(arafa...)
... S'ha imposat, doncs, el relat de la dreta: per a Espanya no dialogar
sobre Catalunya és més important que aprovar uns pressupostos... Durant mesos es va dir que per culpa de l’egoisme catalanista no
s’apujaria el salari mínim, cosa que és mentida perquè no es tracta
d’una mesura pressupostària, i de fet Sánchez va acabar aprovant-la per
decret... També s'ha posat molt d'èmfasi en les inversions que es perdran per la
no aprovació dels comptes, però s'ha parlat molt poc del fet que tampoc no arribaran els
1.759 milions d’inversions endarrerides (no és un regal, és un deute),
no pas perquè no hi hagi pressupostos, sinó perquè el govern Sánchez no
complirà un acord que suposaria munició per al tripartit de dretes.
Així, tant el PSC com els comuns es lamenten molt, però haurien de
recordar que són corresponsables del bloqueig dels pressupostos de la
Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona. Això, pel que sembla, forma
part de la controvèrsia política normal,... preparem-nos, però no només
per a la manicomial campanya de la dreta postfranquista, sinó també per a
un tsunami d’hipocresia de l’esquerra que ens havia donat esperança.
Toni Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada