Potser la gent comença a estar farta dels discursos d'odi, divisió i
confrontació. De la cridòria sense esperança, enrabiada i fatalista. Del
"tot és una merda". Dels que en lloc de proposar solucions viables als
gravíssims problemes estructurals busquen cada dia enemics sota les
pedres, els magnifiquen, els alimenten. Dels que engreixen el caos...
Els europeus que s’havien deixat portar pels cants de sirena de la
ultradreta autoritària trumpista, il·liberal –és a dir, destructora de
la democràcia liberal– i antieuropea
comencen a obrir els ulls... cada cop són més els que els cau la bena dels ulls: el
rei comença a anar despullat. El Papa Lleó hi està ajudant.
La por està canviant de bàndol. El que ara ens fa por és tanta guerra,
tanta retòrica violenta i inhumana, tanta brutalitat, tant menyspreu
pels drets i llibertats bàsics, tanta insensibilitat per la pobresa
aliena. Els partits i les polítiques de l'odi fan que desconfiïs fins i tot del
teu veí i que el teu veí desconfiï de tu. Són artefactes de descohesió
social, de trencadissa cívica... Exciten la nostra cara fosca, el
mal rotllo, l’angoixa. Troben benzina en les males notícies, qualsevol
espurna els serveix per crear un incendi: en lloc de córrer a apagar-lo,
li donen aire a les xarxes socials. Són piròmans professionals.
Gaudeixen trobant culpables als quals imposar càstigs. S’alimenten d’un
agusat esperit punitiu. Fàcilment s'apunten a la cacera de bruixes com a
mètode...
