El bé més preuat de qualsevol societat és la seva cohesió, i, per contra, la pitjor amenaça és la fractura...
Un aspecte a considerar és l’escola. Jo vaig enviar les meves filles a
escoles, instituts i universitats públiques. Ara contemplo com la seva
generació decideix enviar els seus fills a escoles on la presència
d'immigrants sigui mínima. M’horroritza, però no puc criticar-ho, perquè
és evident que el rendiment dels alumnes de les escoles “d’alta
complexitat” no sols és baix, sinó que no pot deixar de ser-ho més que
en casos anecdòtics. Ara bé, si l’escassedat d’habitatge és la manera
més ràpida de trencar la pau social, un doble circuit escolar és la
recepta més segura per consolidar la fractura social...
Està perfectament documentat que la pobresa s'hereta i que l’única
manera de trencar aquesta cadena és garantint un accés excel·lent al
sistema escolar, particularment des de la primera infància. Com que
actualment estem fent el contrari, el que estem creant és una societat
de castes, on els fills de la immigració —que hem atret perquè són
barats— accediran només a feines de baixa qualificació.
Sovint fem referència a la immigració d’entre 1950 i 1975. Les
diferències amb l'actual són majúscules. Aleshores atrèiem personal per
posar-lo en fàbriques, on guanyava prou per adquirir un habitatge a
pagar en deu anys, que és com es finançava aleshores.
Les classes mitjanes podem permetre'ns ignorar els problemes que
planteja la immigració perquè aturar-la ens comportaria més d'una
incomoditat. En canvi, els principals beneficiaris serien els mateixos
immigrants, entre altres coses perquè ens podríem començar a ocupar
seriosament dels seus fills.
