Catalunya, ¿per què no hauria de sobreviure a les circumstàncies actuals? Doncs perquè són circumstàncies inèdites. Fins ara dèiem que el poble català
ha sobreviscut a l’opressió sense eines de govern, però el que ara està
en qüestió és, al contrari, si aquestes mateixes eines poden sobreviure
sense un poble català al darrere, tal com l’hem entès en els darrers segles.
La demografia és freda i implacable, i per moltes eines polítiques que
tinguem, la gent és la gent, amb el seu origen extraordinàriament
divers. Davant d'aquesta realitat, només podrem seguir afirmant, amb
Pujol, que “Catalunya serà catalana o no serà” si som capaços de
refondre el nostre ésser col·lectiu, preservar les arrels, incorporar la
saba nova, dotar-nos d’uns valors i un projecte que afermi i incorpori.
Però es tracta d’una empresa tan enorme, tan titànica, que no la podem
fer amb una mà lligada a l’esquena: necessitem un estat que ens doni un
marc de referència, recursos i autoritat per gestionar els canvis
socials i demogràfics inevitables al ritme idoni. El primer pas per
arribar aquí és la unitat estratègica de tots els demòcrates que
considerem que Catalunya ha de continuar existint com a nació. Sense
sectarismes i sense retrets. Si no, el nostre naufragi davant l’onada
globalitzadora està garantit. Ja no és qüestió de ser un país millor,
com dèiem fa deu anys. És qüestió de ser: Catalunya serà sobirana... o potser no serà. Serà, efectivament, una altra cosa.
