pd 1947 Resistir a la frustració

(arafa...)

El Poder pot ser roí però d’idiota no en té res... 

Guanyem cada dia, quan decidim no rendir-nos i ens refem de cada derrota. Amb tot en contra, fins i tot nosaltres mateixos...

Resistir la frustració, desobeir el cansament: d’això va tot plegat. Sempre. Indesinenter: ni defallir ni desistir. Res de desesperar, doncs... Constància perseverant i neurona col·lectiva. En millors o pitjors condicions, la lluita sempre educa i la resistència –ja inevitable, perquè ens hi arrosseguen– requereix necessàriament estabilitat i permanència contra bords i lladres. Altres temps vindran: i si són més negres o menys grisos dependrà, estrictament, de cadascuna d’aquestes lluites, de cada gest, de si insistim o desistim...

  Ngugi wa Thiong’o a ‘Lluitar amb el diable. Memòries de la presó': “La colla que està al poder sap que té en monopoli tots els instruments de la violència coercitiva, però també sap que cap força terrenal al capdavall pot derrotar el poder organitzat d'un poble que ha pres consciència de la seva situació; i per això es fa imprescindible educar el poble en la cultura de la por i del silenci, per tal que se sentin febles i desemparats”...

... malgrat tot, no hi ha cap motiu, ni un de sol, per rendir-se. Sinó tot el contrari.

David Fernàndez

pd 1946 Desacreditar

 

(arafa...)

En un judici amb poques proves materials (i les poques que hi ha, les imatges enregistrades, no les deixaran veure fins al final), tots els relats sobre què va passar es fonamenten en els testimonis. Per això n’hi ha tants i són tan importants. Com que aquests testimonis expliquen coses diferents i contradictòries, no pot ser que siguin totes veritat a la vegada, és molt rellevant saber quin crèdit té cadascun, quina és la seva credibilitat... I aquí és on s'està produint una de les desigualtats més escandaloses del judici. Les acusacions anuncien explícitament que volen desacreditar els testimonis de la defensa –per exemple, els observadors internacionals–, malgrat que no són part dels fets, i poden fer el que els passi pel cap per aconseguir-ho. I en canvi, les defenses no poden posar en dubte el crèdit dels testimonis de l’acusació, sobretot guàrdies civils, i no es permet confrontar les seves declaracions amb imatges que podrien contradir-les ni s’investiga sobre si emeten opinions sectàries des de perfils ocults a les xarxes. Potser és que a la Guàrdia Civil, com al papa de Roma, se li pressuposa el do de la infal·libilitat.

Vicenç Villatoro

pd 1945 Ciutadans rebaixats a la categoria de "massa"

 

(arafa...)

Al judici dels presos polítics, quan els agents s'han de referir a les manifestacions del setembre i l’octubre del 2017 parlen de “la massa”.  Fins i tot n'hi va haver un que la va definir: “Una massa és una concentració de persones que apareixen per allà”. L'ús de les paraules no és innocent, i “massa” és la solució que van trobar els fiscals per superar la incomoditat que sentien cada vegada que havien de preguntar “I quina era l'actitud dels manifestants?” Perquè estem parlant d'això, de ciutadans que feien ús del seu dret fonamental de manifestació. En quin país democràtic del món declaren desenes i desenes de policies sobre manifestants que no van fer mal a ningú ni van trencar res? En canvi, si els qualifiquem com a massa els despullem de qualsevol humanitat i, per tant, de qualsevol dret. És veritat que en aquest judici hi ha en joc les llibertats de tots.

Antoni Bassas

pd 1944 No cal jugar

 

(arafa...)

La Junta Electoral Central "insta TV3 i Catalunya Ràdio a no dir 'presos polítics' o 'exiliats'" (que vol dir que ho prohibeix)...  Es tracta, sobretot, d’instal·lar la sospita sobre els mitjans públics catalans... En un cas de censura passa sempre allò: és evident que el que censura té el poder, però no pot tenir l'humor, i que el censurat, en canvi, no té el poder, però l’humor és tot seu. Podríem jugar i dir que no han prohibit dir "preses polítiques" i "exiliades". Podríem dir-ne "els presos no comuns" i també els obligaríem de nou a pronunciar-se. Però no cal jugar... No cal jugar. És més poderosa la presència de l'absència. El buit, que tant i tant omple. Al parc infantil, hi ha nens que en peguen a d’altres perquè "no volen ser amics seus". Això és Espanya, la desconcertada. Hi ha moltes maneres d’estimar, però només n’hi ha una de ser estimat. Vivim en un regne al qual li és igual tenir súbdits per força, i això ho canvia tot, no ho dubteu, a favor nostre.   

Empar Moliner

pd 1943 Clarobscur (i 2)

 

(arafa...)

La capacitat de l'ésser humà per relacionar-se mai no deixa d’enlluernar-me. Coneixem, compartim, fem servir l’empatia, ens solidaritzem, consolem, riem, ens estimem. I tot plegat d'una manera natural i sense intencions amagades. Si un company ha estat de baixa ens amoïnem per la seva salut, si una companya ha sigut àvia ens alegrem de la seva felicitat, si un altre ha viscut una experiència emocionant ens agrada que la comparteixi amb nosaltres i ens emocionem amb ell.

Potser ho trobareu massa naïf. Potser pensareu que sí, que d'acord, que el món és ple de bona gent però que això no evita l'ascens de la ultradreta ni els desastres humanitaris. Cert. De la mateixa manera que la florida dels ametllers que s’està produint arreu com un miracle no impedeix els terratrèmols, les riuades o tota mena de desastres naturals a qualsevol racó de món.

Només mirant alternativament a banda i banda, ara al costat fosc, ara al lluminós, aconseguirem no embogir.

Sílvia Soler

pd 1942 Clarobscur 1

 

(arafa...)

Observo entorn meu visions força pessimistes del moment històric que ens ha tocat viure. Hi ha raons per perdre la confiança en el sistema democràtic de l'Estat, en una Europa que no defensa els seus valors fundacionals, en un món embogit que permet injustícies i genocidis, que genera violència i desigualtats. Els éssers humans –individualment o organitzats– som capaços de les pitjors aberracions, ho admeto. I comprenc que tot plegat provoqui en la majoria un desànim permanent i fondo. Semblaria que només podem refugiar-nos en la bellesa de la natura i en la innocència dels infants. I tanmateix, no cal estar gaire atent per captar la quantitat d’ocasions que se'ns presenten cada dia per continuar mantenint, també, la fe en les persones. Sempre he pensat que tenir una vida social plena és imprescindible per anar renovant aquesta confiança i segurament és per això que pertanyo a uns quants col·lectius. Són persones que, motivades per un objectiu, una afició o una tradició, s’apleguen per compartir unes hores del seu temps, sense esperar més compensació que la satisfacció d’estar fent allò que s'ha triat fer....

Sílvia Soler

pd 1941 "Ismes" parcials

(arafa...)

... ens fem una pregunta: ¿on són els moviments organitzats, com ara els sindicats o els partits polítics, que tradicionalment proposaven a tota la ciutadania un programa de reformes global, estructurat i sistemàtic, que apuntés a allò que Jeremy Bentham va considerar el primer deure de tota vindicació en el terreny vari de la polis: màxima felicitat per al percentatge més gran possible de població? ¿Qui s'organitza harmònicament per lluitar contra tota mena de desigualtats i d’injustícies que es donen al món...?

A manca d’una idea global de com ha de funcionar una res publica, a manca d'un compromís d'homes i dones pels problemes d'ordre social, educatiu, sanitari i tantes altres coses, només emergeixen associacions per reivindicar parcel·les molt petites de la nostra vida quotidiana...

Jordi Llovet

 

pd 1940 Poca èpica per a una rebel·lió

 

(arafa...)

La sensació, després de sentir les declaracions de molts testimonis (no pas les dels acusats) en el judici pel Procés és que n’està quedant un relat ben poc èpic. La imatge que cadascú va per ell i l‘acumulació de jo no sabia res, jo no vaig fer res, jo no recordo res i jo ja vaig avisar no genera precisament el relat heroic d’un poble unit i tossudament alçat. Però potser gràcies a aquesta absoluta manca d’èpica, el relat que està sortint no aguanta ni posant-hi molta imaginació una condemna per rebel·lió, per sedició o fins i tot per malversació. Amb el relat que està sortint, i estirant-lo al màxim, pots arribar com a molt a la desobediència. Allò que fa poc emocionant el relat és precisament el que situa la justícia espanyola en la situació més incòmoda. Una rebel·lió èpica portava a una sentència dura. La manca de tota èpica i de tota prova que la sustenti fa que la sentència dura sigui dificilíssima de justificar i convida a una sentència molt tova, que exasperaria una opinió pública a qui se li ha promès l’hora de la venjança i deixaria en ridícul a qui va forçar la llarguíssima presó preventiva. Aquest pot ser l’efecte benèfic de la manca d’èpica. Tot i així, personalment, me n’hauria agradat una miqueta.

Vicenç Villatoro

pd 1939 El típic soroll del "deep state"

 

(arafa...)

... ja tenim la cartografia de la violència rebuda, el quadre de comandament de la repressió soferta, el banal dispositiu de l’obediència deguda. Per variar, els màxims responsables -Rajoy, Soraya, Zoido- s’han desempallegat de tota responsabilitat i tiren cap als subordinats. Covardia política superlativa, proven de quedar indemnes, que és tant com dir immunes. No sabia, no recuerdo, no estaba. El lacònic ritual habitual de la impunitat oficial.

En un judici que és i esdevé polític -es pot dir ja?- per motivació: és a dir, per la motivació independentista dels encausats, factor neuràlgic de tota l'acusació...

Sotmesos a una permanent excepció, caldrà desobeir la inèrcia: no estem obligats a acostumar-nos a tot. I no perdre capacitat d’indignació, continuar pensant, és sempre el primer acte de resistència, malgrat que la realitat suggereixi que no hi ha prou Fairy, encara, per a tanta claveguera de tants tumults d'estat. 

David Fernàndez

(Nota: llegir tot a: https://www.ara.cat/opinio/tipic-soroll-del-deep-state_0_2193980615.html )

pd 1938 Contra l'astúcia, cinisme

 

(arafa...)

...  Els responsables del referèndum van decidir reaccionar amb més astúcia, i això va quedar meridianament clar en les declaracions dels acusats els primers dies del judici pels fets de la tardor del 2017. Van assumir que no podrien evitar ser reus del delicte de desobediència però els seus actes apareixen ara dictats amb precisió quirúrgica per evitar ser condemnats per cap delicte punible penalment (la malversació, la sedició) ni per responsabilitats comptables: ni un euro de l’erari públic es va gastar en la consulta, la policia autonòmica no va rebre cap ordre contrària a l'ordenament jurídic, la pretesa declaració d’independència tenia un redactat prou confús per no significar res i no va ser publicada enlloc, la bandera espanyola no va ser arriada dels edificis públics...

El problema és que l’Estat ha decidit respondre a més astúcia amb més cinisme, i el que estem veient a Madrid és la construcció d'un relat que respon a uns fets que no van tenir lloc però que justificarà un càstig que molts consideraran il·legal, sí, però just... 

És indubtable que els catalans estem rebent una lliçó molt dolorosa sobre què és i com es comporta el poder.

Però “el que no em mata, m’enforteix”, proclamava Nietzsche, i a mi em fa l'efecte que l'Estat s'està equivocant i que l'independentisme sortirà bastant reforçat de la prova.

Miquel Puig

pd 1937 Judici de paper

 

(arafa...)

 ... en el judici del Procés, han desaparegut els fets. No hi ha fets per enlloc. Hi ha informes, resolucions, plans, testimonis que ho van veure tot des d'un despatx o per televisió, altres que s'han escrit el guió d'una pel·lícula d'aventures... Tot és de paper. Com si tothom estigués llegint, repetint el que ha escrit als papers, recitant un text escrit... Res que tingui a veure amb la realitat corpòria de les coses. Ni proves ni imatges ni testimonis de primera mà dels qui rebien, ni tan sols dels qui pegaven... I l’únic marge és veure com no tothom s’ha après igual la lletra petita del guió i, per tant, hi ha contradiccions manifestes. Menors, perquè les grans contradiccions de fons serien entre els papers i els fets, si els fets no haguessin desaparegut de l’escenari. Sembla un judici burocràtic, quan estem parlant de violència real, d’acusacions de violències hipotètiques, de gent que va rebre, de gent que va fer mal, de gent que porta mesos a la presó... De coses extremadament físiques i tangibles. Qui era al carrer fa dos anys no pot reconèixer res del que va viure entre aquestes tones de papers amb segells oficials. Ja diuen que el paper ho aguanta tot. També pot amagar-ho tot.

Vicenç Villatoro

pd 1936 La força ètica i educativa de tres pel·lícules

 

(arafa...)

 ... tres pel·lícules sobre infància i educació. Tres bones pel·lícules. Captain Fantastic (EUA, 2016)... El professor de violí (Brasil, 2015)... El niño que domó el viento (EUA, 2019)... Què tenen en comú, aquestes tres pel·lícules? Que relaten tres dures realitats al marge, o en contra, del sistema econòmic de capitalisme globalitzat, i que trenquen els esquemes educatius convencionals...  L'educació ens farà lliures. Per si sola no pot canviar la societat, però sense una bona educació el canvi és impossible. Ara bé, no hi ha una única bona manera d’educar: cada context, cada moment, cada persona poden donar peu a maneres diverses... No es tracta de tenir només professors o pares o alumnes heroics, dotats d'un compromís a prova de bomba. També cal lluitar per millorar les condicions estructurals, el sistema. Però com veiem en aquestes pel·lícules, l’individu compta. Mai podrem ni hem de deixar de comptar amb la potència ètica de cada persona, una a una.

Ignasi Aragay

pd 1935 Seguir acusant

 

(arafa...)

  A Catalunya, el judici contra els responsables de l’1 d'Octubre ha anat virant de l’exaltació al pessimisme a mesura que els polítics s'han allunyat del micròfon ... i les acusacions s'han pogut recrear en el seu objectiu únic, que és parlar de l’estricte compliment de la llei, sense tenir en compte minúcies abstractes com són el mandat popular o els drets fonamentals de les persones... continuo pensant que el cas es basa en un relat bàsicament fictici, i que l’objectiu dels jutges és el càstig contra una opció democràtica que en un cert moment va creure que la seva força electoral podria ser efectiva; és a dir, que serviria per pressionar els poders de l'Estat en la recerca d'una solució pactada al conflicte català. El sol fet que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez portin més d'un any a la presó forma part d’aquest càstig... Cal recordar l'origen polític dels fets, el caràcter popular del moviment, les crides constants a evitar la violència, i girar les agressions de l'Estat contra si mateix. Cal, en la línia de Cuixart, una afirmació orgullosa del que es va intentar fer, una promesa solemne que la lluita continuarà, perquè és justa i perquè fer el contrari equivaldria a reconèixer la victòria de la força bruta. ... Però tots sabem, després de tants anys de vagues i conflictes de carrer, que el que s'està jutjant al Suprem no és una qüestió d'ordre públic, sinó un intent real de confrontar un mandat democràtic (amb un objectiu democràtic, com era el referèndum) amb la pura i descarnada raó d’estat.

Toni Soler

pd 1934 El nyap i la llavor

 

(arafa...)

 ... de vegades cal un nyap que sigui també llavor, que provoqui la repressió i iniciï el cicle dialèctic que és a la base de tots els processos revolucionaris.

 El nyap irlandès va inspirar segurament un dels grans nyaps catalans del nou-cents, el complot de Prats de Molló (1926), la fallida invasió de Catalunya per part dels homes de Francesc Macià, desarticulada per la policia francesa. El judici posterior va fer de Macià un líder popular i cinc anys després, convertit ja en l’Avi, guanyava les eleccions municipals que abatrien la monarquia. Molts sobiranistes confien que el judici contra el Procés tingui efectes similars, la qual cosa és una mica aventurada, perquè les circumstàncies són ben diferents; però és esperable, almenys, que el judici deixi clar fins a quin punt l’estat espanyol va utilitzar la repressió contra uns rebels sense armes, i de quina manera tan barroera s'ha cuinat un relat inversemblant, fins i tot absurd, per tal de justificar la venjança sobre els líders de l'independentisme. Si les sentències són suaus o absolutòries, l’escàndol serà enorme; si són dures, serà més enorme encara. Però només si el sobiranisme aprofita l'avinentesa per recuperar la iniciativa política, per acordar una estratègia comuna, es podrà dir, com a Irlanda el 1916, que el nyap haurà estat també una llavor.

 

Toni Soler

pd 1933 El nostre destí tràgic

(arafa...)

... A l'entrada d'aquest segle XXI, un cop més ens hem llançat de cap, heroicament, a l’acompliment del nostre destí fatal. Igual que les tragèdies àtiques ..., els catalans altre cop hem actuat imantats pel fat de la història (la nostra mitologia), que bàsicament ens ha conformat els darrers segles a força de derrotes, això sí, bellament tenyides d’una gran càrrega de dignitat. Com en una tragèdia grega, hem jugat sempre a tot o res, hem jugat a ser herois tràgics. I a fe que ho hem aconseguit. Lluís Companys, el president màrtir, n’és sens dubte el gran referent...  

Ens hauríem de treure del cap i del cor l’heroisme que s’immola a cada cruïlla i fer una mica més nostres la racionalitat, l'ètica i la ironia socràtiques, sense necessitat, esclar, d’acabar com el filòsof atenenc... No és fàcil sortir del cercle viciós,... No podem seguir veient-nos una vegada i una altra com actors d’una història amb instants de grandesa però de final sempre amarg. No podem seguir deixant-nos portar fatalment per un destí que en el fons del fons del cor ja sabem com acaba: malament. Hem d’alliberar-nos de la tragèdia. Hem de canviar, no ja el guió, sinó el tipus d’obra...

Ignasi Aragay

 

pd 1932 Més Montserrat Roig que mai

 

(arafa...)

... a Catalunya hi ha una revolució democràtica en marxa que ha despullat i jutja aquest estat postfranquista, i és natural que un estat amb una ideologia així persegueixi els dirigents democràtics... Però confesso que no esperava un retrat tan en blanc i negre de la societat espanyola i més concretament dels seus intel·lectuals. Són precisament aquestes persones les que millor representen el desastre moral d'una societat espanyola tancada en un projecte nacionalista al servei dels interessos de l'oligarquia de la cort. La revolució democràtica catalana ha retratat a tothom...

“Hi ha qui voldria que Barcelona fos separada de Catalunya amb un mur semblant al que hi havia a Berlín. Són els que estimen furiosament la ciutat però no en volen saber res, del país. Una dicotomia artificial, potser perquè somien una ciutat definitivament castellana, amb totes les gràcies que no té Madrid” (Montserrat Roig). Una reflexió que despulla les relacions de poder ocultes sota discursos progres, i que despulla, també, el neoliberalisme que ens nega la condició de ciutadans d'un país nostre i ens redueix a súbdits d’aquest Estat monàrquic, que ens pren el sentit comunitari i la pertinença i ens vol simplement votants, consumidors d'un producte en el mercat electoral, confosos habitants d'un gran supermercat separat del país... Montserrat Roig no només era barcelonina, també era ciutadana catalana i sentia amor pel seu país. Tota la seva obra és una obra descolonitzada, com a dona, com a catalana i com a antifeixista...

Suso de Toro

(Llegeix tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Montserrat-Roig-suso-toro_0_2186181415.html )

pd 1931 La bufona

 (arafa...)

Nota: cal llegir tot l'article a: 

https://www.ara.cat/opinio/bufona-toni-soler_0_2186181416.html

... Arrimadas ha intentat fer de la necessitat virtut; i a falta de política real a Catalunya s'ha empescat una sèrie de happenings que estan a l'altura de Salvador Dalí i la Colla de Sabadell. És una llàstima que aquesta tournée es faci a costa del patiment dels familiars dels presos i dels exiliats...

.... provocar és un dels objectius dels bufons. El que passa és que els bufons de debò provocaven els poderosos, els qui els contractaven. I dubto molt que Arrimadas i la seva troupe facin accions trencadores davant la seu de les grans empreses, els bancs i els mitjans de comunicació que els han donat vida i renda fins al moment present. Per a la bufona (i per als seus incondicionals) és molt més divertit i molt menys arriscat buscar les pessigolles als que ja han tastat la derrota, la repressió i la separació dels seus éssers estimats... la bufona ha comès l'error d’anunciar un viatge a Waterloo per “dir-li a Puigdemont que la república no existeix"... però no l’hi dirà a Puigdemont, sinó als micròfons amics, que ja ho saben de sobres; però en dir això admetrà també que l'oposició al govern de Torra no existeix, que la proposta política de Ciutadans no existeix, que rere les seves sigles no hi ha res que no sigui la catalanofòbia, que, si bé continua donant rèdits a les Espanyes, a Catalunya aparta Arrimadas de tota opció real de liderar el vot no sobiranista. Per això és perfectament lògic que la pantomima de Waterloo sigui també el comiat d’Arrimadas de la política catalana. Després d'això es concentrarà en l'escena espanyola, on podrà lluir virtuts més pròpies d’una política, i es podrà apartar per fi d'aquesta terra ingrata on els dirigents de Ciutadans han generat tants anticossos que, tot i haver guanyat les últimes eleccions, són incapaços de negociar res amb ningú, la qual cosa els condemna a la irrellevància....  Arrimadas deixa la política regional perquè sap que a Catalunya només hi tenia lloc com a bufona, i una persona intel·ligent i ambiciosa necessita més.

Toni Soler

pd 1930 El curiós cas de l'operatiu milionari que es dirigia sol

 

(arafa...)

  Atenció, estudiants de Dret: per exercir l'acusació o la defensa, no us aguanteu el cap amb les mans, ni poseu el puny al pòmul ni, encara menys, us grateu el cap. És tendència, però és lleig. Igualment, els que us tanqueu a estudiar les oposicions a jutge, sortiu al carrer de tant en tant. I així, si mai li pregunteu a un testimoni “Professió?” i ell diu “Precari”, no li contestareu “I això què és?” Ara posarem un cas a l’atzar: una rebel·lió. Per aturar-la, el govern desplega milers de policies que reparteixen amb ganes, i tot plegat puja a 87 milions d'euros. Si li pregunteu al president del govern qui va dirigir l’operatiu i diu que ell no, si la vicepresidenta diu que va ser el ministre de l'Interior i si l'esmentat ministre diu que l’operatiu el van dirigir els encarregats de l’operatiu, compteu que poden estar mentint. I no rigueu per sota el nas quan la vicepresidenta afirmi que va venir a Barcelona i es va reunir “con comerciantes”.  

Antoni Bassas

pd 1929 Seguiu el judici, espanyols

 

(arafa...)

Tots els espanyols que ja han condemnat “los golpistas”, perquè així ho fan, cada dia, els polítics als quals voten, haurien de veure la declaració dels Jordis. Veurien el fiscal, enfangat fins al coll, demanant-los per cotxes fets malbé, pels tuits que han publicat i pels e-mails que han rebut, per sustentar una rebel·lió que li arriba, proforma, de les mans d’en Llarena. Haurien de veure –potser per primer cop– els vídeos en què ells parlen, tranquil·lament, amb els policies que escorcollen, les fotos del cordó de seguretat fet pels voluntaris, haurien de saber que Catalunya no s'entén sense l'associacionisme...

És per això que van treure el santcristo gros, l'altre dia. El rei ja va sortir a dir que “no és admissible apel·lar a una suposada democràcia sense respectar la llei”. Que fort, Antònia. Però és que és la frase que el grapa al tron. Al seu pare no el van restaurar per una suposada democràcia, sinó per la llei de Franco. I a ell l'han col·locat no pas per una suposada democràcia, perquè si l’haguessin posat per una suposada democràcia, l’haurien votat primer. L'han posat per la llei de la monarquia, que es basa, com sabeu, en l’esperma. El mínim que podria fer, sabent això, és callar...

Així, quan aquest rei se'n va a l’Aràbia Saudita a vendre armes, sap que allà la llei no permet a les dones viatjar o estudiar sense permís del tutor, però li està bé, perquè la llei passa per davant de la democràcia. I és per això, també, que deu trobar bé que l’'Open Arms' sigui en un port espanyol. Per la llei. I no hi fa res que el vaixell no pugui salvar nenes com les seves. Perquè les seves no s’ofegaran, tot i que també naveguen pel Mediterrani, per motius diferents.

Empar Moliner

pd 1928 A la dreta dels presos polítics, un abisme

 (arafa...)

 Aquest dies, quan els presos polítics declaren davant el tribunal que no saben qui va pagar el referèndum, o que la gent va defensar les urnes sense haver-ne rebut cap ordre, es nota en el to de la rèplica dels fiscals l'escepticisme del funcionari de l'Estat de gamma alta que creu que l'Estat, expressat al BOE, és el principi i el final de la realitat, que fa molt de temps que va oblidar que hi ha una societat civil que viu del seu esforç i que les lleis evolucionen quan aquesta societat empeny els canvis...  

Antoni Bassas

pd 1927 El 155 com a programa ocult

(arafa...)

Des del 2012 fins al 2017 l'agenda política a Catalunya, i per connexió o conseqüència també a la resta d'Espanya, ha estat marcada pel miratge de la independència, és a dir, per la il·lusió òptica que feia versemblant a la llunyania aconseguir la independència, però que s'esvaïa en la proximitat. Des del 2017, l'agenda política està marcada pel miratge del 155, que no és menys il·lusori que la independència...el 155 no era una opció. Intentar governar Catalunya des de l'Estat no és possible. El 1934 es va poder fer. El 2017 ja no era possible... El 2017 l'exercici del dret a l'autonomia tenia una trajectòria de trenta-set anys i la suspensió indefinida de l'exercici d'aquest dret no només tenia un cost polític insuportable, sinó que a més no era tècnicament executable... Pretendre que es pot aturar de manera temporalment indefinida l'exercici del dret a l'autonomia i que es pot dirigir una comunitat autònoma des de l'Estat no és possible amb la Constitució de 1978...  Però és que, a part que jurídicament no és possible, políticament és impossible executar l'operació... La reducció de la constitució territorial per a Catalunya al 155  per un temps indefinit suposaria la fi de l'estat de les autonomies tal com l'hem conegut .... Aquest és l'objectiu expressament declarat per Vox. ¿Potser també el 'programa ocult' de les direccions del PP i de Ciutadans? ... 

Javier Pérez Royo

 

pd 1926 Hipocresia d'esquerres

(arafa...)

... S'ha imposat, doncs, el relat de la dreta: per a Espanya no dialogar sobre Catalunya és més important que aprovar uns pressupostos... Durant mesos es va dir que per culpa de l’egoisme catalanista no s’apujaria el salari mínim, cosa que és mentida perquè no es tracta d’una mesura pressupostària, i de fet Sánchez va acabar aprovant-la per decret... També s'ha posat molt d'èmfasi en les inversions que es perdran per la no aprovació dels comptes, però s'ha parlat molt poc del fet que tampoc no arribaran els 1.759 milions d’inversions endarrerides (no és un regal, és un deute), no pas perquè no hi hagi pressupostos, sinó perquè el govern Sánchez no complirà un acord que suposaria munició per al tripartit de dretes. Així, tant el PSC com els comuns es lamenten molt, però haurien de recordar que són corresponsables del bloqueig dels pressupostos de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona. Això, pel que sembla, forma part de la controvèrsia política normal,... preparem-nos, però no només per a la manicomial campanya de la dreta postfranquista, sinó també per a un tsunami d’hipocresia de l’esquerra que ens havia donat esperança.   

Toni Soler

 

pd 1925 Catalunya encara està més en perill

 

(arafa...)

... L’existència de presos i exiliats és una llosa que pesa i pesarà. En primer lloc als que ho pateixen en pròpia pell, tot i la fortalesa mostrada aquesta setmana. I en segon lloc a l'Estat i a l'independentisme. Ja s'ha demostrat que impedeix fer pròpiament política: es fa retòrica grandiloqüent... tenim un Torra que es nega -i li neguen: des de la presó, els partits, Waterloo i la societat civil- capacitat de maniobra. És un govern tenallat, simbòlic. Tot són principis...  el PSOE, només li caldrà fer cirurgia plàstica per apedaçar una Catalunya submisa, amb una Generalitat domesticada, una TV3 ofegada, uns Mossos sota control de l’Estat i sobretot una escola intervinguda (això és el més difícil i, per tant, on més s’esforçaran)... Sánchez es presenta com el moderat entre dos radicalismes: el d'uns conservadors ideològicament desfermats i el d’uns independentistes que no afluixen. A Europa segur que li compren aquesta còmoda idea de moderació. Ja veurem, però, si l’hi compren els espanyols... L’independentisme, emocionalment tocat i estratègicament desorientat, es nega cap sortida pragmàtica, amb la qual cosa, més enllà dels convençuts -que segueixen sent molts, com s'ha vist a la manifestació-, malmet la seva imatge a l'exterior i la seva credibilitat a casa. La gent està molt despistada...

Ignasi Aragay

pd 1924 L'onada que ens arrossegarà

(arafa...)

... Part del conflicte Catalunya-Espanya és fill de seculars voluntats de ser que es neguen i s'ignoren... i respon a un replegament identitari que s'està produint globalment... Una part massa important dels ciutadans del segle XXI -desertitzats de valors pel catecisme consumista- volen tornar a ser masclistes, racistes i súbdits perquè, només sent-ho, senten que són algú. L’onada que aixeca el gep i portarà els tres fills d’Aznar a la Moncloa és, en part, inflada per aquest replegament identitari. També l’infla -no cal ni dir-ho- una fòbia a la diversitat que arrenca en aquella Reconquesta tan sovint invocada per Abascal (la versió ibèrica de l’“ American first ”). L’infla, en definitiva, un passat massa poderós -massa ple de covardies- perquè el present pugui fer altra cosa que entomar-lo... L'onada ens arrossegarà i, quan ho faci, ens aixecarem fent tentines i intentarem reconstruir tot el que ens feia dignes d’existir. Farem que sigui desitjable ser feminista, solidari i republicà, perquè només viu dignament qui creix: qui passa a ser el que no ha sigut mai. 

Albert Pla Nualart

 

pd 1923 La culpa és vostra

 (arafa...)

“Els independentistes no han votat els pressupostos i això farà que governi el trifàtxic i serà pitjor”... I pot ser veritat, esclar, que es vulguin petar TV3 i l'escola catalana, a qui, amb una fe i una ingenuïtat perverses, culpen de “la majoria independentista”. (La raó per la qual abans, tot i existir TV3 i l'escola catalana, no n'hi havia, de majoria independentista, és un misteri.) Ens diuen: “És que us heu perdut els pressupostos més socials de la història”. Ostres. Els pressupostos més socials de la història, per a nosaltres, els catalans, vindrien amb el sobiranisme: amb la república! Per què es pensen que la volem, la república? ¿Per penjar banderes i cantar el 'Virolai'? La volem per –a part de deixar de pagar una institució medieval– poder decidir què fem amb els diners que generem, que a Catalunya també hi ha pobres. Potser es pensen que som set milions de burgesia catalana. Ja ens agradaria ser bascos, però som catalans. Tindríem concert econòmic i a sobre no ens insultarien. Vox, PP i Ciutadans a Catalunya no guanyen. Ja es va intentar molt, sumant-hi fins i tot el PSC (amb aquella foto, tots junts amb el cartell del 155). A Espanya potser sí que poden guanyar. Però si guanyen voldrà dir que Espanya –o, més ben dit, Castella– és així. L'alternativa és un govern del PSOE amb Ciutadans. Per a nosaltres, els catalans, és gaire diferent? Diria que només una mica. A l'hora de fer campanya electoral, també, Catalunya no és Espanya. Als catalans no ens convenceran dient-nos que treuen Franco del Valle de los Caídos, perquè el Valle de los Caídos ens queda tan lluny com el palau de Felip i Letícia i els AVEs que paguem. Franco i l’AVE són a molts quilòmetres.

Empar Moliner

pd 1922 "Dostadning", endreça casa teva com si t'haguessis de morir (i 2)

 

(arafa...)

... Magnusson recomana no començar mai a fer döstädning per les fotografies, les cartes o els documents personals, perquè són objectes amb molta càrrega emocional i això farà difícil continuar amb la neteja. Una opció, doncs, és començar per la roba, que és més fàcil. “Només has de conservar les peces de roba que realment creus que et posaràs o aquelles amb les quals tens una connexió sentimental molt forta”, diu. Es pot continuar amb els llibres. “Queda’t només els que encara no has llegit o els que has de tornar als seus propietaris. La resta, dóna’ls a amics i familiars a qui els faci il·lusió tenir-los. Una manera fàcil de reduir objectes a casa és anar-los regalant. “Si et conviden a dinar, no compris flors o un altre regal a la teva amfitriona, porta-li una de les teves coses”, diu i afegeix: “No té cap sentit conservar coses que sorprendran o decebran la teva família després que hagis desaparegut”... Hi ha coses, però, que tenen massa càrrega sentimental per llençar-les. Per això, recomana tenir una capsa per guardar allò que té molt valor per a un mateix però gens per als altres (com ara antigues cartes d’amor i records de viatge) i que estigui marcada clarament amb la consigna Per llençar. “Quan jo hagi marxat, la capsa serà destruïda”. En definitiva, per Magnusson, fer döstädning es pot resumir en una frase: “Revisa els teus objectes, recorda’ls i després, dona’ls”.

Núria Masclans

pd 1921 "Dostadning", endreça casa teva com si t'haguessis de morir 1

(arafa...)

Sovint se’ns recorda que l’única cosa que podem afirmar sense por d’equivocar-nos sobre la nostra vida és que algun dia, tard o d'hora, s’acabarà. I què passarà llavors amb la quantitat ingent d’objectes que hem anat acumulant al llarg dels anys?.. Margareta Magnusson va escriure Döstädning (Columna) un llibre on exposa el mètode d'organització que defineix com l’endreça final de les pròpies pertinences abans de morir... considera que tothom ho hauria de fer i que s’hi hauria de posar, com a mínim, a partir dels 65 anys, als primers compassos de la jubilació i mentre encara es tenen prou forces... El seu consell bàsic és el següent: cada vegada que et trobis alguna cosa que no t’agrada o que no fas servir, llença-la. O més ben dit, desfés-te'n, ja que un dels principis bàsics és que intentis que els teus objectes acabin en mans d’algú que els vulgui o que els necessiti...

Núria Masclans