pd 1127

​ARA dissabte, 17 de juny del 2017

FE D'ERRADES

Vicenç Villatoro​

FA UNS DIES, en aquest mateix espai, vaig escriure que a hores d’ara, pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, només hi ha dues opcions en catàleg: la independència (votant sí) o deixar les coses tal com estan (votant no, no votant o impedint que es voti). M’equivocava. L’article era un intent de dir que l’anomenada tercera via, del tot respectable, que passaria per millorar el finançament, fer les infraestructures que calen i garantir el paper del català, havia estat treta del catàleg per l’immobilisme de l’Estat. I això ho continuo creient. Però em vaig oblidar (d’aquí la fe d’errades) de la quarta via: no deixar les coses com estan ni millorar l’autogovern, sinó recular. I si la tercera via no és ara en el catàleg de les possibilitats reals, la quarta (la reculada) sí que hi és. Potser fins i tot més que quedar-nos com estem. El finançament empitjora, les infraestructures no es volen fer i sembla que el Constitucional ara vol refer a la baixa el paper social del català. Per tant, les dues opcions realment presents serien la independència o la reculada. Un amic meu unionista em deia: si no haguéssiu plantejat la independència, ara no us trobaríeu amb la possible reculada. Li vaig respondre: si no haguéssiu plantejat la reculada (en temps d’Aznar), potser ara no us trobaríeu amb la possible independència.

pd 1126

​ARA dissabte, 17 de juny del 2017

L'ESTAT, ADDICTE AL MENYSPREU

Antoni Bassas​

UNA PERIODISTA pregunta al ministre portaveu espanyol que per què els Mossos no són integrats a l’Europol i l’Erzaintza sí, quan tots dos cossos policials ho reclamaven des de feia temps. I que per què no es poden convocar 500 places noves dels Mossos (només 50) si estem en màxims d’alerta terrorista. I el portaveu, amb cara de “Què dius ara!”, contesta que no en té ni idea, del que li pregunta, però que sortint de la sala de premsa de la Moncloa procurarà informar-se’n, i tot dit amb l’ofici que dona estar assegut a la cúspide de l’Estat, repartir premis als aplicats (bascos) i càstigs als díscols (catalans), i pensar en el gintònic que es prendrà abans de dinar. Quan diuen que faran servir la llei es refereixen a la llei de l’embut. Quan conviden a ocupar-se del que afecta la gent, volen dir la seva gent. L’Estat ja ha desconnectat de Catalunya fa molt de temps

​(Publicat el dia dels atemptats, però escrit un o dos dies abans)​

pd 1125

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017

FER EL QUE CAL FER (i 2)

Toni Soler

​ESTÈTICA. També es podrà dir, en algun cas amb pena, d’altres amb alleujament, que la mítica frase d’Unamuno -“ Os pierde la estética ”- ha passat a millor vida. L’estètica ens ha perdut tant, i durant tant de temps, que ens ha privat de tota opció de victòria davant d’adversaris experts, d’Olivares a Aznar, que saben que l’estètica només compta si és l’ornament de l’èxit. Ara ja no. Ara la por tarradellista a fer el ridícul s’ha vist substituïda per la determinació de fer el que cal fer. Al Parlament es va votar el que calia votar i, com diu Andreu Barnils, els catalans emprenyats han canviat de bàndol. Cal recordar que la tramitació de l’Estatut del 2006 va ser estèticament impecable; que les manifestacions de la Diada han estat massives, netes, pacífiques, somrients; que la gent ha fet tot el que calia, estèticament, per posar en mans de les institucions el poder per satisfer les seves demandes. Davant del dilema entre obeir aquesta massa democràtica i somrient, o bé doblegar-se davant la dictadura dels uniformats i els reglamentistes, el govern català ha fet el que tocava. I si ha estat matusser, dubitatiu i maldestre, també ha estat valent, i honest, i profundament democràtic, cosa que no poden dir molts dels seus adversaris.

pd 1124

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017​

FER EL QUE CAL FER (1)

Toni Soler

VOTAR. Es podrà dir que el sobiranisme ha estat maquiavèl·lic, per allò que el fi justifica els mitjans. Però com que tot aquest merder s’està fent per eludir la repressió d’un Estat amoral, i per complir un mandat popular d’amplíssim suport -és a dir, per convocar un referèndum-, tot el que ha passat, encara que hagi resultat lleig, penós i procedimentalment dubtós, resulta un mal menor, sobretot si es té en compte que l’alternativa -la que exigien Albiol, Arrimadas, Iceta i Coscubiela- era la rendició i la fallida de la democràcia a Catalunya. Per sort, encara podem dir als nostres fills que en aquest país el vot té un valor. El vot per damunt de la força; per damunt de la llei, quan la llei només serveix per protegir-se a ella mateixa; per damunt, esclar, dels procediments. És un paradigma nou, que contrasta escandalosament amb la terrible afirmació del president del Tribunal Suprem: “ La unidad de España es la base última del estado de derecho ”.

pd 1123

​ARA​ diumenge, 10 de setembre del 2017

EL MAMBO ÉS LA RESPOSTA

David Miró

A diferència del 9-N, aquesta vegada el govern espanyol està disposat a suportar el desgast en imatge que li suposaria apostar per la repressió per impedir l’1-O. Ha arribat a la conclusió que l’alternativa és molt pitjor i per tant Catalunya s’ha de preparar per a una escalada mai vista. Ara bé, és això garantia d’èxit? No té per què. En totes les revolucions, la primera resposta del poder establert és la repressió. La clau, per tant, és aquest concepte tant de moda actualment que es diu resiliència, la capacitat psicològica per adaptar-se positivament a situacions adverses. Si la societat catalana es mostra resilient, si no es perd l’esperança, si troba maneres originals, alternatives i fins i tot lúdiques, per fer front a l’embat de l’Estat, té moltes possibilitats, a la llarga, de sortir-se’n. Davant els intents de dramatitzar el xoc i de pintar una Catalunya a la vora de l’enfrontament civil, el mambo de la CUP, és a dir, l’alegria combativa, és la resposta. En canvi el desànim, les divisions internes i el mal humor són garantia de derrota.

pd 1122

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017

ESCARAFALLS

Vicenç Villatoro

QUAN VEIG la vicepresidenta espanyola fent escarafalls sobre la poca qualitat democràtica del ple sobre la llei del referèndum o sobre la manca de garanties democràtiques del mateix referèndum, tinc una íntima sensació d’estafa. És com si algú, que no vol que corris, et lligués els peus i després es posés a renyar-te: “És que corres molt malament!” De vegades aquests escarafalls els fan altres persones que figura que no són els qui t’han lligat els peus però et diuen també que Catalunya és una república bananera. Potser sí. Però, per mantenir la metàfora inicial, si volen jutjar com corres, primer han d’exigir que et deslliguin les cames. Pot ser que amb les cames deslligades continuéssim corrent malament. I llavors s’hauria de denunciar amb força. Però mentre anem amb les cames lligades això no es pot saber. Si creuen que el ple del Parlament no va ser ben portat pels independentistes, si creuen que les lleis aprovades tenen dèficits democràtics, el primer que han d’haver fet és lluitar amb totes les seves forces perquè hi hagi un referèndum pactat d’autodeterminació. Si no, participen també poc o molt en l’estafa. Diuen que et critiquen perquè corres malament, quan de fet et critiquen perquè vols córrer (i no hi tens dret!).

pd 1121

​ARA divendres, 16 de juny del 2017

EL PROBLEMA ESPANYOL

Vicenç Villatoro

​NO TINC cap simpatia ideològica per Podem. Però reconec que amb la moció de censura ha aconseguit l’herència, gairebé en monopoli, del regeneracionisme espanyol, per incompareixença del PSOE. Curiosament, el seu diagnòstic del problema d’Espanya té un denominador comú amb el que va llegir Guardiola i fins i tot amb el substrat de la sentència europea contra Espanya pel cas Atutxa: hi ha un sector a Espanya que patrimonialitza l’Estat i la nació, que atura tota reforma i que, quan es veu en perill, pot entrar en una deriva autoritària i rebaixar fins on calgui la qualitat de la democràcia. Ho va fer davant del cas basc, i li va funcionar la coartada de la violència. Ho ha fet més en el català. Les teràpies per al problema espanyol no coincideixen. Iglesias no és Azaña, però va mig fer d’Azaña: denunciar el problema secular d’Espanya i proposar-hi una solució espanyola (diferent de la del sobiranisme català). L’Espanya que no vol ser regenerada i que està disposada per evitar-ho a perdre llençols democràtics en cada bugada va creure que havia guanyat el debat quan va veure que podia fer servir, contra el regeneracionisme d’Iglesias, el fervor patriòtic. Potser tenen raó. Si en tenen, el problema espanyol encara és més gros.