(arafa...)
... Al llarg de tres dècades, aquest plantejament, que ara alguns enyoren
pel que tenia de realista, no va servir ni per consolidar una autonomia
plena (és a dir, transferència real de poder polític) ni per millorar el
quadre emocional del mosaic peninsular. L’anticatalanisme no va minvar,
ni va deixar de ser utilitzat tant pel PSOE com pel PP quan Pujol
pactava amb el govern de torn. I a Catalunya, la constatació que
l’autonomisme tocava sostre va alimentar l’independentisme, més madur
tant en el seu contingut com en la seva retòrica, més atractiu per la
duresa de la crisi econòmica... En els últims anys, mentre a tot Occident l'extrema dreta guanya posicions i s'imposa el rebuig a l’altre,
una part molt important d'Espanya ha trobat en l'independentisme català
l’excusa perfecta per afirmar-se i per descarregar les seves
frustracions... a Espanya l’altre no és tant
l'immigrant com un teòric conciutadà a qui no es vol expulsar, sinó
asimilar-lo per la força. Els qui ens considerem de nacionalitat
catalana -independentistes o no- som el principal objectiu de l’odi
ètnic dels votants de Vox, del PP o de Ciutadans. Aquest paperot
(l’intrús, el foraster) l’hem anat fent durant segles, abans en
substitució dels jueus, ara en substitució dels estrangers. Espanya és
un país on la xenofòbia és de caràcter intern, la qual cosa constitueix
una evident contradicció. ¡Però resulta tan útil!..
és urgent i necessari que la nostra relació amb Espanya es basi en la
llibertat i en el sufragi, ja sigui per assolir una separació endreçada o
una adhesió consentida i mútuament respectuosa. L’independentisme respon a un desig de sortir d’aquest cul-de-sac que fa
que els catalans no puguem considerar-nos subjecte polític; aquest fet
és el que justifica la queixa continuada, sobre la qual és impossible
construir cap projecte.
Toni Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada