pd 2485 Ni xenòfob ni catastrofista

 (arafa<d'1any)

Des de fa molts anys la sociolingüística sap que aspirar a aconseguir que la població lligada a un territori utilitzi per igual una llengua petita (anomenada pròpia o vernacla) i una gran llengua mundial sempre acaba igual: de manera lenta però inexorable la gran llengua hi avança i la petita hi retrocedeix. Dit altrament, sap que aquest marc o model –anomenat bilingüisme social– ni és estable ni garanteix cap igualtat sinó que és un procés pel qual la gran llengua es va nativitzant –va substituint la vernacla també com a llengua íntima i personal– i la petita es va minoritzant. I jo afegiria que és, a més, la millor estratègia per aconseguir que aquest procés sigui paït pels parlants de la vernacla, a qui es fa creure –gràcies a l’enorme capacitat de crear opinió de la gran llengua i la relativa lentitud del canvi– que les dues llengües es poden mantenir i es mantenen en igualtat (i fins i tot que la gran retrocedeix). Parlo d'un fet universal, científicament contrastable i mai desmentit. Doncs bé, en aquest petit país, al·ludir a aquest supòsit sociolingüístic i aplicar-lo pertinentment a la relació castellà-català a Catalunya ha fet que, immediatament, des de l’espanyolisme et titllin de xenòfob, i des del catalanisme, de catastrofista...

La primera acusació no sorprèn. Com més violent i autoritari és un projecte polític, més extremista és, també, desqualificant a qui s'hi oposa. ... Qui vol que un estat amb diverses llengües acabi tenint-ne només una, ha de desqualificar radicalment tota anàlisi que ho evidenciï. La segona acusació, en canvi, s’explica per raons més complexes, subtils i reveladores. En concreto tres. 1) L’optimisme tàctic: “Digues que va bé perquè no es desanimin”.... 2) No posar en perill la ja precària convivència lingüística. ...Dir que l’ús del català només pot avançar a Catalunya fent retrocedir l’ús del castellà, tot i ser incontrovertible, genera rebuig en bona part dels catalans castellanopensants... 3) La impotència per posar-hi remei... La por, més que justificada, que Espanya hi vegi un casus belli del qual podríem sortir molt malparats... “No soc partidari del catastrofisme però sí de mirar la realitat cara a cara”...

Albert Pla Nualart, 14.11.2021

pd 2484 Mitjans de juny II

 (arafaunany)

(continuació)...

Diuen els savis que les llengües també es moren. I jo veig que la meva llengua comença a presentar símptomes d'aquesta llei universal que és la de la mort de tot allò que és viu. Jo em moriré aviat, perquè, com diuen, és llei de vida... Què diu, que la llengua catalana també s'està morint? Doncs sí. Jo em moriré aviat perquè m’estic fent vell i la llengua catalana presenta molts indicis d'una mort propera. Contra la meva mort, contra la nostra mort individual, no s'hi pot lluitar. Contra la mort de la llengua sí que s'hi pot fer alguna cosa. Els polítics hi poden fer alguna cosa. I espero que la facin... I és que el nostre país és la nostra llengua. Catalunya sense el català no és res. Perdre la llengua és perdre la història i la cultura. Perdre la llengua és perdre la nostra visió específica de la realitat. I la llengua catalana cada dia és més plena de calcs del castellà... Ja ningú no fot un clau, tothom fot un "polvo". Ja cap mascle té cigala, tots tenen "polla". Ja cap noi no se la pela, tots es fan "palles"(i perdonin la grolleria)... Escoltar els joves és una tortura, això els pocs que encara parlen català. I diuen "porfa" i "finde", en comptes de dir sisplau o cap de setmana. I escoltar això que en diuen els mitjans, encara és molt més inquietant. Parlen una llengua insegura, fluctuant, amb dialectalismes i fonètiques locals. No, no estic en contra dels dialectes, però al seu lloc. Una ràdio pública hauria de parlar un català estàndard potent, perquè té una missió educativa. Tots vivim capbussats en una traducció perpètua del castellà. I, a més, a la ràdio i a la TV aprofiten qualsevol ocasió per parlar en castellà. Si han d’entrevistar un especialista d’alguna cosa, no sé el per què, sempre és castellà. I als locutors els encanta parlar castellà… 

Mitjans de juny. Fa calor. Aflueixen els records de la vida i batega l'anunci de la mort. La mort de tot. I la de la llengua.

Narcís Comadira, 19.6.2021

pd 2483 Mitjans de juny I

(arafaunany)

Per a mi... Era el mes de les cireres, els abricocs, les petites peres de Sant Joan, una mica resistents a la mossegada. Era el mes de les revetlles, dels focs, els petards i els coets. Les piules, les pedres fogueres i les martiniques. I les cebes. Un mes meravellós. Estiu sense ser-ho ben bé. Plenitud sense cap indici de putrefacció. Mes d'aquella sardana de Garreta que ens anunciava per ben aviat Sant Feliu de Guíxols. Juny, una sardana que jo he vist sempre més rural que no pas marinera, més de blat madur que de xarxa calada. Potser m'equivoco. En tot cas, una sardana feliç. Una sardana que, per a mi, és el símbol d’un estiu llarg i calmós.

La vida és molt breu. Totes les coses passen molt de pressa i les emocions de nen es queden gravades a la nostra ànima i la condicionen per sempre. La banyen de nostàlgia per tot allò d’aquell passat. Coses que sense aquelles emocions serien absolutament irrellevants. Tots tenim el nostre arsenal de records, d’emocions antigues que es resisteixen a morir. I es moriran, esclar, com es moren totes les coses. Descobrir per primera vegada unes maduixes silvestres en un clap de maduixeres vora un rierol pot causar una emoció tan gran en un nen que mai més l'oblidarà. I ara encara, cada vegada que mossego una maduixa silvestre, torno a la infantesa perduda i a aquella emoció fundacional. Però tot es mor. Es moren els amics i els dies feliços. Els records i les emocions... (continuarà)

Narcís Comadira, 19.6.2021

pd 2482 Aquesta nit quan sortiu

(arafa<d'1any)

Que vagin soles a agafar l'autobús o a l'institut? Potser no? Que no vagin caminant, com solien fer fins ara, al parc? Em veig dient allò que em deia la mare i em veig pensant com ella en les penes de presó a què condemnaria els violadors...Recordo la sensació que teníem quan ens ho deien: “Quins vells, que pesats”. I dèiem que sí, que sí, però després esclar que parlàvem amb desconeguts, perquè d'això es tractava, i esclar que fèiem autoestop, perquè no hi havia autobusos ni ens venien a buscar com ara. No m'agrada haver de dir que hi ha perill, que s’ha d’esquivar, perquè el que voldria és que no haguéssim de patir pels violadors... Però, amb més por que ahir, penso que nois i noies que avui sortireu de nit a divertir-vos com us toca, heu de fer un pacte entre vosaltres, mentrestant. Ho sento, no ho voldria dir. Però no deixeu cap noia sola. Acompanyeu-vos, espereu-vos junts fins que us vinguin a buscar. Acompanyeu-vos fins i tot al lavabo, prometeu-vos-ho al principi de la nit i compliu passi el que passi. No us refieu de qui us promet alcohol o droga o festes il·legals. Aviseu de qualsevol pla canviat, si coneixeu gent nova feu-vos-hi fotos. Lamento fer aquests advertiments...  

Empar Moliner, 6.11.2021

pd 2481 " quan som joves matem tot el que hem heretat"

(arafa<d'1any)

Fa temor tornar-la a versionar, però jo ja ho vaig fer amb tots els clàssics catalans.

- Gran disc, del Virolai a La santa espina.

— Això ho has de fer quan ets gran. Jo cantava les caramelles al poble de la Gornal amb el senyor rector que ens feia doctrina. De jove, La santa espina et produïa una certa caspa, i quan som joves matem tot el que hem heretat. Però recordo un viatge amb la Montserrat Roig a un monestir ortodox en què ens van rebre amb un cant i nosaltres havíem de correspondre amb un altre cant, i jo pensava: "Jo no puc cantar Con flores a María" i em va venir al cap el Virolai. ¿Tu saps l’emoció que és que em poso a recordar-lo i em va sortir de dalt a baix? La Montserrat Roig plorava i a mi mateixa em va commoure i remoure. Rosó és l’'O sole mio, és el Sole mio dels italians. Són cançons líriques extraordinàries que s’instal·len al cor per sempre... mai he estat a dalt de tot però tampoc a baix de tot. I també penso que cada vegada he intentat fer les coses una miqueta millor. He sentit la necessitat de fer-les cada vegada millor. Tinc molt agraïment, em sento molt privilegiada...

- Tu has conservat sempre un racó espiritual. Fins i tot, en algun moment volies ser monja.

— Qui no volia ser tot allò, en aquella època? Amb tots aquells llibres que llegíem de Fray Escoba. Però sí, em sento una persona espiritual, soc de religió catòlica i m’agrada la litúrgia; m’encanta.

Marina Rossell entrevistada per Antoni Bassas, 30.10.2021

pd 2480 Obeïu els científics

 (arafa<d'1any)

Tothom que hagi estat president d’una escala de veïns sap fins a quin punt la democràcia directa és carregosa i ineficaç. Estem obligats a escoltar-nos i ser corresponsables; però quan les decisions que corresponen a l’administració es traslladen als administrats, els processos s’alenteixen o fins i tot s’aturen. El nostre país és tan horitzontal, i hi ha tanta gent amb un besavi àcrata, que governar-lo a cop de decret és gairebé impossible, cosa que té avantatges i també inconvenients. Per exemple, som a la cua d'Europa en energies renovables perquè cada molí de vent i cada placa solar s'ha de pactar amb aquest eufemisme anomenat “el territori”, que de vegades té molt de sentit col·lectiu però de vegades és molt egoista o té un sentit peculiar del que és la protecció de l'entorn... el conservacionisme té una part d’immobilisme desconfiat, i de defensa de la intangibilitat dels espais naturals, entesos com a patrimoni visual, i no com a còmplices de l’esforç de la societat per autobastir-se d'energia neta.

He d'admetre que no comparteixo el disgust que provoca a molta gent la presència d’infraestructures energètiques en el medi natural, sobretot si serveixen un bon fi... la crisi climàtica no admet matisos ni vacil·lacions, i ens interpel·la com a societat i com a generació. Podem malfiar-nos dels polítics, podem ser escèptics amb els economistes. Però en una emergència ambiental com la que vivim, estem obligats a fer cas als científics. Són ells, ara, els nostres generals.

Toni Soler,31.10.2021

pd 2479 Llàstima que escrivim en català

 (arafa1any)

Espanya es veu així a si mateixa: monàrquica, castellana i catòlica, com a l'època de Ferran VII... en la tradició castellana es barregen armes, lletres i lleis... No he entès mai com és que tants autors castellans menyspreen les obres escrites en català, una llengua que ha tingut moltes menys oportunitats que la seva. No em cap al cap que aquests escriptors ataquin el català amb fal·làcies que farien enrojolar una criatura. Per exemple, la fal·làcia de la quantitat...la fal·làcia de la igualtat...Quan aquests escriptors se serveixen d’aquestes fal·làcies, utilitzen les lletres a tall d’armes, només que amb un patriotisme barroer. No em refereixo pas a escriptors de tercera fila. Entre els autors més coneguts en castellà no són estranyes les bajanades sobre el català...

Un dels escriptors que ha regalat més declaracions contra el català ha estat Mario Vargas Llosa. No seria just atribuir aquesta posició a la vellesa, ja que la cosa ve de lluny...Després de lloar Tirant lo Blanc, Vargas Llosa afegia una postil·la sinistra sobre l’autor: “Lástima que escribiera en catalán”. No sembla una frase agressiva, però implica la determinació de posar fi al que considera una anormalitat. Perquè es tracta d'això, finalment. Escriure en castellà és normal, mentre que escriure en català és caprici, ximpleria, ganes de molestar i nacionalisme d’espardenya. El castellà, que té de tot, encara en vol més; al català, que ha perdut tant, sempre n’hi sobra. Ells disposen de centenars de milions de parlants, d’exèrcits sencers, de tribunals d'última instància, de premis Nobel, de manuals d'instruccions de rentadores, i encara es queixen. S’esquincen les vestidures perquè no parlem bé la seva llengua, però no semblen gaire apesarats perquè la seva silenciï la nostra...  

Vicenç Pagès Jordà, 5.6.2021