pac 300 Cristianisme i democràcia, l'estranya parella 1ª part

 

En un país alhora catòlic i menjacapellans com el nostre, les relacions entre religió i política han estat històricament sinuoses i crítiques. La polarització va arribar a ser molt bèstia durant la Guerra Civil, l'eco de la qual segueix ressonant. Vox-PP ens ho recorden cada dia. Alhora, hi ha fenòmens sorprenents: tenim, per exemple, un president socialista, Salvador Illa, que no amaga el seu humanisme cristià enmig d’una societat que va per una altra banda, cada cop més secularitzada i òrfena de sentit. I al mateix temps tenim una ultradreta independentista que alerta banalment sobre els perills que corre la civilització cristiana, els valors de la qual no practica.

La qüestió és que, caigudes en el descrèdit les ideologies salvadores i amb el declivi eclesial palmari, la gent, immersa en l’espiral frenètic i insaciable del consum i la productivitat, no sap com projectar els soterrats dubtes existencials. Com hem de viure? Superat l’empatx de la postmodernitat, hi ha un retorn a les bases modernes il·lustrades –encarnades en el lema revolucionari llibertat, igualtat i fraternitat– i alhora a una espiritualitat descodificada, sense institucions. La digestió d'aquestes aparents contradiccions no resulta fàcil.

El sociòleg alemany Hartmut Rosa hi dóna voltes a l​'assaig A la democràcia li cal la religió urgentment (Fragmenta Editorial, en traducció de Marc Jiménez Buzzi).​.. Rosa no amaga la realitat dels fonamentalismes​... però veu en la religió un déu de dues cares, com el romà Janus: pot fer les persones "receptives i transformables" i les pot fer "autoritàries i fonamentalistes". S’agafa a la primera possibilitat.​..​

Per descomptat, veu les institucions que representen la religió com a "antidemocràtiques, retrògrades, autoritàries", com un anacronisme. Llavors, què?

Ignasi Aragay​ 22/04/2026

pac 299 Els fills bastards de l'1 d'Octubre 2ª part

 

El fracàs del procés sobiranista, amb el meravellós cant del cigne que va ser l’1 d’Octubre, constitueix un drama nacional: era l’ocasió perquè Catalunya fes un pas endavant en un clima de celebració democràtica i de respecte a la pluralitat que no tenia res a veure amb el sistema de càstig i de repressió que els successius governs espanyols han imposat abans i després. Una Catalunya independent, o almenys més sobirana, ¿hauria pogut gestionar la seva pluralitat millor de com la gestiona actualment? Rotundament, sí. Però la feblesa dels líders sobiranistes i la inflexibilitat dels poders espanyols van fer impossible un acord de país, democràtic però plural, pel que fa a les identitats individuals i col·lectives.

Aquell fracàs no va ser només dels sobiranistes, sinó del país sencer, i també d'una espanyolitat (la de l’Espanya real?) que a l'hora de la veritat va necessitar la policia i els jutges per prevaldre. Ara en paguem les conseqüències. Tenim els serveis públics fets un nyap, una situació d’espoli que ningú es pren la molèstia de negar, i una llengua vital però cada cop més minoritzada. I sobretot tenim un element autòcton desencisat, que ha perdut la generositat de l’1 d’Octubre, i que en part s’ha deixat seduir pels cants de sirena de la ultradreta. Després de la victòria de les porres sobre les urnes, ¿algú esperava una altra cosa? És molt curiós que els que més s'exclamen per l'auge orriolista siguin els que l’han fet créixer, a còpia de supeditar la identitat catalana a l’espanyola i de decapitar els partits del sobiranisme democràtic, amb un arronsament d'espatlles cínicament conformista –es el mercado, amigo–. I ens diran supremacistes... Quina barra!

Toni Soler 09/05/2026

pac 298 Els fills bastards de l'1 d'Octubre 1ª part

 

Hi ha moltes maneres de dividir Catalunya, però la més ingènua és la que marca una frontera entre la “Catalunya real” i totes les Catalunyes inventades o sinecdòquiques.​.. per als defensors de la Catalunya real, la pluralitat és sinònim d’hispanitat i prou...

És tan absurd ficar al sac de la cultura catalana la Feria de Abril com ho seria ficar-hi l’Oktoberfestde Calella o l’Ashura que celebren els pakistanesos xiïtes al Raval de Barcelona. Igualment absurd és negar el dret de qualsevol ciutadà de Catalunya a celebrar les festivitats de les seves terres d’origen, però la protecció i el foment de la cultura pròpia és un mandat de qualsevol govern català digne d'aquest nom. Sobretot perquè som el territori europeu que ha patit la mutació demogràfica més forta en l'últim segle. Les grans migracions de les regions pobres d'Espanya (el segle passat) i les de la resta del món (en els últims vint anys), si bé han demostrat la gran capacitat d'integració de la societat catalana, també han deixat la població indígena i la seva llengua en minoria, i això no és només una dada demogràfica: és la demostració que una nació sense estat no té les eines per garantir la seva cohesió social i la supervivència de la seva cultura. La qual cosa, per a la majoria de catalans –de l’origen que sigui– és una mala notícia. Excepte per als votants del PP i Vox, que aspiren declaradament a l'espanyolització del país, i per a un segment de votants d'esquerres que els fan el joc amb els tòpics tronats sobre el catalanisme burgès...

Toni Soler​ 09/05/2026

Pac 297 Empetitir Catalunya

La catalanitat indignada és el virus polític que ens assetja. La percepció de reculada de la llengua, és a dir, la por identitària, està calant en la població autòctona. El català emprenyat ha tornat. La derrota independentista l​'ha fet més agre perquè no hi ha horitzó. La realitat és dura​...

 Excitar el sentiment d'impotència resulta fàcil. Costa poc llançar missatges apocalíptics amb enemics que no es poden defensar: la immigració. Costa molt, en canvi, intentar convèncer la gent que cal rigor en l'anàlisi per trobar sortides a l'atzucac lingüístic i als altres culs-de-sac. El món comunicatiu actual s'alimenta d’impactes emocionals forts, simples, de consum ràpid. Hi ha poc marge per a la reflexió pausada. El terreny de joc afavoreix la rebentada cridanera. Això és el que dóna ales a la polarització i, en especial, als partits d'extrema dreta...

Com es combat en aquesta desigualtat de condicions? Com es fa aflorar la feina callada i en condicions precàries de les entitats socials a favor de la cohesió cívica? Com s'expliquen les polítiques d'efecte lent per regular el mercat de l'habitatge? ... Com es destaquen els meritoris esforços públics i associatius pel català? "Els miracles, a Lourdes!", es deia abans. Ni en política ni en economia ni en res a la vida no hi ha les solucions màgiques i meteòriques que alguns prometen...

El resultat de no tocar de peus a terra és una Catalunya empetitida, minoritzada. I no em refereixo ara a l’evident i persistent manca d’eines de govern, sinó a un debat públic infantilitzat, de pati d'escola, amb empentes i travetes incloses, en què el que domina és que quedi clar qui és l'enemic per abraonar-s’hi. Per treure partit electoral del malestar social i nacional...

Una vegada més, ens estem equivocant d’antagonista... Ens hem instal·lat en la batussa i la desfogada, en engrandir la distància amb el qui s'asseu a l'altra banda de la taula. És la manera segura que les coses no se solucionin. La radicalització permanent caïnita porta al bloqueig impotent... Les coses ja són prou complicades per anar sempre al xoc del tot o res... Recrear-nos en el malestar i el drama, assenyalar culpables i descarregar-hi la nostra ràbia. És una opció, sí. El resultat ja el coneixem: la realitat sempre és susceptible d'empitjorar... Una Catalunya embrutida, empetitida, enrabiada. Lletja i trista.És això el que volem?,,,

Ignasi Aragay​ 08/05/2026

 

pac 296 Franco, el mediocre 2ª part

 

Fontana també desmunta el mite de la suposadament hàbil relació amb Hitler. "Franco no va ser neutral" durant la Segona Guerra Mundial i no va ser "ni astut ni prudent". "Era prou estúpid per estar cegament convençut que els alemanys havien de guanyar la guerra". El Generalísimo sí que volia entrar en combat amb els nazis, i si, més enllà de la testimonial División Azul, no ho va fer, "va ser perquè Hitler no va considerar que valgués la pena". Va sobreviure a la derrota nazi "a canvi de condemnar el país a l'aïllament i de deixar-lo al marge dels ajuts donats als països de l'Europa occidental" (pla Marshall). És a dir, mantenir-se al poder a costa de la misèria general dels espanyols.   I a força de repressió i revenja: Fontana xifra els executats pel franquisme entre 1936 i 1944 en una forquilla que va de 150.000 a 300.000 persones. Una barbaritat... Queipo de Llano havia proposat fer desaparèixer del diccionari les paraules "perdó" i "amnistia". Una tètrica ombra que encara ressona en l’actualitat, oi?...  "A les presons es fabricaven maletes, mobles, joguines, aparells de ràdio, etc. Fins a dates molt avançades, El Corte Inglés venia confeccions fetes a les presons de dones..." Qui més es va enriquir? Catalunya, Barcelona. Sobre l’alcalde Porcioles, el qual el maragallisme va voler rehabilitar, Fontana apunta que la seva notaria va concentrar els negocis immobiliaris de la capital... "Quan es va haver de retirar de la política municipal, l’exalcalde era un dels deu homes més rics d'Espanya". Ni la seva figura ni el seu programa... van evitar que Catalunya seguís sent tractada des de Madrid com un problema, "el problema catalán". Tampoc en això ha variat gaire la perspectiva...

Per acabar, doncs, el fracàs econòmic: l’autarquia no va ser "solament la conseqüència obligada de l’aïllament del règim, sinó una actuació deliberada i profundament equivocada"... Manava l’economia negra (l’estraperlo). Només s’exportaven taronges... El 1935 Espanya tenia un desenvolupament industrial equiparable al d'Itàlia, Noruega o Finlàndia. Fins al 1959, amb els tecnòcrates de l’Opus, no es va començar a remuntar amb el turisme, les divises dels immigrants i l'entrada de capital estranger. És l’etapa final marcada pel sis-cents, la rentadora i el televisor. S’havien perdut dues dècades,...

Tot això va ser el franquisme, segons Fontana. Tot això és el que blanqueja Vox. Una dictadura basada en la violència, l'odi, la mediocritat i la corrupció.

Ignasi Aragay 20/02/2026

pac 295 Franco, el mediocre 1ª part

 

​... val la pena explicar exactament​ què va ser la dictadura​? Diguem-ho sense embuts: va ser una salvatjada i un puto desastre. La mediocritat al poder durant quaranta anys. Què millor que una veu d’autoritat com la de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) per fer-ne un repàs sumari. La seva mirada és tant informada com implacable. A El franquisme, Joaquim Albareda i Jaume Claret han reunit per a l'editorial Eumo una tria demolidora dels textos de Fontana sobre el període.​..

D’entrada, uns apunts biogràfics. Començant per una família en què "tots els germans compartien l’odi cap al pare", que va abandonar dona i fills per instal·lar-se a Madrid amb una altra. De gran, "va manifestar sovint el menyspreu pel seu fill totpoderós". Quan el 1942 va caure greument malalt, Franco ni el va anar a veure. I què dir del matrimoni amb Carmen Polo, la Collares? Fontana repassa els dubtes raonables de l’embaràs. Ningú la va veure mai prenyada. I les dates no quadren. "Aquests dubtes lliguen amb la manca total de referències sexuals" en els escrits de Franco. Deixem-ho aquí. Misèries ocultes. Anem a la miserable cosa militar i política.

Com va progressar aquell oficial obscur a qui els companys d’acadèmia deien Francisquito –feia 1,64 d’estatura–? Doncs amb la legió al Marroc, on la norma era la brutalitat i la crueltat...

El Caudillo, quina ideologia tenia? "No hi ha res de feixisme en ell. No se sap que mai hagi llegit Mussolini ni Hitler, ni mai va incloure res similar en referències doctrinals. Darrere la seva visió de la història d’Espanya hi ha les mateixes idees comunes a l’integrisme espanyolista, arran de la pèrdua de les colònies de 1898. Es tracta d'un programa de renacionalització que exigeix eliminar la dissidència de Catalunya i una expansió imperial amb tres punts: recuperació de Gibraltar, annexió de Portugal i, sobretot, compensació de l’imperi perdut a Amèrica amb un nou imperi africà que ha d’abraçar el Marroc i l’Oranesat".

L’autèntic programa polític franquista era desfer "el reformisme republicà" democràtic... El mètode? La violència –en això sí que imita la modernitat feixista–, que, segons Fontana, no va ser "un accident de la presa de poder, sinó una mesura política estable". I el suport d'una Església ultra que controlava l'educació i la moralitat, bastió d'un règim nacionalcatòlic...

Ignasi Aragay​  20/02/2026

pac 294 Com preparar-se per a una nova apagada?

 

Per què els mòbils deixen de funcionar?​ El motiu principal és senzill: encara que el telèfon tingui bateria, les antenes i emplaçaments que proporcionen cobertura funcionen amb electricitat. Sense corrent, aquestes infraestructures deixen de transmetre.

Per què tampoc tinc internet a casa?​ A més de la desconnexió als mòbils, la majoria dels ciutadans també es van quedar sense wifi, que és la manera col·loquial de referir-se a la connexió domèstica a internet. En realitat, les línies de fibra òptica sí que continuaven funcionant, perquè els centres de dades de les operadores es mantenien actius gràcies als generadors de reserva. El que va caure amb l'apagada són els mòdems i encaminadors de llars i oficines, ja que necessiten electricitat per funcionar.​

Plaques solars: per què no funcionen durant les apagades?​ Molts ciutadans que han invertit en instal·lacions fotovoltaiques s'han sorprès en descobrir que, malgrat disposar de plaques i ser ple dia, es queden igualment sense electricitat durant una apagada.

L'explicació rau en el tipus d'instal·lació: la majoria són del tipus bàsic, compostes únicament per captadors a la teulada i un inversor que gestiona el trànsit d'energia, abocant l'excedent a la xarxa i rebent-ne quan en cal més. El problema és que l'inversor requereix corrent altern de la xarxa per funcionar i no pot utilitzar directament la contínua que produeixen les plaques.

L'única manera d'aconseguir independència de la xarxa elèctrica és complementar la instal·lació amb dos elements crucials: bateries per emmagatzemar l'energia generada però no consumida, i un mòdul d'aïllament que permeti independitzar la instal·lació en cas d'apagada. El principal inconvenient és que aquests components poden arribar a duplicar el cost total del sistema.

​...

Albert Cuesta​ 01/05/2025

pac 293 Fins als collons de tots nosaltres

 

En un país que va malament, amb un govern de la Generalitat que està en minoria i amb massa fronts oberts, es podria pensar que el sobiranisme català té una finestra d'oportunitat per recuperar el protagonisme i elevar el nivell d’ambició nacional. En canvi, els partits que van protagonitzar el Procés –Junts i ERC– competeixen en el seu propi ring, en una bombolla que només interessa als seus dirigents, i deixant de banda l’interès nacional​...

Sempre he pensat que Junts i ERC són dos partits massa consolidats perquè el sobiranisme en prescindeixi. Però arriba un moment en què és lícit preguntar-se si aquestes baralles de parvulari, que s’arrosseguen des de fa una dècada, no són un gran obstacle –per no dir el principal obstacle– per a un sobiranisme que a nivell social i popular mostra molta més maduresa que els seus representants polítics. Podríem dir, com Estanislau Figueras el 1873, que estem fins als collons de tots nosaltres. Si aquesta guerra civil continua (i continuarà mentre cap dels dos partits sigui capaç de menjar-se l'altre), potser algun dia caldrà fer un pensament. Perquè els partits només són eines, i en qualsevol ofici les eines inútils o es reparen o van a la brossa.

Toni Soler

02/05/2026

pac 292 El feixisme com a qüestió sentimental

 

El feixisme és una qüestió sentimental. Sorgeix, sobretot, de certs sentiments masculins. Se li poden buscar causes econòmiques, socials i culturals, però es tracta fonamentalment de l'expressió col·lectiva d'una sèrie de frustracions personals.​..

 Jo no tinc dubtes, encara que tampoc proves concloents, pel que fa a l'arrel sentimental de moviments contemporanis bastant equiparables al feixisme: es tracta d'una reacció masculina, tan emotiva com difícilment expressable, davant del progrés històric de la dona.

 Si la lluita contra l'esclavisme va ser la gran causa justa en els segles XVIII i XIX, els segles XX i XXI han de definir-se per la lenta però inexorable destrucció del patriarcat. Per a un bon nombre d'homes, especialment els joves (els més actius i sovint els més desorientats), la contrarevolució masclista mostra un atractiu inefable...

"Els professors estan nerviosos perquè les merdes progres tenen resposta. Els nanos ja no s'empassen el feminisme exacerbat, ni la memòria històrica que ens diu què hem de pensar sobre el nostre passat, ni tots els mantres d'esquerres. La dreta és el nou punk". El franquisme en temps de Trump, Francesc-Marc Álvaro cita aquesta frase de Santiago Abascal.

Ai, el "feminisme exacerbat". Si hi afegeixen la nostàlgia (majoritàriament masculina també) per un passat idealitzat en què la condició masculina dominava una societat jeràrquica, homogènia (és a dir, blanca) i en general "pura", ja tenen explicació per als nous moviments més o menys feixistes.

A més de l'ensomni nostàlgic, gran part de l'atractiu de Trump per a la seva gent és la vociferació, l'insult, l'amenaça. És a dir, la forma més caricaturalment masculina de fer política. Es pot afirmar el mateix de Javier Milei. O de Santiago Abascal. O de Vladímir Putin. Com podia afirmar-se de Hitler o Mussolini. Són, totes, expressions ridícules de "virilitat".

No minimitzo l'impacte de les migracions massives, un fenomen contemporani l'impacte emocional del qual (i social, però en grau més baix) és comparable al del feminisme. En qualsevol cas, notin la resposta dels nous feixismes: tornar al passat (suposadament feliç)...

Enric González​ 02/05/2026

pac 291 La batalla de la nostra vida

 

​... detecto al meu voltant una progressiva presa de consciència lingüística. És un sentiment que traspua neguit, però també convenciment. La situació d'emergència que viu el català ha contribuït a visualitzar els riscos d’un model econòmic, polític i cultural que, de forma gradual però constant, ens desarrela, ens dilueix i ens empobreix com a comunitat. I d'això no se n’adonen només els catalanoparlants, sinó també molts nouvinguts que, amb independència de la seva opció idiomàtica, estimen el país i volen que continuï essent el que és. Hem de ser prou llestos per destriar, d'entre els enemics, aquests possibles aliats. I ser inflexibles amb la resta.​..

La llengua ha de ser la batalla de la nostra vida. La generació dels meus pares tenia el repte de recuperar la democràcia i l'autonomia, i se'n va sortir. La meva generació va doblar l'aposta amb el procés independentista, i no va tenir el mateix èxit. I la lluita per la llengua serà el gran repte de les noves fornades de ciutadans. Un desafiament titànic i amarat d'història, perquè en aquest país s'hi parla català des de fa un mil·lenni, i ha estat la llengua la que ens ha forjat com a territori i com a país.

La conservació –i l’expansió– del català és un repte tant o més difícil que les lluites polítiques precedents, perquè implica un compromís personal, diari, tenaç. No només dels que mantenen el català, sinó dels que, tard o d’hora, s’hi hauran d’incorporar. Tot depèn de la fermesa dels uns, l’empatia dels altres, i d’unes polítiques tan exigents amb la llengua pròpia com ho són en tots els països del nostre entorn. Aquest objectiu ens porta a una sola conclusió lògica: necessitem un estat propi...

Deia Lluís Companys que totes les causes nobles tenen defensors arreu del món, però Catalunya només ens té a nosaltres.​.. Pensem que és un privilegi que ens hagi tocat estar vius per lluitar en nom del català en la seva hora més difícil.

Toni Soler​ ​ 25/04/2026

pac 290 L'institut públic ha castellanitzat els meus fills

 

Molts col·legues meus defensen de manera aferrissada el model actual i jo fins fa poc encara creia que era la millor opció perquè només es tractava de desplegar amb convicció i valentia la llei que ja teníem. Però ni abans ni després de les sentències no s'ha seguit una llei que en teoria prioritzava el català perquè, en tots aquests anys, a les aules s'han fet infinites interaccions en castellà que s’haurien d’haver fet en català. I això ha estat així perquè ningú ho ha controlat, i encara menys penalitzat. Es pot afirmar, doncs, que no ens calen sentències en detriment del català perquè el català ja s’ha retallat tot solet amb múltiples col·laboradors, actius i passius.

Els darrers anys he vist com el pas per l'institut públic ha castellanitzat completament els meus fills​... No és ni molt menys un cas aïllat i, per tant, la meva preocupació rau en el fet que hem arribat al punt que l’escola catalana està aconseguint justament el contrari del que pretenia als anys vuitanta.

A l’institut on treballo, i no és excepció, tots els alumnes parlen en castellà entre ells, també al carrer, indistintament de la llengua que parlin els seus pares. La raó és complexa, però hi ha factors clarament determinants: la poca integració a la realitat lingüística catalana dels fills i nets de nouvinguts d'origen espanyol, i l’arribada d’un gruix molt nombrós de nouvinguts d'arreu del món (molts d'ells amb el castellà com a llengua inicial) que amb un marge molt curt de temps no s'han pogut integrar en la catalanitat i, per tant, ho han fet en castellà com a llengua franca. També, lamentablement, ens ha perjudicat la tebiesa (almenys a la pràctica) en defensar políticament la idea integradora del català com a llengua dels que volen viure a Catalunya.

​... Si cau aquesta generació de catalanoparlants, perdem el futur. Necessitem joves que donin relleu al català de manera natural, que se'n sentin orgullosos i que l’utilitzin en tots els àmbits de la vida. El més irònic seria, n’estic segur, que la majoria de les famílies, de diferents orígens i llengües, triarien preferentment l’opció del català. Perquè, per molt que no ho vulguin alguns, la llengua idiosincràtica de Catalunya és la millor per acollir, integrar, prosperar, estimar la terra i aixecar el país.

Xavier Gual​​ 29/04/2026

LliVre 44: SOBRE DÉU. PENSAR AMB SIMONE WEIL 2ª part

Extracte 2:

DESCREACIÓ

«No hi ha res en nosaltres que Déu pugui estimar excepte aquest consentiment, el de retirar-nos per deixar-lo passar»

Entre les causes estructurals de la crisi de la religió es troba l’engegantiment del jo... Retem culte al jo, celebrem la missa del jo... El jo, que és sorollós, manté Déu allunyat de nosaltres... pàg. 45

La voluntat d’apropiar-nos de les coses destrueix la bellesa. Pàg. 47

No devem l’alegria al futur ni tampoc al passat. El moment present és l’alegria. Quan ens fonem completament en l’instant, en el tancar i obrir d’ulls, i no mirem enrere ni endavant, coneixem l’eternitat, és a dir, l’alegria pura. Pàg. 49

«El que és bell conté l’instantani i l’etern» pàg. 50

Déu no és autoritari, no s’ensenyoreix. Ell és amor. Qui l’obeeix, qui per amor a Déu renuncia al seu jo, esdevé diví ell mateix. Pàg. 51

BUIT

El Déu dels cristians és un Déu sobrenatural. No és un Déu del poder o de la venjança, sinó de l'amor. Pàg. 56

«És un amor personal i humà que és pur, i que duu dins seu un pressentiment i un reflex de l'amor diví. Això és l’amistat» pàg. 59

SILENCI

El capitalisme no estima el silenci... El soroll incrementa el capital. El silenci no produeix... La comunicació sorollosa tanca totes les portes al silenci... Només el silenci acosta l’esperit a la creació... pàg. 7

«La música més bella és aquella que atorga la màxima intensitat a un moment de silenci, que obliga l’oient a escoltar el silenci» pàg. 77

«Déu és la bellesa pura» pàg. 79

«En la bellesa hi ha quelcom d’irreductible. Inexpugnable a l’enteniment. Existència d’una altra cosa que no sóc jo» pàg. 82

«La bellesa és en realitat, com diu Plató, una encarnació de Déu... És la presència real de Déu en la matèria» És l’única de totes les propietats de Déu que està encarnada en l’univers. La visió del bell ens transmet la certesa que Déu existeix. El fet que existeixi la bellesa és una prova de Déu. Pàg. 83

DOLOR

Les reflexions de Weil sobre el dolor ens provoquen estranyesa. Avui en dia, ens caracteritza la ceguesa o una directa hostilitat en presència del dolor. Rebutgem tot forma de dolor... El dolor es considera una desgràcia que cal evitar a qualsevol preu... És imperatiu satisfer qualsevol necessitat i fer-ho al moment. Les esperes no poden provocar dolor... L'obligació de ser feliç dicta la vida... pàg. 100

INACTIVITAT

El consum fa de Déu un personatge sobrer. Pàg 108

La bellesa escapa a qualsevol forma d’eficiència i eficàcia. És una qualitat sense quantitat. És sobretot una cosa en que ens podem detenir. Pàg 110

Byung-Chul Han

 

LliVre 43: SOBRE DÉU. PENSAR AMB SIMONE WEIL 1ª part

 

Un assaig breu, profund i lluminós sobre com viure avui amb sentit.
Simone Weil és, en paraules de Byung-Chul Han, la figura intel·lectual més brillant del segle XX. En aquest assaig breu i visionari, el filòsof sud-coreà reinterpreta la seva obra com una brúixola ètica i espiritual per al nostre temps. Davant un món dominat pel rendiment, el consum i la hiperactivitat, Weil —i amb ella Han— ens convida a redescobrir el buit, el silenci, l'atenció i la transcendència com a formes de vida possibles i necessàries.
Amb un to íntim i meditatiu, Han recorre set conceptes fonamentals del pensament de Weil —atenció, des-creació, buit, silenci, bellesa, dolor i inactivitat— i els posa en diàleg amb les ferides contemporànies: la saturació digital, l’individualisme, la pèrdua de sentit, el col·lapse espiritual.
Weil ens condueix —ens sedueix, diu Han— cap a una altra realitat: una vida més lliure, més profunda, menys sotmesa al soroll i a l'eficiència. En temps de crisi, aquest llibre ofereix una forma de consol que no evita el dolor, sinó que l’abraça com a via d’elevació. Una lectura que calma, commou i transforma.

Extracte​ 1:

ATENCIÓ

La crisi de la religió al món d'avui no té a veure exclusivament amb el fet que uns determinats articles de la fe hagin esgotat la seva validesa, que ja no creguem en Déu, o que l'Església hagi anat perdent tot la credibilitat... és també una crisi de l’atenció. És una crisi del veure i del sentir. Pàg. 13

És veritable el que persevera. Pàg. 18

El Bé és indirecte, discret, reticent fins i tot, mentre que el Mal no para d’insistir. Així, és possible girar l'esquena al Bé i privar-lo de la nostra atenció. Si li dediquem prou atenció, però, caurem en el seu encanteri. El Mal es comporta de la manera contrària: ens sedueix, ens fa addictes. Només l’atenció el pot rebatre... El Bé uneix i reconcilia, mentre que el Mal separa i divideix... pàg. 19

L'atenció és espiritualitat... renunciem a aquesta part divina de l’ànima en favor de la seva part inferior, la natural, que guia la voluntat. Pàg. 21

Tant l’empatia com el respecte es fonamenten a ser atent envers l'altre. La societat s’embruteix quan l’atenció cap els altres es malmet. Condueix a un increment de la violència. Pàg. 25

Plató no diferencia el Bell del Bé. Quan contempla la bellesa, l’ànima se sent impel·lida a crear una cosa bona. Pàg. 29

L’amor envers els altres pressuposa una atenció creadora que fa visible l'invisible i que impulsa la no-existència cap a la existència. Pàg. 33

El capital... fa que l’espiritualitat degeneri en una tècnica per optimitzar-se un mateix o per rebaixar l'estrès. Ara ens trobem davant un consumisme espiritual.​ Amb el capitalisme se sotmet tot a la lògica del consum i de la producció. També l​'espiritualitat es posa al servei d'aquest sistema... El mindfulness és l'espiritualitat del règim neoliberal. Això exclou del tot la possibilitat d’espiritualitzar el treball en si mateix. Pàg. 36

Byung-Chul Han

pac 289 Molts turistes, a Barcelona

 

No és només el sol i la platja. Ni la gastronomia. Ni Gaudí. Barcelona també demostra ara el seu magnetisme als representants del progressisme mundial. Els ha convocat Pedro Sánchez, a qui no se li poden negar ni l’astúcia, ni el do del timing, fent que l'aura de líder anti trumpista internacional eclipsi la seva versió domèstica, molt més grisa i qüestionada. Si el tauler de joc és el món, estic amb Sánchez i contra Trump, que consti. Ho estic de totes totes (la tria no és tan difícil).​..

La qüestió catalana (que ocupava els grans titulars la passada dècada) ja no dóna problemes. La prova: Aquest cap de setmana de turisme progressista a Barcelona...  A Sánchez, fer-se veure a Barcelona li és molt útil, no només per evidenciar que hem tornat a la cleda, sinó també perquè la nostra és una ciutat molt més d'esquerres que Madrid (i que Espanya en conjunt). Barcelona és el gran refugi del PSOE, que se l'apropia, la desarrela, l’aïlla del seu rerepaís i la converteix en una capital alternativa. D'Espanya, esclar.... Per això totes aquestes cimeres fan ús oral i escrit de l’espanyol, ignorant la llengua pròpia i la llengua franca. Barcelona, no cal dir-ho, llueix divina, però és només un decorat. I la Generalitat, un convidat de pedra...

(El 1992) la independència era una entelèquia, gairebé com ara, però jugàvem a semblar un país, i Barcelona podia exercir de capital de Catalunya, i capital de la llengua catalana, perquè per a molts de nosaltres era força més que un decorat. Aquest cap de setmana els catalans som a l’epicentre de la política mundial, però ens han reservat el paper de majordoms i acomodadors...

Toni Soler​ 18/04/2026

pac 288 Orbán, Orriols, Abascal - 2ª part

 

Tota aquesta colla no senten curiositat per aproximar-se a altres cultures i realitats. Les diferències els generen urticària... Es rabegen en la puresa essencial, sense matisos, ahistòrica. Ignoren que les identitats es fan i es desfan, evolucionen, com també canviem les persones al llarg de la vida. Porten la identitat fins a l'absurd i la converteixen en arma llancívola. En fan una foto fixa, una trinxera: tant és així que arriben a convertir la identitat d’acollida en odiosa per als nouvinguts. La seva visió de la cultura i la història és una caricatura acientífica, ...

Les polítiques sectorials només els interessen per distorsionar la realitat dels ajuts socials proclamant, a força de retallades, la defensa contra un suposat exèrcit d’aprofitats. Educació? Sanitat? Habitatge? Mobilitat? Energia? Finances? Cultura? Medi ambient? En tot practiquen la política del culpable únic: els immigrants, sobretot si són musulmans. Amb això en tenen prou i de sobres per explicar tots els mals d’aquí i del món. Del seu petit món limitat i victimitzat.

Tot aquest garbuix ideològic i psicològic els condueix a l'odi i la ira com a sentiments de destrucció massiva. En les seves mans, tots, absolutament tots, acabaríem corrent perill... L'atractiu d’aquests partits és prometre't un boc expiatori en el qual desfogar-te projectant-hi les teves fòbies i frustracions. El que no diuen és que la seva dèria obsessiva provoca, com a reacció, que el que se sent agredit també agredeixi. Odi contra odi. Un país governat per Aliança o Vox seria una caòtica batalla campal. Estem avisats.

Ignasi Aragay 17/04/2026

pac 287 Orbán, Orriols, Abascal - 1ª part

 

Potser la gent comença a estar farta dels discursos d'odi, divisió i confrontació. De la cridòria sense esperança, enrabiada i fatalista. Del "tot és una merda". Dels que en lloc de proposar solucions viables als gravíssims problemes estructurals busquen cada dia enemics sota les pedres, els magnifiquen, els alimenten. Dels que engreixen el caos​...

Els europeus que s’havien deixat portar pels cants de sirena de la ultradreta autoritària trumpista, il·liberal –és a dir, destructora de la democràcia liberal– i antieuropea comencen a obrir els ulls... cada cop són més els que els cau la bena dels ulls: el rei comença a anar despullat. El Papa Lleó hi està ajudant.

La por està canviant de bàndol. El que ara ens fa por és tanta guerra, tanta retòrica violenta i inhumana, tanta brutalitat, tant menyspreu pels drets i llibertats bàsics, tanta insensibilitat per la pobresa aliena. Els partits i les polítiques de l'odi  fan que desconfiïs fins i tot del teu veí i que el teu veí desconfiï de tu. Són artefactes de descohesió social, de trencadissa cívica... Exciten la nostra cara fosca, el mal rotllo, l’angoixa. Troben benzina en les males notícies, qualsevol espurna els serveix per crear un incendi: en lloc de córrer a apagar-lo, li donen aire a les xarxes socials. Són piròmans professionals. Gaudeixen trobant culpables als quals imposar càstigs. S’alimenten d’un agusat esperit punitiu. Fàcilment s'apunten a la cacera de bruixes com a mètode...

Ignasi Aragay​​  17/04/2026

pac 286 Immigració: com frenar-la

En un article anterior vaig argumentar que és imperiós reduir el ritme de la nostra immigració si volem salvar la cohesió social, atès que el seu impacte sobre l’habitatge i sobre l'escola ​(i la sanitat diria jo) està essent devastador. No són els únics serveis públics i infraestructures que estan sota pressió, però sí els més crítics​...

La raó fonamental del nostre elevat creixement demogràfic és que creem massa llocs de treball poc qualificats, i ho fem perquè estem apostant per sectors que paguen poc​. Ara bé, que els treballadors de certs sectors cobrin poc no significa que siguin barats, perquè en un estat del benestar com el nostre no existeix la mà d'obra barata: el que no paguen el client i l'empresari ho paga el contribuent... 

La manera més eficient per frenar la nostra immigració és procurar que els salaris reflecteixin millor el cost dels serveis públics. El més immediat és apujar considerablement el salari mínim interprofessional...

... una altra mesura –aquesta en mans del govern català– hauria de consistir en exigir el domini de la llengua catalana a tots els llocs de treball que tinguin un alt component d'atenció al públic. És evident que aquesta exigència dificultaria cobrir aquests llocs de treball, però és que justament l’interès públic rau en el fet que els empresaris no ho tinguin tan fàcil.

En definitiva, frenar la immigració és d'interès públic, i els mecanismes per aconseguir-ho no tenen res a veure ni amb la xenofòbia ni amb el racisme, sinó amb el sentit comú. Dissortadament, la pusil·lanimitat amb què tractem aquest assumpte fa previsible que –aquí com arreu– acabin triomfant moviments xenòfobs i racistes que afegiran danys a la cohesió social sense posar remei de debò al problema, atès que, a l'hora de la veritat, no posaran dificultats als empresaris dels sectors especialitzats en la mà d'obra barata.

Miquel Puig​ ​ 18/04/2026

 

pac 285 Cada dia som més apàtics i servils davant del poder

 

Som cada dia més servils davant del poder? Els indicis apunten que sí. L'apatia guanya terreny, especialment entre els més joves. Assistim a matances atroces com la de Gaza, a guerres de caprici com la de l'Iran, a agressions imperialistes com la de Rússia contra Ucraïna. El govern de la principal potència mundial, els Estats Units, es troba en mans de bojos delirants. Però protestem menys que fa vint anys. I molt menys que fa cinquanta.​..

Dècades de neoliberalisme han generalitzat la sensació que protestar és antipatriòtic. La política s'ha tornat aliena al judici moral...

Una altra explicació se centra en els efectes de les xarxes socials. El primer efecte de les xarxes va consistir en confondre el que és virtual amb el que és real. De cop semblava que llançar milers de missatges d'indignació al ciberespai (allò de "cremen les xarxes") equivalia a manifestar-se col·lectivament al carrer. I no. El segon efecte va ser la creixent dificultat dels usuaris per mantenir l'atenció sobre un problema durant un temps més o menys llarg a causa del consum intensiu de vídeos curts en reels i la pràctica de l'scroll a la pantalla. El tercer efecte, agreujat per la incipient intel·ligència artificial, va ser la mescla gairebé indistingible del que és real i el que és fals...

A Catalunya, el sobiranisme ha perdut la capacitat de mobilització massiva... Si hem de creure els sondejos –i la nostra pròpia capacitat de percepció–, s'estén pel planeta la sensació que les coses (bel·licisme, crisi climàtica, desigualtat econòmica, migracions massives) van a pitjor. Quina és la reacció col·lectiva? Quedar-se a casa. Certament, cada dia som més apàtics. I més servils.

Enric González​ 17/04/2026

pac 284 Una nació, dues (o més) seleccions

 

​(La roja) ... un equip jove, talentós i farcit de catalans aixoplugat per la simbologia “comuna” i sense competència (perquè la llei prohibeix a Catalunya competir oficialment, i els esportistes catalans s’exposen a dures sancions si es neguen a representar l’equip espanyol)​.

... A Catalunya, sorprenentment, cap partit català no té al capdamunt de la seva llista de prioritats el tema de les seleccions esportives, que és potser l'única escletxa que ens pot permetre existir nacionalment i ser reconeguts internacionalment, condicions bàsiques perquè vingui tota la resta.

Mentre Junts i ERC tinguin poder per condicionar els socialistes haurien de jugar fort aquesta basa, que és l’autèntica prova de càrrega de la pluralitat l'Estat. Compartir competències i recursos està molt bé, però la veritable resposta a la diversitat identitària és compartir, també, la presència simbòlica. És molt difícil, d’entrada, que el PSOE accepti això (tant com l’amnistia, potser)...

Som un país que, malgrat la recent irrupció de la ultradreta nostrada, ha demostrat una gran generositat i una gran cintura en la gestió de la pròpia diversitat. Per tant, els que ens sentim nacionalment catalans ens mereixem existir políticament –i, per tant, esportivament–. Pensem que en el pròxim Mundial de futbol, si hi ha una victòria d’Espanya hi haurà gent celebrant-ho als carrers de Barcelona... però també n’hi haurà si hi ha una victòria argentina, o una victòria marroquina. I no s’enfonsarà el món, perquè la Catalunya diversa és això. Però, si resulta que a Catalunya tothom celebra els "seus" gols excepte els catalans, quina merda de diversitat és aquesta?

Toni Soler​ ​ 04/04/2026