Què caracteritza una comunitat nacional? Hi ha condicions de base –una
població amb consciència de grup, i un territori més o menys estable–
que Catalunya compleix des de fa més o menys un mil·lenni. Però el seu
territori s'ha estirat i s'ha arronsat, i la seva població ha
experimentat mutacions continuades a causa dels fluxos migratoris
(d'Occitània, de la Península, de la resta del món). Si el país ha
sobreviscut, fins al segle XVIII, és gràcies al factor integrador de la
llengua i de les institucions de govern pròpies. I en els darrers
segles, ben al contrari, ha estat l’absència d’estructures polítiques el
que ha donat un esperit nou a la catalanitat, un esperit profundament
apolític i fins i tot antipolític –que s'expressa amb l’esperit
comunitari i emprenedor, però també amb les revoltes cícliques i la
incapacitat d'entendre el sentit modern de l'exercici del poder.
Hi ha hagut, en aquests mil anys, un poble català dinàmic, canviant,
porós, prou arrelat per anar absorbint nous contingents de població;
però a partir del segle XX, la feblesa demogràfica, combinada amb un alt
desenvolupament econòmic i la inexistència d’un marc polític protector,
ha fet que aquest equilibri precari es trenqui, el català perdi
l’hegemonia i les identitats se separin o se solapin. En el tombant del
segle XXI, les noves onades procedents de tots els racons del món han
complicat aquesta tendència, que, si ja és una prova de foc per a
qualsevol comunitat nacional, encara ho és més per a una nació petita,
que no només no té un estat propi, sinó que està en conflicte constant
amb un estat de tendències uniformitzadores.
Catalunya ha superat crisis, revoltes, guerres i, des de 1714, una
ofensiva desnacionalitzadora en tots els fronts. Si és així, ¿per què no
hauria de sobreviure a les circumstàncies actuals?... (continuarà)
