(arafa---)
... Havíem arribat a aquell punt en què si no viatjaves no eres ningú. El low cost ens havia convertit en esclaus del turisme ultraràpid...
La pandèmia ens ha alliberat de la dictadura del viatge com a norma, com
a mesura de la nostra felicitat, com a desfogament de totes les
misèries i rutines hivernals. Hem passat anys col·leccionant destins com
si fossin segells. Qüestió d’estatus. En els temps llunyans dels pares i
avis, quan no existien vols barats, viatjar era cosa de rics o de hippies
amb motxilla. Un dia, però, de cop tots vam poder donar-nos una pàtina
cosmopolita. Es tractava de sumar a la llista països, ciutats, illes,
postes de sol, cims, animals ferotges, restaurants, monuments, obres
d'art...
Però ara... l’obligació moral de no viatjar. Per no contagiar ni
contagiar-se, perquè tenim les butxaques buides i per respecte a la
natura... es tracta d'un efecte pèndol, d'una reacció defensiva circumstancial,
amb data de caducitat. Tot plegat tindrà efectes limitats. Potser durarà
una temporada, la d’aquest estiu. Perquè resulta molt difícil aturar
els guanys tecnològics. En realitat, resulta impossible... ... l’abstinència del vici de la viatgitis no serà tan
traumàtica. Serà com una petita, agradable i forçada cura de
desintoxicació. L'any que ve és probable que tornem a marxar lluny, a la
recerca d’un fals paradís perdut, però potser ho farem amb nostàlgia
d’aquell estiu del confinament tan reposat, tan poc estressant, tan
íntim i lliure.
Ignasi Aragay 21.6.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada