divendres, 11 d’agost de 2017

pd M94

​ARA diumenge, 30 d'abril del 2017
PROCÉS: NO S'HI VAL UN EMPAT (i 2)
 Ignasi Aragay
Encara hi ha, esclar, un tercer grup: els colauistes o comuns. Sovint es diu que no podran mantenir la seva indefinició, que no es podran quedar en aquest terreny intermedi que practiquen, que s’hauran de mullar. No ho tinc tan clar. Fins ara els ha anat prou bé mantenir-se als marges del terreny de joc nacional. Per què haurien de canviar? Saben que són decisius i això els fa ser respectats per totes dues bandes, ara i en el futur. Ningú s’atreveix a atacar-los de debò, tothom intenta seduir-los. I ells no es casen ni amb els uns ni amb els altres. En aquesta partida, són d’alguna manera els àrbitres, i ja se sap que qui s’encara a l’àrbitre té totes les de perdre. No estan disposats a ser ells els que desempatin i és probable que en l’hora decisiva es mantinguin en terra de ningú i es presentin com uns sobiranistes totals que estan per sobre de la brega sobiranista local. Aquesta no és pròpiament la seva batalla, l’endemà de la qual creuen que, davant el desgast dels dos contendents, ells en sortiran reforçats.
La igualtat de forces entre independentisme -la gent- i unionisme -el poder- i les poques ganes d’implicar-se dels comuns fan que no es pugui descartar gens l’empat (un final sense final), en el qual pocs pensen i que seria més perjudicial per a l’independentisme, que té pressa, té desgast i juga a la contra, que per a l’unionisme, que ja li va bé allargar la partida. Però tot és possible. Al capdavall, la política, com l’esport, no és cap ciència. És terriblement imprevisible, fantàsticament humana.

Cap comentari:

Publica un comentari