ARA diumenge, 30 d'abril del 2017
PROCÉS: NO S'HI VAL UN EMPAT (1)
Ignasi Aragay
Entrem en una nova recta final del Procés, la recta cap al referèndum. Un altre final. Una altra final. Pot acabar amb victòria o derrota. Però també amb empat...
L’independentisme, malgrat els titubejos, manté el rumb i, per poc bé que ho faci, tindrà la gent al darrere, mobilitzada, motivada. Té molta més gent entusiasta que l’unionisme. Molta. L’unionisme té altres armes poderoses... De fet, l’independentisme no té més remei que seguir endavant, que sortir a guanyar. No pot pensar en l’empat, però ha de tenir-lo present. Frenar ara equivaldria a donar-se per vençut. Els dubtes i les pors són comprensibles, esclar, i tanmateix només hi ha marge per foragitar-los. La partida està massa avançada per aturar-la. Seguir no és garantia d’èxit. Aturar-se sí que seria garantia de fracàs. Els trams finals acostumen a ser els més durs. Els altres també juguen.
I com juguen, els altres?... Fiquem-nos en la pell d’un unionista català, sigui el Millo, l’Iceta o l’Albiol. Què hi tenen a guanyar i què a perdre? Si efectivament el referèndum no es fa o és un fracàs, si l’Espanya constitucional imposa la seva llei implacable amb més o menys contundència, seran vistos al seu bàndol com a herois i rebran tots els honors en forma de pluja de càrrecs: costa poc imaginar-se’ls tard o d’hora de ministres. Si, per contra, l’independentisme fa bona la seva audàcia, el referèndum es fa i suposa un decisiu pas endavant cap a l’estat propi, ¿en quina posició queden? La seva serà una derrota diguem-ne dolça perquè la nova legalitat catalana, per legitimar-se davant el món i internament, haurà de ser al màxim de respectuosa amb els perdedors. Els Millo, Iceta i Albiol seran tractats amb guant blanc, i alhora naturalment seguiran rebent el suport -econòmic, mediàtic, polític- de l’Espanya ferida en el seu orgull. Per tant, el seu risc, tant personal com polític, és mínim. Per això es poden permetre jugar fort.
...
Entrem en una nova recta final del Procés, la recta cap al referèndum. Un altre final. Una altra final. Pot acabar amb victòria o derrota. Però també amb empat...
L’independentisme, malgrat els titubejos, manté el rumb i, per poc bé que ho faci, tindrà la gent al darrere, mobilitzada, motivada. Té molta més gent entusiasta que l’unionisme. Molta. L’unionisme té altres armes poderoses... De fet, l’independentisme no té més remei que seguir endavant, que sortir a guanyar. No pot pensar en l’empat, però ha de tenir-lo present. Frenar ara equivaldria a donar-se per vençut. Els dubtes i les pors són comprensibles, esclar, i tanmateix només hi ha marge per foragitar-los. La partida està massa avançada per aturar-la. Seguir no és garantia d’èxit. Aturar-se sí que seria garantia de fracàs. Els trams finals acostumen a ser els més durs. Els altres també juguen.
I com juguen, els altres?... Fiquem-nos en la pell d’un unionista català, sigui el Millo, l’Iceta o l’Albiol. Què hi tenen a guanyar i què a perdre? Si efectivament el referèndum no es fa o és un fracàs, si l’Espanya constitucional imposa la seva llei implacable amb més o menys contundència, seran vistos al seu bàndol com a herois i rebran tots els honors en forma de pluja de càrrecs: costa poc imaginar-se’ls tard o d’hora de ministres. Si, per contra, l’independentisme fa bona la seva audàcia, el referèndum es fa i suposa un decisiu pas endavant cap a l’estat propi, ¿en quina posició queden? La seva serà una derrota diguem-ne dolça perquè la nova legalitat catalana, per legitimar-se davant el món i internament, haurà de ser al màxim de respectuosa amb els perdedors. Els Millo, Iceta i Albiol seran tractats amb guant blanc, i alhora naturalment seguiran rebent el suport -econòmic, mediàtic, polític- de l’Espanya ferida en el seu orgull. Per tant, el seu risc, tant personal com polític, és mínim. Per això es poden permetre jugar fort.
...
(continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada