Philip Roth narra a 'Patrimoni' la malaltia i el dolor del seu pare amb una cruesa sense concessions, però també amb una vitalitat que gairebé aconsegueix fer la mort inconcebible
Veure els pares com envelleixen, com a poc a poc es van esfondrant i fent vulnerables, com són esclafats pel pes d’una roca cada cop més enorme de xacres i dolences, deu ser una de les experiències més bèsties que pot viure un individu durant la segona meitat de la seva vida: perquè et confirma la fragilitat de tot, perquè veus patir i sentir-se indefensos aquells que tant t’han protegit, perquè a tu mateix t’acosta cap a una vulnerabilitat i una desaparició cada cop més pròximes. Això és així, és clar, només en les famílies en què els pares han complert amb el seu deure com a pares i en què els fills exerceixen de fills...Patrimoni és l'obra mestra d'un escriptor colossal que, aquí,
posa tot el seu talent al servei, no tant de l’ambició literària, sinó
de la voluntat d’explicar a tothom que el seu pare era un bon home i que
ell –l’escriptor lliure i escandalós, l'home polèmic i insaciable– s'ha
esforçat sempre per ser un bon fill.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada