ARA diumenge, 30 d'abril del 2017
PROCÉS: NO S'HI VAL UN EMPAT (i 2)
Ignasi Aragay
Encara hi ha, esclar, un tercer grup: els colauistes o
comuns. Sovint es diu que no podran mantenir la seva indefinició, que no
es podran quedar en aquest terreny intermedi que practiquen, que
s’hauran de mullar. No ho tinc tan clar. Fins ara els ha anat prou bé
mantenir-se als marges del terreny de joc nacional. Per què haurien de
canviar? Saben que són decisius i això els fa ser respectats per totes
dues bandes, ara i en el futur. Ningú s’atreveix a atacar-los de debò,
tothom intenta seduir-los. I ells no es casen ni amb els uns ni amb els
altres. En aquesta partida, són d’alguna manera els àrbitres, i ja se
sap que qui s’encara a l’àrbitre té totes les de perdre. No estan
disposats a ser ells els que desempatin i és probable que en l’hora
decisiva es mantinguin en terra de ningú i es presentin com uns
sobiranistes totals que estan per sobre de la brega sobiranista local.
Aquesta no és pròpiament la seva batalla, l’endemà de la qual creuen
que, davant el desgast dels dos contendents, ells en sortiran reforçats.
La igualtat de forces entre independentisme -la
gent- i unionisme -el poder- i les poques ganes d’implicar-se dels
comuns fan que no es pugui descartar gens l’empat (un final sense
final), en el qual pocs pensen i que seria més perjudicial per a
l’independentisme, que té pressa, té desgast i juga a la contra, que per
a l’unionisme, que ja li va bé allargar la partida. Però tot és
possible. Al capdavall, la política, com l’esport, no és cap ciència. És
terriblement imprevisible, fantàsticament humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada