pd 1920 No volíeu Espanya?

 

(arafa...)

... Ens hem sentit dir -normalment amb raó- maldestres, incompetents i ingenus. Ens han repetit fins a la nàusea la sentencieta d'en Tarradellas sobre la política i el ridícul. I només ens ha quedat el consol de pensar que tot el que el sobiranisme ha fet de dolent, d’inconstitucional, de ridícul, de precipitat, ho ha fet per donar la veu als electors catalans. Mentre que tot el que ha fet l’estat espanyol i els partits del 155, el que han fet de bo i de dolent, de legal i d’il·legal, de pacífic i de violent, ho han fet per impedir el vot dels electors catalans... l'Espanya del PP, Ciutadans, Vox, la Falange, Manuel Valls i mig PSOE no només no se sent malament amb els seus presos polítics sinó que convoca manifestacions a favor de la unitat d'Espanya...Tots sabíem que qualsevol diàleg abordaria tots els temes excepte el tema, que s'hi podrien acordar minúcies que després el Congrés "cepillaría" i el deep state boicotejaria perquè no s'apliquessin mai...   

Toni Soler

pd 1919 Preparem-nos per a la Gran Involució

 

(arafa...)

... La fi del règim del 78 no serà per anar endavant, sinó per anar enrere. Servirà perquè la carcassa autonòmica ja no sigui ni això, una carcassa, sinó un simple decorat de cartró pedra... El punt d'inflexió serà la suspensió, aquest cop sine die, de l’autogovern català, origen de tots els mals autonòmics. Es permetrà la supervivència de l'excepció basca. Tot això està escrit en algun lloc i passarà. No cal ser ni gaire lúcid ni gaire pessimista per veure-ho. Ja ha ocorregut altres vegades en els dos últims segles. A cada intent de fer una Espanya plural i moderna l’ha seguit un llarg període de marxa enrere. Només cal recordar la Primera República, que va acabar amb la restauració borbònica i, sobretot, la Segona, que va acabar amb la infame dictadura de Franco. La democràcia autonòmica acabarà sent menys democràtica i menys autonòmica... El que la CEDA, Lerroux i l’ Abc deien als anys 30 no té res a envejar al que avui diuen Vox, Casado, Rivera i el cor mediàtic del mateix Abc i cia... Han cregut més ells en la independència de Catalunya que els mateixos catalans. D'aquí la seva reacció furibunda. D’aquí l’eclosió indissimulada de l’Estat policial i de la justícia militant, autoproclamada defensora de la unitat indissoluble de la nació com a bé superior. La Gran Involució està en marxa...

Ignasi Aragay

pd 1918 Un anticapitalisme no tan "anti" (i 2)

 

(arafa...)

... Són dos fracassos provocats per un excés de cinisme i un excés d’utopia, i en el centre d’aquests excessos hi ha tenir, o no, una visió realista de la naturalesa humana. Si som bàsicament egoistes i sempre ho serem, només el desig d’acumular farà que ens esforcem i crearà riquesa. Si som bàsicament solidaris, només en la igualtat podrem sentir-nos bé. Però és evident que som totes dues coses i, encara més important, que ho som en diferent grau en funció de la cultura que ens ha format com a persones. Marx i Engels tenien clar que el seu socialisme es construïa sobre els progressos del capitalisme. Dit altrament, posant com a motor l’interès propi es crea riquesa, la riquesa crea cultura -progrés moral, científic i tecnològic-, i és aquesta cultura la que, humanitzant la societat, ens empeny a lluitar per un model econòmic més solidari... ¿Hi ha països amb més drets i llibertats que els capitalistes? No, i comença a ser hora que un anticapitalisme menys dogmàticament "anti" ho reconegui...  Aferrar-se al que fins ara ens ha servit, ens ha enriquit, ens ha civilitzat -tot s'ha de dir, pagant l'alt preu de monstruoses crueltats-, només ens portarà al desastre. La utopia és ara més realista que la fi de la història perquè sense humanitzar-nos no sobreviurem.

Albert Pla Nualart

pd 1917 Un anticapitalisme no tan "anti" 1

 

(arafa...)

...  l'esquerra reté una utopia de la qual no es pot renegar sense semblar cínic. La utopia que separa els que accepten com a inevitable -com a mal menor desitjable- la desigualtat, dels que consideren que humanitzar la societat, civilitzar-la, és tendir a aconseguir que tots comencem a viure amb uns drets semblants...  Els excomunistes que ara simpatitzen amb Cs ens venen a dir que el capitalisme és el sistema menys dolent per aconseguir una vida millor per a tots, sumant rics i pobres; i condemnen el comunisme perquè, volent partir de la igualtat, acaba retallant llibertats i fent que més gent passi gana... Fins ara tenia coartada moral: la desigualtat permetia als més pobres del capitalisme viure millor que els més pobres del comunisme i sentir que la part del pastís que els tocava, per petita que fos, anava creixent. Això està deixant de ser cert, i aquest fracàs el rebla el fet que el capitalisme necessiti sempre créixer, quan créixer, en un planeta al caire del desastre ecològic, ha passat a ser inviable.... (continuarà...)

Albert Pla Nualart

pd 1916 Un maquillatge natural i seductor

 (arafa...)

​ ... Abans d'aquest empresonament, nosaltres i ells ens podíem pensar moltes coses de la manera d'actuar de l'estat espanyol, però no ens podíem pensar de cap manera que s’inventarien els delictes. Publiquen ara un informe secret de la FAES, del 2008, on un magistrat es mostra amoïnat pel fet que si una “comunitat autònoma” proclamés la independència no hi hauria rebel·lió, ni sedició, perquè “no afectaria l’ordre públic ni comportaria cap alçament en forma de tumult”. Per tant, llavors, encara, no havien pensat que se saltarien la pròpia llei. Aquesta arbitrarietat cap als independentistes (un policia et pot detenir, un jutge pot admetre a tràmit que ets terrorista) ha desmaquillat per sempre la cara del Regne d'Espanya...

Empar Moliner

pd 1915 Espanya a judici

(arafa...)

... Som on som per culpa de la indolència de Rajoy, la hipocresía de Sánchez, el patrioterisme de Rivera, la demagògia d'Arrimadas i l'odi amb prou feines contingut de Casado i d’Abascal. En lloc d’intentar resoldre un problema tan gros i complex com el català, els polítics espanyols s'han dedicat a fer-lo gros per pur electoralisme o per un orgull nacional malferit des de fa segles. L'han deixat en mans de l’eterna casta dels alts funcionaris, els policies i els jutges, que són el record més viu del règim anterior. El judici mostrarà gent pacífica i honesta, potser maldestra i naïf, enfrontada a la manada de Vox i a les escridassades d'una premsa histèrica que continua tenyida d’aznarisme. I mentre el judici provoca escàndol rere escàndol, veurem com el govern espanyol es manté covardament inactiu, incapaç d’articular cap solució, per por a l'empenta electoral d’aquesta incipient aliança entre la dreta i l'extrema dreta. Aquesta és l’Espanya real, que s’agrada tant que voldria que el judici fos només un malson...

Llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Espanya-judici_0_2173582692.html

Toni Soler

 

pd 1914 Control del territori

(arafa...)

 ... en política, una cosa és com creiem que haurien de ser les coses i una altra com són en realitat. En la confrontació entre ...  es poden posar damunt la taula consideracions polítiques, morals i jurídiques diverses, dir qui és més demòcrata, qui té més suport popular, qui compleix més fidelment els preceptes constitucionals. Però al final qui guanya dels dos és qui té el control efectiu del territori...  El reconeixement internacional és importantíssim, però el món acaba reconeixent de fet com a govern legítim el que pot certificar que controla efectivament el territori. I si des de l'exterior es vol apostar per un canvi, el que importa no és la solidesa dels arguments morals, polítics i jurídics que avalen la decisió, sinó la voluntat i la capacitat de pressionar políticament, econòmicament o fins i tot, arribat el cas, militarment... . Resulta més decisiu el que és que el que hauria de ser.

Vicenç Villatoro

 

pd 1913 L'altre esperit del 12 de febrer

(arafa...)

 Veure marxar els presos polítics cap a Madrid a bord d'un autocar de la Guàrdia Civil ha estat com veure passar la història de Catalunya, i no en la seva hora més bella, precisament. Tampoc en la d’Espanya. Considerar que un problema polític tan democràtic com la reclamació d’un referèndum es pot traslladar, jutjar, condemnar i empresonar és un error de càlcul. El judici és la solució si Espanya aspira a la victòria. Si s’aspira a una solució acceptable per a Catalunya, el judici és un error encara més gran que la violència policial desplegada l’1 d'Octubre, perquè més de dos milions de persones se senten asseguts al banc dels acusat... 

Antoni Bassas

 

pd 1912 De la A a la Z

 

(arafa...)

Les anomenades “minories sexuals”, o col·lectius que durant molt de temps han sofert discriminació a causa de les seves tendències en aquest camp, frueixen cada cop més de les llibertats que els pertoquen, la permissivitat que és del cas i els drets consuetudinaris de tothom... uns quants d'aquests col·lectius s’han aplegat -si més no als diaris i amb vista a la publicitat- en unes sigles força irreconeixibles: LGTBI, que representa lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals; cosa, la darrera, que no s'acaba d'entendre a qui representa exclusivament... Si tenim present que la vida sexual presenta unes variacions gairebé infinites, no serà estrany que calgui afegir-hi alguna lletra més... Per exemple: ¿no hi ha zoòfils, al món? Per tant, haurem de dir LGTBIZ. ¿No hi ha, també, onanistes? Doncs una altra lletra, la O. ¿No hi ha nimfòmanes? Ja ho crec, que n’hi ha; doncs ara tenim LGTBIZON. Home! També hi ha homes que els agraden -només això- les mènades, nimfes furioses del seguici de Dionís. Doncs ja tenim LGTBIZONM. ¿I els sadomasoquistes? Entra de cop una altra lletra, la S: LGTBIZONMS. Tantes realitats i amb un nom tan impronunciable! La llista es faria tan llarga que només tenim, vist el problema per endavant, dues solucions: o anomenem aquesta suma de “minories” maltractades i mal enteses durant molt de temps amb el qualificatiu de “la gent de l’abecedari”, o sempre en quedarà una o altra per identificar, catalogar i defensar. Això sembla una facècia, però com tantes coses que passen als nostres temps “políticament correctes”, amaga una qüestió molt preocupant: la catalogació simplista de determinades minories a efectes de la propaganda (i també de la llibertat, esclar) dissimula una vegada més el problema de fons, el de debò: mentre ningú no faci mal al seu proïsme i tot es faci amb aquiescència, és millor defensar la llibertat i els drets de tot el gènere humà sense discernir i catalogar les persones pels seus costums de llit i d’entrecuix, que són, comptat i debatut, peccata minuta.

Jordi Llovet

pd 1911 La unitat desunida

 

(arafa...)

...  El panorama és menys unitari que mai, l'espai del centredreta sobiranista que en un cert moment va liderar Artur Mas està esmicolat, i tanmateix la seva principal estratègia, pel que sembla, continua essent assenyalar ERC com a factor de divisió i -quan escau- de rendició a l'enemic. Es tornen a demanar llistes unitàries... Però ERC vol les mans lliures per poder maniobrar... i per poder bastir ponts amb els comuns, que poden ser els aliats ocasionals de l’independentisme, a Barcelona i al Parlament, si van mal dades. Ja ha quedat demostrat que ex-convergents i republicans sumen més per separat (com a les eleccions de fa un any) i, tenint en compte les seves tírries i les seves diferències estratègiques, farien bé de preparar-se per construir dos projectes sòlids, que interpel·lin votants de totes les filiacions; i la famosa unitat, en lloc de ser una paraula buida, una arma llancívola per a usos electorals, s’hauria de reservar per fer front comú davant dels atacs inevitables dels aparells de l'Estat.

Toni Soler

pd 1910 ¿Ja no és progre l'humanisme?

 

(arafa...)

... L’humanisme, com tota filosofia que pretén donar sentit a la vida, parteix de creences que la ciència no pot demostrar. Creu -contra el postmodernisme- que la naturalesa humana existeix, que és en part responsable del seu destí -és a dir, lliure- i que el gran objectiu de les persones i les comunitats és esdevenir més humanes a través d’un progrés moral que, en la mesura que humanitza, ens reconcilia amb la nostra naturalesa i ens permet morir amb una certa pau. ¿Està tot això passat de moda? ¿És carca? ¿És pensament judeocristià disfressat de racionalisme? ¿És una empanada mental?... algunes d'aquestes creences tan "progres" i à la page sí que desemboquen en autèntiques empanades. Com la de la pobra Ruth Beitia dient-li a Carlos Alsina “S’ha de tractar per igual un animal, un home o una dona si són maltractats. Són tots éssers humans”... Al segle XXI, gràcies al progrés moral, no es pot ser humanista sense defensar la igualtat de gèneres i evitar tant com es pugui el patiment dels animals. I ningú que vulgui ser més humà es pot oposar a l’avenç tecnològic. Però hi ha feminismes, animalismes i tecnologies que neguen la naturalesa humana o no la conceben com el punt de partida per fer un món millor. Un punt de partida comú a totes les identitats de gènere, i que exclou tant els animals com els robots.

Albert Pla Nualart

pd 1909 Em nego a convertir-me en un català ressentit

 

(arafa...)

No ho aconseguiran. Com molts, ja vaig ser durant uns anys un català emprenyat. Me’n recordo perfectament: els trens no funcionaven, hi havia apagades de llum, la catalanofòbia havia començat a campar alegrement per les Espanyes, l'escola començava a estar seriosament en el punt de mira, les retallades treien el cap... Tot aquell malestar es va acabar canalitzant en positiu cap al dret a decidir. Va ser el que després s’ha batejat com “un empoderament col·lectiu”. Així va néixer l’independentisme de masses. De la mala maror en va sortir una gran il·lusió. El que ara alguns volen qualificar com a moviment excloent, ressentit i divisor, va ser en realitat tot el contrari. Va sorgir precisament per evitar que la societat catalana, que se sentia maltractada, caigués en una deriva victimista de la qual en tragués profit un lideratge populista com els que ara veiem pel món...

L’independentisme no només va sortir al carrer a manifestar-se, sinó també a participar: la gent es va associar, va opinar, va treballar des de la base. Es va desfermar una gran energia cívica, si voleu un punt naïf i ingènua: entre tots ho farem tot. El catalanisme va viure un nou esclat popular i, alhora, un gir conceptual: s’aparcava la idea de reformar Espanya per passar a la de construir un nou estat d'Europa... el pas cap a l'independentisme no ha estat tant fruit d’una radicalització com d’una maduració, a remolc de les transformacions socials i tecnològiques d'una societat catalana i un món globalitzats i, esclar, de l’enrocament de la societat espanyola...

No és raonable pretendre aturar el temps en el referèndum de l’1-O del 2017. L'únic que en sortirà és el català ressentit: ressentit amb l’Espanya repressora i amb la classe política catalana. Les coses no van anar com havien d'anar i, per tant, es busquen culpables dins i fora... Aquest camí no porta enlloc. Si no en sortim, efectivament convertirem en un mer parèntesi històric els anys lluminosos entre el català emprenyat i el català ressentit, de nou només capaç de sentir-se víctima. Ni les autèntiques víctimes -els qui són a la presó o a l’exili- ho volen. Segurament són els que menys ho volen. Tornem, doncs, a convertir la mala maror en una il·lusió. Potser aquest cop amb menys audàcia i més eficàcia.

Nota: Es pot llegir l'article sencer en aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/Em-nego-convertir-me-catala-ressentit_0_2169383075.html

Ignasi Aragay

pd 1908 La primavera emparaulada

(arafa...)

 

... El pitjor de tot és que la nostra societat occidental està rendida al diner i, per tant, al poder... . Ara començarà aquest judici injust armat contra els presos polítics catalans. Hauran estat més d’un any en presó preventiva, preventiva de què? El senyor Sánchez podia haver-los alliberat. Per què no ho ha fet? Pels vots. Pel poder. Perquè el senyor Sánchez governa en un país que qualsevol gest de justícia o de pura pietat envers uns polítics privats de llibertat fa perdre vots. I per què? Doncs perquè aquests polítics són catalans. Catalunya fa perdre vots. O guanyar-los. Fer alguna cosa en favor de Catalunya els fa perdre. Qualsevol cosa en contra de Catalunya els fa guanyar. La pura irracionalitat. Però Espanya ha sembrat i conreat aquest odi contra Catalunya i ara n’ha de collir els resultats. Veure's abocada a la irracionalitat. Els polítics catalans, els empresonats, els exiliats i els que fan la viu-viu per aquí, estan tots barallats. També pels vots, és a dir, pel poder, és a dir, en últim terme, pels diners. Catalunya és així. I és decebedor per a la meva petita esperança. Però l’esperança viu més enllà de la raó... el que seria racional és la unió. Tots junts... Però la petita esperança es lleva cada matí. Més enllà de la racionalitat, de l'odi i de la injustícia...

Narcís Comadira

 

pd 1907 Acabar amb la queixa

 

(arafa...)

... Al llarg de tres dècades, aquest plantejament, que ara alguns enyoren pel que tenia de realista, no va servir ni per consolidar una autonomia plena (és a dir, transferència real de poder polític) ni per millorar el quadre emocional del mosaic peninsular. L’anticatalanisme no va minvar, ni va deixar de ser utilitzat tant pel PSOE com pel PP quan Pujol pactava amb el govern de torn. I a Catalunya, la constatació que l’autonomisme tocava sostre va alimentar l’independentisme, més madur tant en el seu contingut com en la seva retòrica, més atractiu per la duresa de la crisi econòmica... En els últims anys, mentre a tot Occident l'extrema dreta guanya posicions i s'imposa el rebuig a l’altre, una part molt important d'Espanya ha trobat en l'independentisme català l’excusa perfecta per afirmar-se i per descarregar les seves frustracions... a Espanya l’altre no és tant l'immigrant com un teòric conciutadà a qui no es vol expulsar, sinó asimilar-lo per la força. Els qui ens considerem de nacionalitat catalana -independentistes o no- som el principal objectiu de l’odi ètnic dels votants de Vox, del PP o de Ciutadans. Aquest paperot (l’intrús, el foraster) l’hem anat fent durant segles, abans en substitució dels jueus, ara en substitució dels estrangers. Espanya és un país on la xenofòbia és de caràcter intern, la qual cosa constitueix una evident contradicció. ¡Però resulta tan útil!..

és urgent i necessari que la nostra relació amb Espanya es basi en la llibertat i en el sufragi, ja sigui per assolir una separació endreçada o una adhesió consentida i mútuament respectuosa. L’independentisme respon a un desig de sortir d’aquest cul-de-sac que fa que els catalans no puguem considerar-nos subjecte polític; aquest fet és el que justifica la queixa continuada, sobre la qual és impossible construir cap projecte.

Toni Soler

pd 1906 Toros a Olot

(arafa...)

... No entro en la qüestió legal: l’anul·lació de la llei catalana que prohibia les corrides perquè el Constitucional considera que els toros són un bé cultural a protegir i promoure. Mirem-ho des d'un altre punt de vista. La plaça d’Olot és municipal i la gestiona l'Institut Municipal de Cultura. L’Ajuntament d’Olot, propietari de la plaça, no vol que s'hi facin toros. Ho ha consultat als ciutadans. ¿Es pot obligar algú a fer a casa seva una cosa que no vol fer? ¿Un propietari no té dret a decidir què es fa i què no es fa a casa seva? ¿Un ajuntament no té autonomia per decidir què es fa i què no a les dependències municipals? ¿Es pot fer en una ciutat una cosa que va contra la voluntat de la gent de la ciutat? Que sigui legal, si és que ho és, no ho converteix en obligatori....

Vicenç Villatoro

pd 1905 Un blindatge foradat

(arafa...)

... m’agradaria creure que hem aconseguit blindar la immersió lingüística i que la defensa de la llengua aplega avui un gran consens social. I ho voldria creure perquè la nostra escola pública el necessita més que mai per afrontar un drama que li pot acabar fent molt mal com a imprescindible marc de convivència. El drama es descriu fàcilment. Determinades associacions, mogudes per la ideologia d’espanyolitzar Catalunya, han après que la millor estratègia per avançar posicions és convertir l'escola pública en un camp de batalla. Només cal que convencin uns pocs pares que, legalment, els seus fills tenen tot el dret a rebre més classes en castellà. L’associació ja fa tots els papers i presenta tots els recursos. I el més terrible és que, en efecte, la llei els fa costat. El teòric blindatge és de paper de fumar. Ja fa temps que aquesta batalla legal la vam perdre i ens limitem a tocar fusta perquè els enemics de la llengua no se n’adonin i ho aprofitin. Quan ho fan –i cada dia ho faran més– la direcció de l'escola es queda sola i desemparada. El departament es limita a dir-li que no hi pot fer res, que la llei és la llei. Alguna cosa s'ha fet molt malament. La defensa del català no es pot convertir en una guerra de guerrilles en cada escola... Als cada dia més heroics equips directius de les escoles –i a tot el magnífic personal que les integra– no se’ls pot demanar que afrontin, enmig de tants altres problemes, aquest escenari impossible, un escenari que fa inviable qualsevol projecte educatiu. Si el gran consens pel català existeix de debò, necessitem que es tradueixi en un marc legal que blindi l'estatus que com a societat li volem donar. Tenint molt clar que només plantant cara –fent-ne una línia vermella– evitarem que l’Estat l’acabi tombant o aigualint. I si el consens no és tan gran, assumim-ho i fem el que sigui possible a partir de la nostra força democràtica. Posar l'escola en primera línia és una gravissima irresponsabilitat.

Albert Pla Nualart

pd 1904 Democràcia franquista?

(arafa...)

Vuitanta anys després de l’entrada a Barcelona de les tropes del militar colpista Francisco Franco, preàmbul de la desfeta de la Catalunya autònoma i l'Espanya republicana, l’ombra del franquisme segueix pesant com una llosa. Les quatre dècades de democràcia no han aconseguit fer net de l’empremta ideològica, institucional i econòmica d’una dictadura que va durar quaranta anys i es va fonamentar en la revenja... Vox és el càstig per la por que va impedir al règim del 78 mirar-se al mirall de la història. Un càstig que no ve sol. L’existència d’uns cossos de seguretat de l'Estat amb tics repressors i ultranacionalistes n’és un altre. L’existència d’una endogàmica alta judicatura que s'atorga el paper de guardiana de la unitat de la pàtria, si cal violentant les seves pròpies funcions, un més. L’existència d’uns mitjans de comunicació que actuen com a òrgans de propaganda inquisitorial, també. I encara hi ha l’existència d’un rei que rere el to paternalista no és ni neutral ni conciliador.

Espanya és una democràcia, sí. Però és incapaç de desfer-se del tot del seu passat dictatorial. Sí, l’ombra del franquisme és allargada i ens està deixant sense futur. A tots.

Ignasi Aragay

pd 1903 Dolor i creació

(arafa...)

... quan estàs patint de veritat, pot resultar frívol i fins i tot repugnant, pensar a treure alguna cosa positiva d’aquest dolor. I, tanmateix, per experiència pròpia sé que la creació sovint beu del dolor viscut. Per això de vegades hem pensat que es tractava d’una simple regla de tres: qui més ha patit millor pot crear. ... El que és imprescindible per crear és viure, experimentar, sentir. (“Primer visqui i després escrigui”, li van dir a una jove Mercè Rodoreda). Però els moments plens, l’alegria, les petites felicitats en forma de rialla, també són matèria creativa.  

He d’admetre, però, una possibilitat: si mai no has viscut el dolor, la pèrdua, la renúncia, la solitud, pot ser que no hagis après a viure adequadament, és a dir amb intensitat, l’alegria, la placidesa i la companyia. Som així: si tot va bé, donem l’absència de dolor per descomptada, sense saber que s'assembla molt a ser feliç.

Sílvia Soler

pd 1902 Bons propòsits

(arafa...)

... És vital que els partits sobiranistes guanyin posicions i s’omplin de legitimitat; que els electors no hi vegin només l'horitzó somiat, sinó una legió d'homes i dones competents, honestos i amb afany de defensar els interessos catalans cada dia i en cada trinxera. Només l’hegemonia electoral independentista ens acostarà a la independència.

Els deures, doncs, d’aquest 2019 són els següents. Recuperar un espai transversal d’unitat per discutir estratègies comunes. Plantar-se davant del govern de Sánchez amb una proposta de diàleg, encara que només sigui per tenir la possessió de la pilota, com en diu Miquel Puig. Generar un cordó sanitari que aïlli a Catalunya els partits del tripartit andalús. Crear lideratges nous. Refer l’espai postconvergent... Donar ple suport als presos però no permetre que Espanya els utilitzi com a ostatges. I no llençar a la brossa la legislatura: encara que hi hagi eleccions catalanes a la tardor, hi ha molts mesos per endavant, que cal aprofitar per aprovar uns pressupostos i demostrar ambició de govern.  

Toni Soler

pd 1901 En defensa dels partits i dels polítics 2

(arafa...)

... els partits, és a dir, les agrupacions per afinitats ideològiques i interessos, són eines necessàries. Naturalment a repensar, però imprescindibles.... Carregar-se tot això és perillós. L'alternativa acostuma a suposar una baixada de nivell en l'acció pública, una feblesa estructural de les organitzacions, una entrada d’arribistes o d’il·luminats al poder... Costa molt construir i poc destruir. ... 

Enlluernats per l'èxit de l'ANC -ara en hores baixes, precisament quan ha volgut impulsar candidats polítics- o per la feinada d’Òmnium, amb una certa alegria l'independentisme ha entrat en una espiral de menyspreu i canvi partidista permanent. L’unionisme a Catalunya està més ben falcat: el PSC, malgrat tot, ha resistit, i Cs és el recanvi del PP. Del costat sobiranista, en canvi, tenim uns comuns amb una base quasi només barcelonina, una ERC en constant qüestionament i un centredreta ara mateix sense marca. El més estable, paradoxalment, és la CUP, que en una situació normal tindria el paper clàssic de formació minoritària experimental.

Ningú no dubta que el pols democràtic amb l’estat espanyol -tant polític com judicial- serà llarg, i que encara queda molta feina interna a fer a Catalunya, a més del front internacional. Doncs bé, per afrontar això calen estructures estables, partits reinventats (oberts i creïbles) i polítics professionals bregats. I entitats civils que actuïn com a tals.

Ignasi Aragay