Contra l'oblit 2

​Ahir a les notícies deien: 

"després de vint i dos mesos de guerra..."

Mentida! Quina "guerra"? Algú ha vist l'Exèrcit Palestí?

No és una guerra, és una massacre!

Ni acomodació, ni oblit ni perdó!

​A.H. 31.7.2025

Contra l'oblit 1

Nota de l’amanuense. 30 de juliol de 2025

Avui m’he llevat angoixat, el cap no parava de donar voltes a un sol fet: el genocidi dels palestins.

No em cap al cap com el món pot permetre aquesta barbàrie. Cada cop que veig o escolto les notícies emmalalteixo. No ho puc suportar. No ho vull suportar ni un segon més. I llavors arriba lo pitjor: me’n adono que JO NO HI PUC FER RES!!! la impotència em corseca i descobreixo la meva insignificància, no soc res, no puc res...

M’escandalitza també i em deprimeix la manca de resposta de les altres persones, les que conec i les que no. Entenc que tots tenim els nostres (petits) problemes, les nostres preocupacions, les nostres miserables vides i entenc que tothom volem viure i SOBREVIURE, i que si ens posem a pensar seriosament en la tragèdia provocada dels palestins, per dir-ne uns que no podem ignorar perquè cada dia els treuen a les notícies, si hi penséssim seriosament dic, no tindríem més remei que suïcidar-nos o agafar les armes per anar a la guerra. Sé que jo no faré cap de les dues coses i que el 99,9999999999 per cent de la gent tampoc, però això lluny de consolar-me encara m’enfonsa més en la desesperació i la desesperança. No hi ha dret!!!

M’indigna la hipocresia dels governs – tots – i per descomptat odio els directament responsables d’aquest extermini programat. Descobreixo amb paüra la ineficàcia i la inutilitat de les grans institucions mundials que en el millor dels casos no «pinten» res i a les quals els assassins com Netanyahu, Trump o Putin se’ls enriuen a la cara impunement. Assassins que cap tribunal jutjarà ni condemnarà i encara menys executarà la improbable sentència. Quin fàstic tot plegat.

En altres èpoques m’hauria adreçat a Déu, Al·là, Jahvè, o qualsevol dels Éssers Suprems que corren pel món, per demanar-li que aturés els crims o els criminals, i comprenc que algunes persones encara ho fan amb tota la bona fe del món, però ara per ara sembla que això que en diem déu tampoc hi fa gaire cosa, potser com a reflex del poc que fem els humans.

I mica en mica, gota a gota, dia a dia, notícia a notícia, ens anem acomodant a la mortaldat d’innocents, que no són ni parents ni coneguts ni saludats nostres. I anem directes a l’oblit de les víctimes i qui sap si a la justificació dels botxins.

Així que per apaivagar mínimament això que em queda de (mala) consciència he decidit que mentre continuïn les matances, deixaré de copiar papers que parlin del Procés, de la meva dissortada pàtria, de religió o d’educació i només escriuré notícies, comentaris o reflexions que facin referència als innocents o els seus assassins. No és res, ho sé. No soluciono res. No ajudo ningú. Però és l’únic que se m’acut: fer presents els perdedors, impedir l’oblit dels innocents matats, recordar els crims de lesa humanitat, no deixar que els pocs amics que em llegiu ens acomodem i acostumem a la barbàrie...

Així que ara sí que hauria de ressonar ben fort i clar un clam agònic

NI ACOMODACIÓ, NI OBLIT, NI PERDÓ!!!

PS: entendré que si algú se sent ferit o incòmode o simplement avorrit es vulgui donar de baixa d’aquests enviaments. Només cal que m’ho faci saber.

pac 167 - Lliures i laics 2ª part

Que les noies vagin a escola amb el vel és un dret o una imposició? Estic segur que moltes dones musulmanes diran que és una decisió lliure, una manera orgullosa de mostrar la seva fe, i que no hi volen renunciar. Però tots sabem fins a quin punt aquesta “decisió lliure” està condicionada per la pressió familiar i els segles de tradició patriarcal, que malgrat el pas dels anys continua vigent entre molts musulmans catalans.

L’escriptora Najat El Hachmi, que des que viu a Catalunya ha hagut de patir tant la xenofòbia local com el rebuig d'una part de la seva gent per la seva decisió de no dur vel, considera que cal prohibir l’ús d’aquesta peça a l'escola per protegir les noies del masclisme inherent a l’islam. I es lamenta que les esquerres hagin deixat aquesta batalla en mans de l'extrema dreta oportunista. Hi estic d'acord, però admeto que em fan por les conseqüències. Si obrim aquest meló, què exigiran després els ultres? Com reaccionaran els fonamentalistes? Estarem més a prop de la cohesió social o nacional, o més lluny? I baixant al detall, què en farem de les gorres, els penjolls gegants amb crucifixos, les samarretes amb símbols polítics...?

El millor seria que fos el sentit comú, i no la imposició, el que ens acostés a l'objectiu. Raonament i paciència per crear un consens social nou. Però segurament això és una ingenuïtat. Ara bé: si les esquerres perdessin la por a dir que el vel és producte d'una imposició masclista, les dones musulmanes que volen llençar el vel a la brossa, per sostreure’s de l'autoritat del pare, del marit i dels homes en general, se sentirien potser més emparades. I les mesures més expeditives es podrien plantejar, posteriorment, en un context més propici.

Toni Soler, 25052025

 

pac 166 - Lliures i laics 1ª part

El debat sobre l'ús del vel islàmic em porta inevitablement a una contradicció. Crec en els valors que caracteritzen els estats democràtics de la Unió Europea. Per a mi un d’aquests valors és la llibertat. Però un d’igualment important és la laïcitat. Combinar la defensa de dos valors que sovint col·lideixen és el repte que tenim al davant. I és un repte que ja no és conceptual, sinó que ens porta a la vida quotidiana, perquè els canvis demogràfics han fet que, a Catalunya, la diversitat religiosa sigui una qüestió que està a peu de carrer, i afecta directament una part dels nostres conciutadans.

Si posem l'accent en la llibertat i la pluralitat, hem de respectar i garantir el dret al culte, la neutralitat de les institucions públiques i la llibertat d'exercici de qualsevol religió, també en les seves formes externes. Ningú no pot prohibir a cap ciutadà que practiqui els preceptes sempre que es respectin les normes comunes, els drets humans i la seguretat pública. Una laïcitat imposada és contrària als valors bàsics de la nostra comunitat, sobretot quan esdevé la coartada del racisme. 

 

Però si posem l'accent en el laïcisme, hem d’assegurar-nos que cap expressió religiosa no és utilitzada com a excusa per imposar actituds intolerants, humiliants o incompatibles amb el model social i cultural en què vivim, que és fruit de les conquestes de moltes generacions, i que volem compartir amb els nouvinguts. Això vol dir que la llibertat religiosa no hauria d’emparar l’ablació de clítoris, ni prèdiques que incitin a la violència o a l'odi, ni els matrimonis concertats, ni la limitació dels drets de les dones, per citar només alguns exemples.​.. (continuarà)

Toni Soler, 25.05.2025

pac 165 - Els teus diners no són teus

"Amb els meus diners puc fer el que em doni la gana, són meus". Doncs no és exactament així. Són teus, sí. Però no pots fer el que et doni la gana... El francès Thomas Piketty diu que no podem fer el que vulguem amb els nostres diners... els rics pensen que el seu èxit és mèrit exclusiu propi i que els exclosos ho són també per la seva culpa; ni en un cas ni en l'altre tenen en compte la posició de partida i les circumstàncies, fins i tot el factor sort o mala sort...

Qui no vol tenir un lloc per viure en propietat? Qui no es construeix una identitat (jo sóc aquest, jo sóc així, jo pertanyo a aquesta gent)? També tots volem ser feliços, normalment via amors, amics, família, i fer feliços els qui ens envolten. Aquesta triple aspiració (propietat, identitat, felicitat) és universal i a través seu aspirem a fer-nos un lloc en el món. La tríada té sentit, però cal satisfer-la amb equilibri. Massa riquesa (propietats) pot espatllar la resta. Una obsessió identitària extrema també és nociva. Massa felicitat (un excés d’idealisme naïf) pot fer que no toquis de peus a terra.

Piketty i Sandel defensen que, com més igualtat, més prosperitat general... Treure el sector educatiu i sanitari fora de l’economia del lucre ho veuen com un avantatge competitiu perquè genera igualtat i, per tant, oportunitats de riquesa i progrés. Sobretot és Piketty qui fa èmfasi en la combinació de desmercantilitzar i redistribuir. Mentre que Sandel demana més respecte, i més inversió educativa, pel treball digne dels obrers tècnics, és a dir, per a la formació professional (FP). Considera un insult que un gestor d’uns fons d’inversió cobri cinc mil vegades més que un mestre o una infermera. A més de sous mínims, Piketty proposa fixar sous màxims i que els treballadors tinguin veu i vot en les decisions de les empreses. Tots dos alerten que la solució no pot ser nacional, sinó global,

Comentaris i extractes del llibre Igualtat de T. Piketty i M. Sandel (Ed. 62, en traducció d’Imma Estany) 31.5.2025

pac 164 - Un terror sense fi

Costa d'assumir que un país que se suposava culte i democràtic pugui arribar als extrems de barbàrie que està infringint als palestins, tant a Gaza, on està aplicant una destrucció massiva i absolutament inhumana, com a Cisjordània. Costa d’entendre que no s’aixequin més veus israelianes avergonyides.​.. També resulta difícil de pair la doble vara de mesurar que Occident està fent servir amb Ucraïna i Palestina... A remolc dels Estats Units, Europa ha mirat cap a una altra banda. Ara sembla que comença a reaccionar... Tard, molt tard. Tampoc el món àrab i musulmà ha estat realment al costat dels palestins. Malgrat el bloqueig informatiu sense precedents imposat per Netanyahu a Gaza, el món està assistint en directe i impassible a un extermini.  Les resolucions del Tribunal de Justícia de l'ONU, que obliguen Israel a prendre mesures per evitar un genocidi a Gaza, i del Tribunal Penal Internacional, que ha emès una ordre de detenció contra Netanyahu, han quedat en paper mullat... Un any i mig després de l’inici de la revenja israeliana per la massacre de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, res no sembla aturar el pla d'aniquilació de Netanyahu, que s'ha atorgat llicència per matar palestins impunement, fins i tot amb la set i la fam com a armes de guerra, i amb un 70% dels morts dones i criatures. Els bombardejos sobre Gaza han estat els més letals i intensos des de la Segona Guerra Mundial. El suposat dret a l'autodefensa d'Israel s’ha convertit en una bogeria sense aturador emparada, a més, en tecnologia militar d'última generació: IA i drons. Els palestins fa dècades que són banc de proves.​

El nacionalisme ètnic supremacista ha marcat l'origen i l'evolució de l’estat d’Israel. Va començar amb l’expulsió dels palestins de les seves terres entre 1946 i 1948, amb la Nakba, i així fins avui, amb la política expansionista d’ocupació de nous enclavaments via colons.​.. Ara als palestins, ni a Gaza ni a Cisjordània no els queden forces ni per a intifades. Però la violència mai té fi. Israel, que ha dilapidat tot el crèdit moral, sempre viurà amb la por que un dia reneixi de les cendres la revenja palestina.

​Ignasi Aragay, 7.6.2025

pac 163 - El segle del "dolentisme"

Trump simplement branda la llei del més fort. És un líder gregari i antipoètic, que fa de la banalitat i la barroeria moral la seva marca. Molta gent, ves per on, s’hi sent identificada. El dolentisme li funciona.​..

Però en aquest quart de segle, fins a arribar a aquest senyorot del tupè i l’exabrupte, al món han passat unes quantes coses més. Algunes són exactament l'altra cara de la moneda: per exemple, la irrupció de les dones alliberades i empoderades... Alhora, estem assistint a la hibridació de gèneres, amb identitats i plaers sexuals líquids, una autèntica revolució de la intimitat...

Aquesta recerca de les persones cap a l'interior respon, segurament, a la manca de certeses en la vida pública. Ens hem instal·lat en el desconcert ideològic i ètic, del qual s'aprofiten tots els Trumps... no trobem un nou camí de sortida. La cridòria s’imposa i les crisis s’acumulen i s’exacerben...  la involució democràtica occidental, amb la mutació zombi d'uns totalitarismes que ja crèiem superats: ara es porta la frivolitat autoritària. La frivolitat del mal...

Davant de tot això, no resulta estrany el triomf de les ficcions distòpiques en la literatura i el cinema. Ni tampoc els fantasmes d’una regressió en el marc de les creences, que tant en el terreny religiós com en l’ideològic estan portant nous fanatismes excloents. Més duresa...

Ignasi Aragay, 25.5.2025

pac 162 - Sarabanda d'abril

La gent es mor sense parar a Ucraïna i a Gaza, i els polítics diuen que estan en contra de la guerra però no paren d’armar-se, de fabricar armes i de vendre’n. Ara de l'armament se'n diu seguretat. Jo només estic segur d'una cosa: el diner continuarà governant el món quan els folls que ara manen hagin desaparegut per sempre. Perquè en vindran d'altres.​..

Tot llisca dins l’invisible riu per on van al somrís de Déu les primaveres mortes. En tot allò que en aquest món acaba malament, Carner, que era un bon noi, sap veure-hi la cara bona. Les merles i les cardines que no hauran nascut perquè els seus nius els han desgavellat les urpes de les milanes o els vents arremorats, viuran en aquest somrís de Déu. I de les glans caigudes en camins fressats, esclafades, en naixeran unes alzines més belles que les del món.​ Cal tenir una ànima molt refinada, esperançada i bondadosa per creure que totes les criatures que es moren indefenses a Gaza i a Ucraïna, totes les criatures que no tindran cap vida humana, encara que sigui en una terra miserable i devastada, totes aquestes criatures que són com glans esclafades, creixeran i tindran una vida plena en aquest somrís de Déu. I és que les criatures es moren, es moren els seus cossos, però les ànimes no es moren. Si Déu existeix, les ànimes que Ell ha creat no es moren mai, viuen en aquest somrís. Totes aquestes coses, tots aquests misteris, ara venen els dies que els hem de meditar. Sobretot el més sorprenent de tots i el més increïble, el de la Resurrecció de Crist. Perquè, com va escriure sant Pau, si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe.​..

Narcís Comadira, 29.3.2025

 

pac 161 - Amb vel i sense vel

Sempre m'ha incomodat com, en nom de la interpretació religiosa, les dones (sempre són les dones) han de tapar el seu cos, modificar-lo, deformar-lo, mortificar-lo i odiar-lo perquè no el desitgin. La idea del mocador al cap (no parlem de les perruques de les jueves ortodoxes o dels mocadors de les àvies cristianes perquè per aquí ja no n’hi ha o encara no n’hi ha) ens incomoda pel que representa.​ En un temps llunyà, sense melics a l’aire, pírcings a la llengua, genolls despullats, ulleres de pasta, diamants a les dents, calçotets i calces a la vista, els cabells femenins eren el símbol (i ho continuen sent) del pecat, de la bellesa, del desig. Calia tapar-los.​.. Podem dir, ara, que el mocador és un símbol d'identitat, de feminisme i del que calgui, d’empoderament. Li podem donar la volta com a la paraula queer. I tot depèn, esclar, de la mirada –que és única, que és pròpia– de la dona que accepta o desitja aquesta peça que no serveix per a res (no és un barret per al sol, no és una bota d'aigua) excepte per provocar el confort dels altres. Jo, com amb els toros, faria que aquesta pràctica cultural, ancestral i infame es morís sola amb la següent generació.Però no permetria, com amb el sexe, que les nenes menors d'edat portessin vel. Diem, esclar, que prohibint-lo se les “estigmatitza” i assenyala. Cert. Però no és menys cert –i aquests ulls ho han vist i ho corroboraran els mestres– que hi ha nens, compatriotes i companys d'escola de les nenes que van sense vel a classe, i que fan piscina, que les estigmatitzen tocant-los el cul o els pits per “marranes”.

Empar Moliner, 24-5-2025

pac 160 - La caritat i la depredació que veig a Youtube

​...a YouTube hi ha visions esfereïdores d’animals depredadors que es mengen a la valenta qualsevol altre animal indefens, o més petit, o que corre menys, o que s’ha esgarriat de la manada, entre crits desesperats de la víctima i bramuls o rugits de l’agressor. No fan cap gràcia, però són imatges que volen dir més coses del que es veu.​.. es tracta de metàfores, o analogies del comportament animal respecte al comportament dels éssers humans. Com que no és fàcil veure enlloc com un ésser humà en tortura, n’assassina o se'n menja un altre, disposem d'aquestes imatges en moviment per esfereir-nos davant la possibilitat que nosaltres mateixos fóssim un dia els artífexs o les víctimes d​'una violència tan gran. Quedem molt descansats quan pensem que nosaltres, éssers humans tan civilitzats (?), mai no faríem una cosa així amb un passavolant.

Quant a les belles ànimes que rescaten un animaló, la cosa té una dimensió moral equívoca i enganyosa: els animals mereixen tot el nostre respecte, ben cert. Però aquella caritat amaga i quasi perdona el fet que els éssers humans, entre nosaltres, rarament practiquem la mateixa solidaritat i cura.

​Jordi Llovet, 10.5.2025

pac 159 - Quedar-se al tros

Al llibre Quedar-se al tros (Vibop), Júlia Viejobueno Cavallé (1994) narra la seva experiència a pagès... La Júlia es pregunta si aquest tipus de petita i diversa explotació familiar que durant segles ha conformat el paisatge i la vida a pagès està en vies d'extinció. Podrà resistir? ... "Engaltar unes quantes males collites i anys de penúria o que la maquinària o la salut facin pana et situa a la corda fluixa". Una gelada, una pedregada, la sequera, el foc... El pagès conservador que estalvia, que gasta poc, és perquè té memòria i perquè manté l'esperança.

"La terra conreada és herència d'una civilització antiga de la qual encara formem part", escriu. És així. Ben poca gent n'és conscient. Els pixapins estimen un paisatge que no coneixen ni entenen. A la pràctica, molts no el respecten. Simplement en gaudeixen puntualment, com un bé de consum més d'usar i llençar. Dona jove i pagesa: "Que valenta!", li diuen molts. Els més informats li treuen la qüestió de l’ecologia i la sostenibilitat, un imperatiu moral que l’omple de contradiccions. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Si fos tan fàcil casar-les... Cal anar-hi, esclar, però també en això hi ha picaresca i absurditats burocràtiques.

La Júlia s’estima el tros, els seus trossos, inclosos els marges amb timó o espernallac, amb ginebrons i carrasques. A vegades té alguna estona per badar mirant formigues, papallones i granotes. S'hi sent arrelada, com els seus cultius. Això no és immobilisme. És una altra cosa. És saber-se hereva d’uns coneixements i d’una estima pel lloc...

Ignasi Aragay, 10.5.2025

pac 158 - "Ara faré de pagesa"

Fer-se pagès? No és tan fàcil. Entre els urbanites, qui més qui menys té una imatge arcàdica del món rural. I un rave!, et responen els de poble. Si fos tan fàcil, les ciutats estarien buides i els llogarets plens a vessar. El cap de setmana s'hi està molt bé, a muntanya, amb la llar de foc encesa, fent la passejadeta, llegint un llibre i allargant la vetllada amb un gintònic. Però posa’t el dilluns a remenar la terra, posa’t a patir per si plou massa o massa poc, tingues cura del bestiar o del sembrat o de la vinya. O, sí, també del negoci de turisme rural. Feinada! Feinada dura, física, sense festius, sense gaires incentius.

Encara que hi hagi internet i millors carreteres, els pobles segueixen buits. Els joves autòctons en continuen marxant, com va començar a passar fa dècades, i poquíssims joves de ciutat s’animen a anar-hi a viure. La realitat típica d'un llogaret de camp són quatre cases amb fum i la resta tancades o, en el pitjor dels casos, enrunades. A la foto tot queda molt bé, de postal, idíl·lic. Però no hi ha bullici humà. Sovint les cases que fumegen estan habitades per jubilats. De pagès pràcticament no en fa ningú, més enllà de tenir un hort casolà. La Catalunya buida és preciosa i està immensament buida.

 Ignasi Aragay, 10.5.2025

lliVre 32 - Biografia del silenci

... He decidit menjar i beure amb moderació, dormir les hores que necessiti, escriure només el que contribueixi a fer millors els que em llegeixin, abstenir-me de la cobdícia i o comparar-me mai amb els altres. També he decidit regar les meves plantes i cuidar un animal. Visitaré els malalts, conversaré amb els solitaris i no deixaré que passi gaire temps sense jugar amb algun nen. De la mateixa manera, he decidit recitar les meves oracions cada dia, postrar-me unes quantes vegades davant el que considero sagrat, celebrar l'eucaristia: escoltar la Paraula, partir el pa i repartir el vi, donar la pau. Cantar a l'uníson. I passejar, que per a mi és fonamental. I encendre la llar de foc, que també és fonamental. I anar a comprar sense pressa; saludar els veïns, encara que no m'agradi la seva cara; escriure un diari; trucar regularment per telèfon als meus amics i germans. I fer excursions, i banyar-me al mar com a mínim un cop a l'any, i llegir només bons llibres, o rellegir els que m'han agradat.

La meditació - ¿o hauria de dir simplement la maduresa? - m'ha ensenyat a valorar el que és ordinari, elemental...

Pablo d'Ors, Biografia del Silenci, Angle Editorial​, pàg. 117 - 118

 

pac 157 - "Qui pa enceta i no hi fa creu, el dimoni se'l fa seu"

No és fàcil envellir. Hi ha una conspiració al teu voltant que s'encaparra a negar-te aquest dret tan bàsic a ser vell. Vell tout court, ni sènior, ni home de la tercera edat o de l’edat daurada o de qualsevol altre eufemisme cursi. “Però si encara et veus jove!”, et diuen, i et deixen al cor la ganivetada de l’“encara”...

Ets inapel·lablement vell quan estàs més pendent dels teus genolls que dels genolls de la veïna i, sobretot, quan la teva reacció automàtica davant una dona que et mira amb interès és comprovar que portes la cremallera de la bragueta apujada...

Però jo els volia parlar del pa, és a dir, del desencantament del món, perquè el pa ha esdevingut el producte més desposseït de misteri de la nostra cultura, fins al punt que si demanes pa en una fleca, no sabran què servir-te. Ara el pa és un producte de disseny personalitzat.

A hores d’ara a ningú li passa pel cap la possibilitat de beneir el pa... si és que n’hi ha a taula. A la meva infantesa, a un poblet de Navarra, era preceptiu deixar sempre el pa amb la base tocant la taula perquè, altrament, es feia plorar la verge. El pa era tan sagrat que llençar-lo es considerava un pecat...

Gregori Luri, 24.5.2025

pac 156 - Qui pa enceta i no hi fa creu... 1ª part

 “Qui pa enceta i no hi fa creu, el dimoni se'l fa seu”. Avui aquesta dita ens resulta incomprensible, però al llarg dels segles va formar part d’un ritual quotidià respectat per tothom i que jo vaig arribar a conèixer: el de fer una creu amb la punta del ganivet sobre la part llisa d'un pa rodó abans de llescar-lo.

Són moltes les coses de la meva infància que resulten incomprensibles o fins i tot absurdes als meus nets. No els critico per això. Jo també em sorprenia amb el que contaven els meus avis, però a vegades em deixo envair per una certa melangia en comprovar la pèrdua de valor, i fins i tot de sacralitat, de les petites coses, com el panem nostrum quotidianum. Avui la tan lloada “confiança del consumidor” és, bàsicament, la devoció a l’obsolescent, el culte comercial a la pràctica de l'un sol ús. Cal esprémer ràpidament el valor d’ús de qualsevol objecte de consum per poder substituir-lo i estar al dia.​​

He descobert, no fa gaire, que ser vell és estimar incondicionalment totes aquelles andròmines que fan de la teva casa la teva llar. Cada objecte atrotinat que t’acompanya és com una àncora llançada al riu d’Heràclit.​..

Gregori Luri, 24.5.2025

pac 155 - Desmobilitzats

Les manifestacions del 2003 contra la Guerra de l'Iraq van ser multitudinàries i nombroses a tot el món. La de Barcelona va ser tan sonada que un parell de generacions no oblidaran mai aquell “No a la guerra!” que va tronar als carrers i omplia de pancartes els balcons.​..

Ara, en canvi, amb motiu del bombardeig d'Israel sobre Gaza, que ha causat més 50.000 morts palestins, no hem tingut res semblant. No són situacions idèntiques, però el resultat és la mort i el desplaçament de població civil...

Potser ho fa que la protesta del 2003 era contra Bush però també contra Aznar, que va anar a fer el milhomes geopolític a les Açores, i que, per tant, la mobilització popular interessava a l’esquerra catalana i espanyola, que ara no tenen aquest incentiu per sortir al carrer. O que venim d'una inflació de manifestacions independentistes d’utilitat limitada. O potser és que 22 anys més tard una bona part de la societat postpandèmica ja les ha vistes de tots colors (guerra a Ucraïna inclosa) i pensa que prou feina té amb els seus problemes d'habitatge, de pobresa encoberta i del futur dels seus fills per ocupar-se de problemes aliens, per més dolorosos que siguin. Si hi ha hagut alguna enginyeria social i de mercat darrere la desmobilització, se n'ha sortit.

Antoni Bassas, 31.5.2025

pac 154 - El clàssic del post-Procés - 2ª part

... El Barça no és aquell exèrcit desarmat que glossava Vázquez Montalbán, perquè els culers prefereixen una Champions abans que la independència. Però si el Barça guanya el clàssic molta gent tindrà un orgasme identitari, i reviurà una catalanor mig superficial, mig tel·lúrica, un odi intens però efímer contra Madrid i l'Espanya madridista, de la mateixa manera que per Sant Jordi –un dia és un dia– es venen més llibres en català que en castellà...

Posar el destí i les essències del país en un equip de futbol no és una bona idea, però en un món que ja no s'estructura a partir de realitats culturals sòlides, sinó de símbols i icones, està bé que aprofitem qualsevol espurna de sentiment col·lectiu, de catalanitat, encara que sigui frívola, vaporosa, potser fins i tot fictícia. Guanyar el clàssic contra el Madrid, com xiular l'himne espanyol davant del rei, és un placebo. Però si aquestes expressions comunitàries resisteixen és perquè al darrere hi ha un cert caliu, un passat, un vincle estantís amb la terra i la gent que tenim al voltant, sense el qual és impossible plantejar-se fites més ambicioses i tangibles. Són expressions febles, intermitents, però tenen un gran avantatge: no es poden derogar, ni il·legalitzar, ni censurar des del poder. Quan el PSC diu que, gràcies al 155, Catalunya ha tornat, el clàssic li respon que hi ha una altra Catalunya que hi és sempre, que és preconstitucional i rebel, encara que en el moment actual s’hagi d’encomanar a les embranzides de Lamine Yamal.

Toni Soler, 11.5.2025

pac 153 - El clàssic del post-Procés - 1ª part

El país està tan estabornit, tan anestesiat, que el futbol torna a ocupar el lloc que li pertoca com a vàlvula d'escapament de les passions col·lectives, tan domesticades des de la derrota del Procés. Tornen els bancs i les grans empreses, acomplert l'objectiu del seu xantatge; torna, a poc a poc, la sociovergència, amb un administrador únic, que és el PSC. I torna el duel etern entre Barça i Madrid per canalitzar un sentiment que no té una expressió política majoritària. Una catalanor difusa, globalitzada, s'amaga rere la celebració dels gols del Barça, i s'expressa també amb la tírria cap a l'etern rival, l​'equip ministerial ple de galàctics. La culerada ja no crida al minut 17.14, però gaudeix fent càntics en català i projectant una diferència més manejable que la complexa amalgama de lleialtats que constitueix la Catalunya actual. El futbol funciona com un embut o un alambí on es destil·la un elixir autorreferencial, real i vibrant, però innocu políticament, com ha passat tota la vida, excepte en la dècada processista.

Tot això és el mateix que expressen els països normals a través de les seves seleccions nacionals. Si no canvien molt les coses, el Barça és el més semblant que mai tindrem a una selecció catalana, i entenc els aficionats de l’Espanyol, el Girona o el Nàstic que troben que aquesta aproximació és simplificadora, però el país està tan agafat amb pinces, tan descosit i tan trinxat com a col·lectiu que no seria prudent desprendre’ns d’una marca que també és un símbol, que ens identifica i ens projecta internacionalment d'una manera que no poden fer-ho ni la política, ni la cultura ni l'economia. Existim a través del Barça, per a bé o per a mal. I això és un risc, perquè si la pilota no entra tot el país se'n ressent; però és que al magatzem de la catalanitat no hi queda gaire més, a part de mala llet, una autonomia amb vocació opiàcia i una cultura pròpia que lliura batalles dignament malgrat l'obsessió amb què l​'enemic la minoritza.​.. (continuarà)

Toni Soler, 11.5.2025

pac 152 - La història menuda

Hi ha la gran història, la que surt als llibres, la que configura la vida comuna.​.. Vull parlar d​'una mena d​'història que per mi és tan interessant o més que no pas l’altra. M’agrada dir-ne la història menuda, aquella que enriqueix considerablement la gran, que ens parla de la vida dels homes, més que no pas dels fets. I si ens parla dels fets ho fa per afegir-hi matisos humans, per salvar llocs i costums, per acostar-nos la vida de cada dia.​..

L'altre dia vaig rebre un llibre d'un amic... Vaig llegir la introducció i no el vaig poder deixar. El llibre es titula El meu paradís d’Adri i és del periodista Pius Pujades. És un llibre preciós...

 Al llibre hi tenen un pes important els records. De fet, és un llibre de records. Però també està ple de preguntes, de coses que l'autor no recorda i se les pregunta...

Pius Pujades sap sortir d’ell mateix per parlar dels altres i així, per exemple, ens parla dels cavalls que duien a la ferreria, ens parla de com es ferraven, de com el ferrer configurava la ferradura, de la fornal i de l’enclusa, dels cops de mall sobre el ferro roent, de l'olor de la peülla de la bèstia socarrimada. Tot un món que ha desaparegut. Suposo que la ferreria el devia fascinar, com em fascinava a mi quan, de camí cap al col·legi, passava per davant d'un ferrer... El món de l’hostal d’Adri també fascinava aquell nen de cinc anys. Els homes, pagesos i carboners jugant a cartes; ara l’olor és una altra, olor de tabac, ideales i picadura, de vi, i sobretot dels rostits i sofregits que es feien a la cuina... Menjar, beure i jugar a cartes. Aquesta era la funció dels hostals. “A què es jugava en aquells anys als hostals de pagès? ... Abans que es fes popular la botifarra, el joc que es feia era el truc, que es pot jugar de dos, de quatre o de sis. Això quan no es jugava més que la consumició. Els que anaven amb ganes de jugar diners, solien jugar a la manilla. Probablement el canari era el joc en el qual es movien més diners. Molt més tard he vist jugar al set i mig, però no sabria dir si ja tenia un cert predicament”...

Hi ha dos capítols que m’han interessat especialment: el que fa referència als jocs de la mainada, i el que fa referència als renecs... sigui com sigui, el llibre de Pius Pujades sap construir tot un món, acabat, ja mort per sempre.

Narcís Comadira, 17.5.2025

pac 151 - Un model educatiu que no porta enlloc 2ª part

Rodejades i segrestades per la xarxa d’interessos del psicopedagogisme imperant, les administracions queden incapacitades per actuar i replantejar-se a fons un model educatiu que no porta enlloc... un sistema de formació que és el resultat d’uns experts formats en el relativisme postmodern i que adoren un fals déu com Michel Foucault o, encara pitjor, una teòrica i activista del feixisme italià.

A les aules de les universitats massa estudiants no saben per què hi són i menyspreen l’autoritat acadèmica del professor. Són incapaços d'escoltar més enllà de deu minuts ... Allò que havia estat un entorn d'aprenentatge fa temps que ha deixat de ser-ho. Per evitar-se problemes, l'exigència és cada vegada menor i tot sistema avaluador que no descansi en proves no és sinó un frau ... Tot apunta a fer-ho fàcil, ja que l’autoritat universitària penalitza les taxes de repetidors i els docents són avaluats per les enquestes que contesten els estudiants. Tot porta a no fer-se mal encara que estiguem davant una clara impostura. Un sistema extremadament burocràtic amb abundants mecanismes d’autosatisfacció, però que no suporta una anàlisi crítica i seriosa. La societat queda en general satisfeta perquè es proporciona a tothom el grau universitari a què s’aspira per als fills. Una falsa noció de promoció social, perquè ara ja la selecció real la fan caríssims màsters que continuen seleccionant pels nivells de renda.

Mentrestant, a les aules, els professors lidien amb massa estudiants que no creuen que hi hagi res a aprendre donat que, pensen, tot és ja a la xarxa i no els interessa el que els podem aportar gent portadora d’una cultura llibresca, ancestral... no és un problema personal d’aquests joves, sinó del context en què se’ls ha obligat a sobreviure excessivament entre cotons, pares helicòpter, menyspreu al saber, abandó de l'esforç i l'estudi com a clau de l'aprenentatge. Un món donat a l'aparença i a la riquesa com a resultat d'un cop de sort... Mentrestant, el professorat fuig tant com pot de les classes...

Josep Burgaya, 3.5.2025