis del poder, per poder fer el cop d’estat hauran de dir que s’està produint un estranyíssim cop de gent: amb majoria parlamentària, reclamant un referèndum democràtic i rere les mobilitzacions socials més àmplies i persistents des del final de la dictadura. Són les postveritats de la seva mentida
​... atiaran la contrainsurgència judicial, la propaganda desinformativa i l’aixeta econòmica. Així serà la guerra de desgast contra la més important desautorització i deslegitimació col·lectiva del règim del 78. Contaminar-ho tot: l’estratègia d’estat reduïda a cridòria i por. Soroll i amenaces. On l’únic antònim és netedat i tranquil·litat, oposant la més estricta de les paciències, la més col·lectiva de les intel·ligències i la més esperançadora de les desobediències, que és obeir-nos a nosaltres mateixos per poder construir la pròpia llibertat política. Per poder-nos desempallegar, contra bords i lladres, propis i aliens, de les mans que maneguen els fils...

dissabte, 12 d’agost del 2017

pd M95

​ARA dissabte, 4 de març del 2017
EN MANS DE QUI CARAI ESTEM (1)
​David Fernàndez

Hay cosas que no se hacen, si se hacen no se dicen, si se confirman se desmienten

General Saénz de Santamaría (1995)

...
Afrontem un estat demofòbic, colonitzat per una cultura autoritària i delmat per les elits extractives. Però ja fa temps... que la resposta ja no és a Madrid sinó a les Rambles: autodeterminant-nos. Perquè si, des del minut zero, l’Estat ha renunciat a una sortida política dialogada i ha declinat sempre habilitar un esquema resolutiu democràtic -mirall escocès, mirall quebequès-, responsabilitzar-ne les víctimes resulta kafkià. Per la resta, caldrà afegir que l’Estat fa -pel cap baix- deu anys tard i dècades d’indiferència. Ben mirat, ja fa molt que hem marxat i hem desconnectat: ara del que es tracta és de materialitzar-ho políticament....
Més destraler i paradoxal és que, contra la llibertat, invoquin el principi de legalitat i democràcia: per esbotzar precisament el principi de legalitat i democràcia que emana del Parlament de Catalunya. Que neix directament de la legitimitat democràtica que expressa l’anhel majoritari de la societat catalana. Ens volem governar; volen (des)governar-nos...

divendres, 11 d’agost del 2017

pd M94

​ARA diumenge, 30 d'abril del 2017
PROCÉS: NO S'HI VAL UN EMPAT (i 2)
 Ignasi Aragay
Encara hi ha, esclar, un tercer grup: els colauistes o comuns. Sovint es diu que no podran mantenir la seva indefinició, que no es podran quedar en aquest terreny intermedi que practiquen, que s’hauran de mullar. No ho tinc tan clar. Fins ara els ha anat prou bé mantenir-se als marges del terreny de joc nacional. Per què haurien de canviar? Saben que són decisius i això els fa ser respectats per totes dues bandes, ara i en el futur. Ningú s’atreveix a atacar-los de debò, tothom intenta seduir-los. I ells no es casen ni amb els uns ni amb els altres. En aquesta partida, són d’alguna manera els àrbitres, i ja se sap que qui s’encara a l’àrbitre té totes les de perdre. No estan disposats a ser ells els que desempatin i és probable que en l’hora decisiva es mantinguin en terra de ningú i es presentin com uns sobiranistes totals que estan per sobre de la brega sobiranista local. Aquesta no és pròpiament la seva batalla, l’endemà de la qual creuen que, davant el desgast dels dos contendents, ells en sortiran reforçats.
La igualtat de forces entre independentisme -la gent- i unionisme -el poder- i les poques ganes d’implicar-se dels comuns fan que no es pugui descartar gens l’empat (un final sense final), en el qual pocs pensen i que seria més perjudicial per a l’independentisme, que té pressa, té desgast i juga a la contra, que per a l’unionisme, que ja li va bé allargar la partida. Però tot és possible. Al capdavall, la política, com l’esport, no és cap ciència. És terriblement imprevisible, fantàsticament humana.

dijous, 10 d’agost del 2017

pd M93

​ARA diumenge, 30 d'abril del 2017
PROCÉS: NO S'HI VAL UN EMPAT (1)
​Ignasi Aragay

Entrem en una nova recta final del Procés, la recta cap al referèndum. Un altre final. Una altra final. Pot acabar amb victòria o derrota. Però també amb empat...

L’independentisme, malgrat els titubejos, manté el rumb i, per poc bé que ho faci, tindrà la gent al darrere, mobilitzada, motivada. Té molta més gent entusiasta que l’unionisme. Molta. L’unionisme té altres armes poderoses... De fet, l’independentisme no té més remei que seguir endavant, que sortir a guanyar. No pot pensar en l’empat, però ha de tenir-lo present. Frenar ara equivaldria a donar-se per vençut. Els dubtes i les pors són comprensibles, esclar, i tanmateix només hi ha marge per foragitar-los. La partida està massa avançada per aturar-la. Seguir no és garantia d’èxit. Aturar-se sí que seria garantia de fracàs. Els trams finals acostumen a ser els més durs. Els altres també juguen.

I com juguen, els altres?... Fiquem-nos en la pell d’un unionista català, sigui el Millo, l’Iceta o l’Albiol. Què hi tenen a guanyar i què a perdre? Si efectivament el referèndum no es fa o és un fracàs, si l’Espanya constitucional imposa la seva llei implacable amb més o menys contundència, seran vistos al seu bàndol com a herois i rebran tots els honors en forma de pluja de càrrecs: costa poc imaginar-se’ls tard o d’hora de ministres. Si, per contra, l’independentisme fa bona la seva audàcia, el referèndum es fa i suposa un decisiu pas endavant cap a l’estat propi, ¿en quina posició queden? La seva serà una derrota diguem-ne dolça perquè la nova legalitat catalana, per legitimar-se davant el món i internament, haurà de ser al màxim de respectuosa amb els perdedors. Els Millo, Iceta i Albiol seran tractats amb guant blanc, i alhora naturalment seguiran rebent el suport -econòmic, mediàtic, polític- de l’Espanya ferida en el seu orgull. Per tant, el seu risc, tant personal com polític, és mínim. Per això es poden permetre jugar fort.
...
(continuarà...)