pac 199 Nadal

 Què és Nadal? Per a mi, en aquest dissortat 2025, Nadal és potser només una petita esperança. Tan petita com un nadó indefens, nascut en un temps perdut, en un racó de món desconegut i ignorat. I aquest infant em porta LA PETITA ESPERANÇA de que el Mal i els malvats que tenen noms i cognoms - Trump, Putin, Netanyahu, Garcia Albiol i altres - no tenen ni tindran l'última paraula. Aixi'ns que, malgrat tot, us desitjo UN BON NADAL!!!

L'amanuense

pac 198 Conte de Nadal a Badalona

 

Terrible la situació dels centenars de desallotjats de Badalona. Terrible per a ells, desarrelats i sense sostre en ple hivern, abocats al submon de la delinqüència i de les addiccions, amb un futur negre com el sutge. Però no són els únics que demanen la nostra atenció: la seva presència és un maldecap per als badalonins que van arribar abans d'ells, que majoritàriament viuen un dia a dia precari, amb serveis públics deficitaris i a qui només faltava topar-se amb nouvinguts desconcertats i/o violents, que són d'altres races, la qual cosa revifa el xenòfob que tots portem a dins, aquest dimoni interior que alguns intentem subjugar i que la dreta i la ultradreta miren de fer aflorar a la superfície per esdevenir un ideari, una visió del món i de la gent.​..​

No és només a Albiol a qui hem de mirar de comprendre, sinó als milers de badalonins que el van votar.  No tots són males persones, ni insolidaris, ni racistes. Són gent que, per culpa del populisme, ha girat l'esquena a la complexitat... els nostres impostos haurien de servir per millorar els serveis socials i la seguretat, per fer una política d'habitatge digna d'aquest nom. I, sí, també, per a una política assenyada d’immigració que eviti situacions de penúria i conflicte. Però, sobretot, perquè ningú, sigui d’on sigui, passi l’hivern al ras...

Jo em vaig criar a la Badalona dels anys setanta... era una ciutat amb una gran conflictivitat social, com la d’ara. Amb autòctons que se sentien arraconats pels nouvinguts (i per un règim que reprimia la catalanitat). Hi havia gent comprensiva i gent insolidària, com ara...

Aquesta mena de comparacions irriten el partit d’Albiol. Alejandro Fernández, líder del PP català i fill d’immigrants asturians, va escriure això a la xarxa X: “Lo de intentar comparar a las honradas y humildes familias que llegaron a Cataluña desde otros lugares de España con los ocupas desalojados en Badalona, es la prueba de que la izquierda ha perdido definitivamente la cabeza...” M’exclamo per la seva sinceritat, però també l’agraeixo. Fernández deixa clar que l’important de tota aquesta qüestió és si els subjectes són espanyols o no. Comparar un immigrant africà amb un d'espanyol, per a ell, deu ser un insult. I això també val per a Albiol, el pare del qual va venir des de Vélez-Blanco el 1960 per “buscarse la vida”, segons llegeixo a La voz de Almería. Per sort per a ell, a diferència dels buscavides actuals, ell tenia el DNI correcte.

Toni Soler

21/12/2025

pac 197 'Pobres contra molt pobres, els rics es fan un fart de riure'

 

L’oposició d’un grapat de veïns de Badalona va impedir acollir d’emergència 15 de les persones desallotjades dimecres de l’Institut B9. El grup, d’unes poques desenes de persones, va bloquejar l'entrada de la parròquia Mare de Déu de Montserrat de Badalona per impedir que es posés en marxa el pla pactat entre les entitats socials i el departament de Drets Socials i Inclusió per atendre uns quants joves especialment vulnerables dels expulsats. Però quan faltaven uns pocs minuts per a les 8 del vespre –l’hora d’obertura prevista– els que protestaven es van plantar al crit de “No passaran”. I, finalment, Càritas i Creu Roja van decidir aturar el pla inicial i van traslladar alguns dels joves subsaharians a altres centres d'acollida per passar la nit.

Aquests veïns no volen els immigrants perquè diuen que portaran inseguretat a la zona. El sistema ha aconseguit enfrontar pobres amb molt pobres, amb un Ajuntament de Badalona aprofitant-se de la por i dels prejudicis de la gent, una Generalitat sense personalitat per resoldre el cas i un govern espanyol que s'ho mira de lluny. Classe treballadora contra immigrants que aspiren a ser-ho. I el sistema que s'aprofita de tots dos, fent-se un tip de riure.

Antoni Bassas

22/12/2025

pac 196 "Amb la gent que conserva una mirada alegre te n'aniries a la fi del món"

 

— El món d'ara ens ho posa difícil per conservar la innocència. Tot ens sembla una estratègia de distinció social. Perdre la ingenuïtat està molt bé, però la innocència ens ajuda a veure el món amb alegria.

— Per a Llull, l'ideal és l'ermità. L'ermità és més gran que el Papa. Fer d'ermità li permet retirar-se del món i veure Déu en cada cosa. Un ermità, quan mira el bosc, la font i les flors és capaç de veure-hi el rastre de Déu. Retirant-se del món en realitat s'hi connecta.

— Pot semblar que el món contemporani, capitalista i digital, està en contra de les humanitats i que dedicar-s'hi és resistir. A mi no m'agrada gaire veure-ho així. Al nostre món hi ha molts problemes: tinc una sensació molt forta que la política d'avui és destructiva, que a l'escola li costa moltíssim transmetre una herència cultural, començant pel català, que ciutats com Barcelona s'han convertit en aparadors grotescos... Tot això passa alhora i és preocupant. Quan escric, més que una sensació de resistència experimento l'alegria de connectar coses i de donar-hi sentit. M'agrada més pensar que els qui resisteixen són els altres.

— La roca i l'aire està escrit des de dins de la tradició cristiana, que és la que nosaltres tenim al darrere. Al nucli del cristianisme hi ha un combat entre un impuls inicial que és gairebé antisistema i el que passa després: la construcció d'una estructura teològica institucional per part del catolicisme.

El missatge de Jesús es transforma.​ — Jesús diu: para la galta, estima els altres com a tu mateix, no vinc a portar la pau sinó l'espasa​...​  qualsevol institució que no admeti l'amor ha de ser destruïda. Jesús capgira totalment el que hi havia. L'església, en canvi, és una institució supersòlida que es basa en la indissolubilitat dels lligams terrenals, en coses que són fredes i rígides, el contrari del foc inicial. Cada vegada que hi ha hagut una reforma dins el cristianisme s'ha intentat fugir de la rigidesa i de la institució dominadora i opressiva.​ Karl Barth distingeix entre religió i fe perquè no podem confondre qualsevol organització humana amb Déu​...

— Per a Llull, el rastre de Déu es pot veure en les coses que tenim al davant. No ha de passar per la Bíblia ni per l'autoritat del capellà...

​Al final del llibre defineixes el sagrat: "Avui, potser, allò que no es pot vendre".​ — Estem en un moment en què sembla que tot es pugui vendre. Aquesta idea de sagrat, que és el que d'alguna manera es pot connectar amb la fe, si és de veritat, no es pot mercantilitzar.

​Raül Garrigasait parlant del seu llibre La roca i l'aire amb Jordi Nopca.  26.4.2025

pac 195 Explicant contes de bona nit salvarem el món

 

​... contra la progressiva infantilització de molts homes joves catalans

"Un home només ho és en tant que és capaç de tornar, com a mínim, la mateixa quantitat de petons de bona nit que va rebre de petit".​ Els crits, de Víctor Recort​....

Els gestos de protecció i benedicció abans d'anar a dormir són més antics que pixar dret, transversals a diferents cultures i religions, i el petó de bona nit n'és només l'expressió contemporània i laica. Per exemple, en la tradició jueva es resava abans de dormir, confiant-se a la protecció dels àngels. En l’islam es recitaven sures per demanar protecció contra els malsons i el maligne. Hindús i budistes recitaven mantres vespertins per descansar amb serenor i protegir la ment dels mals pensaments. Els primers cristians feien el senyal de la creu al front, i a l'edat mitjana es van codificar salms per protegir l'esperit durant el son. A l’Àfrica occidental i als pobles indígenes d'Amèrica del Nord només es podien explicar relats al vespre. Aquestes rondalles i cants vespertins, a la vora del foc, estaven al servei de protegir la comunitat i servien de transmissors culturals per als infants. Finalment, el petó de bona nit el comencem a trobar present en l'art a finals del segle XIX i principis del XX ...

Durant el segle XX el petó de bona nit es consolida com un ritual familiar comú i s'hi afegeix el conte d'abans d'anar a dormir. El que havia estat una tradició comunitària a la vora del foc es trasllada a l'àmbit de la intimitat domèstica, i és un dels grans llegats a la família nuclear i a la concepció moderna d'infància, ja que recull temps compartit, vincle ritualitzat i transmissió cultural. Al segle XXI, la neurociència ens confirma que la lectura compartida no és només una tradició entranyable, sinó que és essencial per enriquir les capacitats lingüístiques, la imaginació, la comprensió narrativa, l'atenció i les funcions executives dels infants. Mentrestant, els informes PISA ens avisen del descens sostingut de la competència lectora i de la lectura per plaer entre adolescents i joves. Però aquesta crisi de lectura es pot llegir també com una crisi de transmissió cultural i de vincles. Si hi ha tants homes entestats a no deixar de ser criatures, abandonen el seu paper indispensable com a transmissors de valors, de cultura i d'afecte a les noves generacions. Així que... fem-nos grans d'una punyetera vegada i tornem els petons i els contes de bona nit que hem rebut de petits. Potser és l'única manera de salvar el país i el món.

Leticia Asenjo

20/09/2025

pac 194 Bloqueig total a Gaza

 

Segons dades divulgades per l'ONU, en els últims dos mesos Israel ha violat l'alto el foc a la Franja de Gaza en més de 350 ocasions, i ha causat la mort de més de 121 palestins, la immensa majoria, civils. Aquestes dades donen una idea clara de la fragilitat de l’alto el foc que el president Donald Trump va negociar amb Israel i Hamàs, i va anunciar a l’octubre​...

I quina és la situació general avui i la seva evolució previsible? La violació sistemàtica de l'alto el foc per part d'Israel no sembla que hagi d'aturar-se aviat. Israel diu que Hamàs no ha complert la seva part del pacte, ja que encara queda un israelià mort sota el seu control...​ com que aquest últim cadàver no ha tornat a Israel, el govern de Netanyahu considera que no està violant l'alto el foc amb els bombardejos que llança sobre la Franja, un argument que no satisfà del tot la Casa Blanca tot i que el tolera, encara que faci algunes protestes aïllades.​..

La segona fase de l’acord d’alto el foc s'està demorant, i això no agrada a Donald Trump, tot i que no hi pot fer gran cosa. La pressió que el president nord-americà pot exercir sobre Israel és limitada...

En resum, no hi ha motius per a gaire optimisme ni a curt ni a mitjà termini. El 29 de desembre Netanyahu viatjarà als Estats Units per reunir-se amb Trump, però no queda clar que una reunió entre els dos mandataris resolgui les qüestions pendents, entre altres coses perquè a Netanyahu ja li va bé la situació actual.

Eugeni García Gascón

19/12/2025

lliVre 35 EL PASSAT NO ÉS UN SOMNI

 

«Era feliç, i les persones felices normalment no tenen gaire bona memòria.»  pàg. 50

«La religió era una manera de viure. Els rituals, els miracles, les esperances en una justícia més alta. Però en darrer terme, els escàndols, les hipocresies, la misogínia, les amenaces dels càstigs eterns i el fanatisme em repel·lien. Segur que necessitàvem Déu, però un Déu que ens estimés, no un botxí més. D’aquests ja n’hi havia molts...» pàg. 54

«Alguna cosa es perdia en el moment en què l’individu esdevenia multitud.» pàg. 70

«Qui tria salvar la pell abans que la seva humanitat no és un home...  Et sacrifiques pels teus, mors per les teves idees.» pàg. 113

«¿Per què t’explico totes aquests coses conegudes? Perquè tinc por que ja no ho siguin, de conegudes. La ignorància és una cosa diferent de l'oblit i la reconciliació.» pàg. 131

«Totes les feines que els suecs deixaven ens passaven a nosaltres (immigrants grecs). Aleshores es va crear el tòpic que els estrangers ens prenen la feina (era el 1965). Ara bé, s’oblidaven de la continuació: la feina que hem abandonat.» pàg. 138

«Lluitar amb la mort quan ja no hi ha cap esperança no és natural. A més és dolorós.» pàg. 159

«La vida continua, diem. Però cada vegada que la vida continua, algú o alguna cosa es queda enrere, s’oblida, i la vida es torna més buida.» pàg. 167

EL PASSAT NO ÉS UN SOMNI, Theodor Kallifatides

lliVre 34 EL POU DE L'ASCENSIÓ

 

​"A un bon home no li cal convertir-se en llegenda. Fa el correcte, sense pensar en res més." la Vin a la pàg. 75

"S'observa un fenomen curiós relacionat amb el grups rebels que es van escindir de l'Imperi Final en un intent de gestionar-se de manera autònoma. En gairebé la totalitat dels casos, al Senyor Suprem no li va caldre enviar els seus exèrcits per reconquerir els rebels . Quan van arribar els seus agents, els grups ja s'havien esfondrat sols.

Sembla que, per als rebels, el caos de la transició era més difícil d'acceptar que la tirania que havien experimentat abans. Tornaven a acceptar l'autoritat amb alegria, per opressiva que fos, perquè els resultava menys anguniosa que la incertesa." pàg. 405

"Les profecies no són literals. Són metàfores, maneres d'expressar esperança... d'expressar un sentiment generalitzat. Una esperança generalitzada." pàg. 411

"Les religions són expressions d'esperança. I l'esperança dóna forces a la gent" pàg. 584

​El pou de l'Ascensió, Brandon Sanderson​.

pac 193 Endarrerir la jubilació, frenar la immigració

 

​... a l'informe ​de la situació laboral a Espanya (“OECD Employment Outlook 2025: Spain”).​.. suggereix que treballem més: que augmentem el nombre de dones al mercat de treball, que activem més treballadors en edat de jubilació i que promoguem la immigració regular. D’aquestes tres propostes, la primera és trivial, la segona és encertada i la tercera equivocada.​..

Pel que fa a la segona proposta, la salut mitjana dels espanyols entre els 65 anys i els primers 70 permet que treballin més, i per això és oportú que hàgim endarrerit l’edat mínima de jubilació i que s’introdueixin mesures per allargar voluntàriament la vida activa. En aquest context, constitueix un error la proposta de reduir la jornada laboral a les 37,5 hores que proposa el govern espanyol: és un pas en la direcció equivocada.

Pel que fa a la proposta de potenciar encara més la immigració, constitueix una idea molt popular, però equivocada. Al llarg de la seva vida, una persona poc qualificada –immigrant o autòctona– aporta menys en forma d’impostos i de contribucions a la seguretat social que els serveis públics que rebrà. En conseqüència, la major part de la immigració que hem rebut en les últimes dècades, i la major part de la que podem rebre en el futur, no sols no ajuda a finançar les pensions futures, sinó que ho farà encara més difícil.

En resum: toca treballar més i millor, i no és solució la idea –tan estesa– que podem fer que uns altres treballin per nosaltres.

Miquel Puig

11/07/2025

pac 192 Hi ha gent partidària d’una Catalunya on no hi cap ningú. Em recorden els fonamentalistes islamistes

 

Ara hi ha una revifada del discurs racista pur i dur. Hi ha gent partidària d'una Catalunya on no hi cap ningú, només ells. Em recorden moltíssim els fonamentalistes islamistes, perquè agafen uns elements que diuen que són els autèntics i els purs, tothom s’ha d’adherir a aquesta causa i la resta queden fora. La majoria dels catalans no entrem en aquest esquema, perquè la majoria som impurs, per sort...

Si tu intentes fer l’exercici de posar-te en la pell d'una persona que sempre ha vist, més o menys, un mateix paisatge humà i li canvia aquest paisatge, entens que li generi inquietud o neguit?

— Bé, ho puc entendre, però crec que hi hauria d’haver el pas de conèixer l’altre i no rebutjar-lo, simplement. Evidentment que la concentració de molta gent d'un mateix origen en un mateix lloc perjudica també els immigrants i és contraproduent. El que no és normal és que estiguem segregats...

I s'ha de posar un límit? A Vic, per exemple, hi ha un 30% de persones de nacionalitat estrangera. Pot assumir un 50%? O un 70%?

— La qüestió és per què la gent va a Vic. Si hi van és perquè hi ha feina, no perquè tinguin la mania d’anar tots a Vic. Si allà hi ha moltes empreses que contracten gent d'origen immigrant... El tema és com s’incorpora aquesta població a la societat. No és que facin nosa perquè són de fora, sinó com eduquem les famílies en molts valors que potser no tenien al país d’origen. Dir això no és d'extrema dreta. No és el mateix venir d'un país democràtic que venir d'un país on no has tingut democràcia. Els nois i noies els podem educar a les escoles, però també s’ha d’actuar en les famílies, i no s’està fent. Hi ha d'haver un compromís de la població immigrant amb els valors fonamentals de la democràcia. Hi ha de ser...

Nosaltres som els humans. I si funcionem partint del tracte humà amb els altres, les identitats col·lectives passen a segon pla.

Albert Om entrevista a Najat El hachmi (2), 8.6.2025

pac 191 Pagaria milions a una senyora de fer feines

 

Lamine Yamal no hauria de ser exemple més que de bon futbolista. L’altre dia al Parlament en parlaven com un exemple d’immigrant integrat i, per començar, Lamine Yamal no és immigrant. És de Rocafonda i la Torreta, els dos barris on va créixer. L’estem estrangeritzant per posar-lo d’exemple.​.. 

És molt trampós només posar en valor les persones quan aconsegueixen unes determinades fites que aquí considerem importants. ¿I totes les dones analfabetes que venen del camp? Aquestes dones fan molt més per la societat catalana que els futbolistes. Perquè estan contribuint a sostenir la vida. Sense la vida no hi ha res, no hi ha sistema capitalista, no hi ha consum, no hi ha res. I la vida és una tasca fonamental que fem les dones, la de reproduir-nos i la de cuidar persones que necessiten ser cuidades. Jo, si hagués de pagar milions, pagaria abans milions a una senyora de fer feines que a Lamine Yamal. O a metges, infermeres, auxiliars d’infermeria. Per què els paguem tan poc quan la nostra salut depèn d’elles, quan ens ingressen en un hospital i estem entre la vida i la mort?​...

Quina edat tenies l'últim dia que vas portar vel?​ — 23 anys. De fet, va ser just abans de publicar el meu primer llibre. Va ser el trencament definitiu.

On va anar a parar el vel?​ — No ho sé, els devia llençar tots. Per a mi era tan humiliant haver-lo de dur... Asfixiant, era com esborrar el que jo era, disfressar-me d’una altra. Sobretot per la cosa que t’obliguin a sotmetre’t. Quan tu no vols fer una cosa i t’hi obliguen, aquest doblegar-te és una de les coses més terribles que se li poden fer fer a una persona.​.. Jo m’havia fet a la idea que havent crescut a Vic no hauria de portar el mocador. El meu pare no va acceptar que després de casada no portés mocador. Tot i que no vivia amb ell, feia servir tota l'artilleria que tenia a mà. A vegades me’l posava per si em trobava el meu pare pel carrer, i després me'l treia...

Albert Om entrevista Najat El Hachmi, 8.6.2025

pac 190 Matemàtiques i ortografia

 

Quan oferim als alumnes pobres un currículum que té més en compte el que els resulta familiar o interessant que el que els és desafiant, els estem donant gat per llebre. No els oferim compassió, sinó condescendència. Si no hi ha llibres a casa, caldrà omplir les escoles de llibres. I si el vocabulari familiar és molt limitat, caldrà omplir les aules de paraules.​.. En pedagogia, les píndoles daurades condueixen a la marginalitat cultural. L'escola no pot ser una prolongació de la llar familiar, sinó que ha de ser un àmbit on experimentar amb el que ens manca a casa.

La missió de l'escola és ajudar-nos a transcendir els horitzons del nostre món d’acollida per facilitar-nos el moviment dins àmbits culturals progressivament més amplis, sense sentir vergonya de nosaltres mateixos per la nostra manca de recursos. L'escola no està feta per moure's en el que es coneix, sinó per obrir vies d'exploració en el que es desconeix... Si l'escola no anima els nens pobres a anar més enllà dels seus horitzons habituals, qui ho farà?...

Sens dubte, els nens que provenen de llars culturalment sofisticades disposen de més eines per explorar el món. Però ningú, mirant cara a cara un nen de 6 anys, pot assegurar-li quina serà la seva nota de matemàtiques a la selectivitat. Ni quines seran les seves faltes d'ortografia...  Convé recordar que, com més pobra és la nostra llengua, més pobre és el nostre pensament; que no podem construir hipòtesis sense dominar el condicional; que cal esforçar-se a escriure bé precisament perquè és difícil. Com insisteix Christophe Clavé, eliminar els matisos de la nostra llengua és ser-ne el sepulturer.

Gregorio Luri

06/06/2025

pac 189 Sixena: la injustícia

Les pintures murals de Sixena es van salvar la tardor del 1936 després d’un vàndal intent de destrucció per part d'una columna anarquista. Les van rescatar tècnics catalans amb l’ajut de gent del poble, amb l'historiador de l'art i arquitecte Josep Gudiol al capdavant. Gudiol treballava per al Servei de Monuments de la Generalitat​... ¿Ha donat mai les gràcies el govern de l'Aragó d'aquell salvament històric? No. El que ha fet ha estat aprofitar hàbilment una indefinició de la propietat per, via Església, guanyar-ne la titularitat i reclamar-les... ¿Hi ha hagut cap reparació històrica per aquell esforç? Al contrari, el MNAC i el govern català fa anys que han hagut de sotmetre’s a un setge judicial i polític per haver fet el que tocava: salvar, conservar, estudiar i exposar les pintures murals en un dels grans museus mundials del Romànic. ¿Algú creu que si l’operació l’hagués liderat el ministeri de Cultura i les pintures haguessin anat a parar a un gran museu de Madrid s'hauria produït la reclamació aragonesa?

És curiós que l’Aragó actuï com si el MNAC no fos el museu espanyol de referència en l'art romànic...

A finals del segle XII, quan es va pintar la sala capitular del reial monestir de Santa Maria de Sixena, Catalunya i Aragó ja estaven units sota la mateixa corona. El primer rei comú va ser Alfons el Cast (1157-1196), fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i de la infanta Peronella d'Aragó. El rei Alfons està enterrat a Poblet. Les pintures de Sixena precisament es van iniciar l’any de la seva mort, el 1196... En fi, les pintures de Sixena poden ser vistes com un botí a recuperar o com un lligam a preservar i enfortir. Tristament, està clara quina és la visió de les autoritats aragoneses (i espanyoles).

​Ignasi Aragay, 8.6.2025

 

pac 188 Quan els exàmens són un drama

Ara que s’han acabat els exàmens de la selectivitat, deixo aquí el comentari d'una professora que ahir va acompanyar els seus alumnes a la prova:​ “L’examen de mates ha sigut un drama, la meitat n'han sortit plorant. Per no parlar del fet que deu fer dies que dormen malament i s'alimenten de cafè o de Monsters, però és que en general qualsevol contrarietat els és un drama”.

Aquesta observació és un retrat parcial i no vol ser, de cap manera, una causa general contra els joves, que, d’altra banda, es giraria immediatament contra nosaltres, els adults, com a responsables de la seva educació. Però la rectificació mateixa del Govern és prou eloqüent, i no ja sobre el fet que hagi baixat el nivell, sinó sobre el fet que faci anys que sapiguem que no anem bé i ens costi tant rectificar.​

La vida espera aquests nois i noies, i el mercat de treball també... (Empresaris a qui) pregunten qui té dificultat per trobar gent preparada, i s'aixequen gairebé totes les mans.

Estar preparat és una suma d’aptitud (les notes) i d’actitud (les ganes). La segona es pot treballar de ben petits amb la primera, a còpia d'anar consolidant els petits èxits escolars de cada dia, que fan créixer l'autoestima i enforteixen la seguretat personal de cara al futur. Per això el comentari final de la professora és demolidor: “També penso que no es deuen sentir prou preparats. Molts saben que se'ls ha aprovat amb una màniga ampla que potser no toca”. Sentir-ho fa mal.

Antoni Bassas​ 13/06/2025

 

pac 187 Model aeroportuari, model de país

 

Afavorir el ferrocarril per davant del transport aeri, a més d’ajudar el planeta, és un pas necessari per encarar un canvi de model de país que molts considerem inajornable.

Que el transport per tren sigui un desastre hauria de fer pensar a la Generalitat si la seva prioritat pot seguir sent l’ampliació del Prat. La Catalunya-ciutat que somiaven els noucentistes estaria més a prop amb una xarxa ferroviària actualitzada, que arribi a tot el país i que funcioni amb uns mínims d’eficiència. Aquesta opció és menys mediàtica que l'ampliació de l'aeroport, però permet aspirar a un país més equilibrat, més net, que presti més bon servei als que hi viuen que no pas als que ens visiten...

l’afluència massiva de turistes a una ciutat que, literalment, no en pot acollir més. No pas –o no només– perquè els turistes siguin una molèstia, sinó perquè la puixança del sector turístic rebenta el mercat de l'habitatge, destrueix la personalitat de Barcelona i amenaça de convertir Catalunya en un país irreconeixible, de sous baixos, preus disparats i un teixit ciutadà cada cop més feble.

Que Aena, l’empresa que gestiona el Prat, tingui previst un pla milionari per construir un complex hoteler i residencial al voltant de l'aeroport no ajuda a dissipar aquests dubtes. Aena està participada per l'Estat (no per la Generalitat) però cotitza en borsa i necessita beneficis. Necessita que el Prat continuï salvant el seu compte de resultats (segons dades del govern català, l’aeroport barceloní aporta el 55% dels beneficis d’Aena, tot i que Iberia té la base a Barajas, on fa arribar tots els seus vols de llarg radi). Que en un estat que es diu autonòmic la gestió aeroportuària estigui centralitzada és una anomalia, i converteix la qüestió del Prat en un problema polític.

En resum, potser molts no estaríem en contra de l'ampliació del Prat si això no formés part d’unes polítiques públiques que semblen orientades al creixement sense fre, a les xifres macroeconòmiques que menys tenen a veure amb la sensació de fatiga, de precarietat i de recança que molts catalans senten veient l'evolució recent del seu país.

Toni Soler

21/06/2025

pac 186 Quins frescos - Sixena

 

El president de l’Aragó​ (PP) ha dit aquestes paraules sobre les obres de Sixena: “La sentència s'executarà de grat o per força”. Deunidó, la frase que ha deixat anar​...

Si jo fos directora del MNAC els diria que desmuntessin el museu, el Palau Nacional, vaja, totxo a totxo i pedra a pedra, i se l'emportessin, amb els frescos inclosos, que ja no ve d'aquí. Fins i tot els proposaria de crear un passadís des de l’Aragó fins a Montjuïc, com un canal, que fos territori aragonès per tal de visitar els frescos sense que haguessin de trepitjar terra catalana. Però si jo fos tècnica del MNAC diria que no els toco i que els desmunti qui se'ls vulgui emportar. A cops de pic i pala, si cal. I ja ho retransmetríem per televisió, que seria un espectacle ben bonic, que qui dia passa any empeny i tal dia farà un any. Mentrestant, i per si de cas, tinc pendent d’anar-los a veure per últim cop. Van ser salvats de la guerra. Moriran en pau.

Empar Moliner, 28.6.2025

pac 185 Quant han cobrat els exdiputats de l'atur del Parlament?

 

Els diputats del Parlament de Catalunya no tenen dret a atur quan finalitzen el mandat. Per evitar que es quedin sense cap ingrés quan deixen la cambra, el Parlament ha establert un sistema d'indemnitzacions que es calcula segons el temps que han ocupat l'escó i el sou que cobraven d'acord amb el seu càrrec. La finalitat d'aquestes indemnitzacions és promoure "la reinserció laboral" dels exdiputats: només les poden cobrar mentre no tinguin altres ingressos, i no se'ls hi reconeix en aquells casos en què tinguin "dret a reincorporar-se a una activitat pública o privada de la qual s’estigui en excedència​"...

Dels 29 exdiputats de l'última legislatura que van sol·licitar cobrar aquest atur, cinc van arribar a cobrar més de 4.000 euros al mes; dos, més de 4.500; un, més de 5.000; tres, més de 6.000 i una, uns 7.000 en alguns dels mesos. Són xifres que estan molt lluny del que pot percebre un ciutadà en situació d'atur —el màxim, en cas de superar la cotització de 2.550 euros, és de 1.200 euros per a les persones sense fills; de 1.400 per als que en tenen un i de 1.575 si se'n tenen dos o més. La resta de diputats van cobrar 3.000 euros o menys, tots en un període de temps inferior a un mes. El 2015 ja es va canviar la norma per establir un topall mensual i evitar que, com va passar sota el mandat d'Ernest Benach, cobressin les quanties íntegres en plegar. En el cas de l'expresident de la cambra, per exemple, i dos membres més de la mesa, van cobrar entre 120.000 i 170.000 euros quan van marxar...

Martina Alcobendas, 28.6.2025

pac 184 Tenim una feina a fer

 el cas dels catalans, com se'n deia al segle XVIII, continua ben vigent malgrat que el PSOE proclami que el conflicte conegut com el Procés es pot donar per tancat. El Procés no estarà tancat fins que l’amnistia s’hagi aplicat a tothom. Però el que és segur és que el conflicte roman, i els qui ho creiem tenim deures per fer.

El primer deure és oblidar el 2017 i fer un inventari de forces i febleses. El següent és buscar i fer créixer una fornada de dirigents polítics i ciutadans que rellevi aquells que ja no hi són o els que ja no ens són útils. I aquí no parlo només de lideratges, sinó de formar una classe política menys mediocre que l'actual...

El segon deure és fortificar la identitat catalana. Això sonarà supremacista, però només als veritables supremacistes... La comunitat nacional s’ha d’enfortir pel bé del país, però també perquè des de la fortalesa i l'excel·lència serem més capaços d’interactuar amb la resta del país, amb totes les expressions de la seva pluralitat, si són amistoses; o de confrontar-les, si són hostils. Això demana militància i agitació, sens dubte, però sobretot una feina sistemàtica de reforç i consolidació de la realitat catalana...

I algú dirà: ja ho vam intentar i vam punxar. I és cert. Per tant, ho hem de fer diferent i millor. Qui ho faci haurà de ser més llest, més agosarat quan toqui i més astut. Haurà de saber quan i on calen un milió de persones, i quan i on en calen tres-centes, o tres mil. Haurà de saber treballar i agitar el vesper, al mateix temps...

Toni Soler

28/06/2025

pac 183 No estimar és gairebé un crim

 

​Les manifestacions de l'amor són diverses i a vegades fins i tot contradictòries. No és el mateix l'amor propi que l'amor a l'altre, encara que sense el primer el segon probablement s’esmortiria en un no res.

No estimar-se un mateix és gairebé un suïcidi, perquè ens obliga a carregar amb nosaltres un pes sense cap valor positiu. És com collportar una andròmina. És obvi que som molt més suportables per a nosaltres mateixos si ens estimem que si ens abominem, si ens avorrim ​... Qui no sap estimar-se a si mateix, difícilment podrà contribuir al bé dels altres. L'amistat és la reciprocitat de la filautia (que és com els grecs en deien a l'amor propi). Els amics, diguem-ho així, són els bocins de la nostra ànima que tenim repartits pel món i el fan més habitable...

Com que ens movem entre equilibris delicats és fàcil caure o en l'excés o en el defecte. Però això, caminar en la corda fluixa, és propi dels éssers humans: som equilibristes morals amb vertigen. Si un cert amor propi és bo, i fins i tot imprescindible per portar una vida bona, un excés d'amor propi és perjudicial perquè ens impedeix estimar els altres i ens clausura en la presó de la nostra intimitat...

Sant Agustí creu que l'amor egoista, que és com el càncer de la filautia, és pervers perquè traeix i fa estèril la mateixa essència de l'amor, que és fer sortir de si a qui estima per anar a la trobada de la seva persona estimada. El que el cristianisme anomena pecat no és cap altra cosa que aquesta perversió de l'amor,...

L'amor és l'estranyíssima convicció que hi ha en aquest món algú més real que nosaltres mateixos, que posseeix tanta realitat que no ens cansem de guaitar-la i que, quan ens manca, ens manca un món. No estimar és gairebé un crim.

Gregorio Luri​​ 04/07/2025

pac 182 Amor callat

 

El programa anomenat Cita bestial que ara emet TV3 cada dimecres explica alguna cosa més que la necessitat que els gossos abandonats siguin adoptats per persones que en volen tenir un. Els visitants dels establiments corresponents fan un gran favor als animals mateixos i, de passada, a les protectores d'animals.​.. Però hi ha una cosa nova: s’hi veu que els protagonistes humans vessen en els animals un grau d’afecte, d’amor fins i tot, que és correspost pels gossos d'una manera que no sempre es troba en les relacions amoroses entre humans. Això sí: encara que els gossos entenen -diuen- fins a dos-cents missatges, no són capaços de respondre a les preguntes o declaracions d'amor dels seus amos amb el mateix llenguatge que posseïm els humans.

Així arribem al final del raonament: la comunicació entre “persones humanes” no és tan eficaç com sembla. Moltes parelles, de la mena que sigui, funden una convivència sense posseir la capacitat de raonar a fons, és a dir, d’en-raonar; i per aquesta (manca de) raó, les parelles es desfan amb la mateixa facilitat que es van fer. És com dir que la humanitat sembla haver renunciat a un amor eloqüent, més basat en el llenguatge o el diàleg que en les sensacions o el plaer...

Però com que sembla que el llenguatge ja serveix solament per crear malentesos i disputes entre els éssers parlants, molta gent ha decidit que, atès que les paraules ja no fan el servei que podrien fer, és millor tenir a la vida un amor segur, encara que sigui callat i amb quatre potes.

Jordi Llovet

04/07/2025