pd 2182 Estigmatitzar i invisibilitzar

(arafa...)

Estigmatitzem els col·lectius amb qui, en general, se'ns fa difícil conviure perquè han sigut víctimes de tota mena d’abusos i injustícies, i no cal ser “racista”, només cal ser humà per fer-ho poc o molt. I és que ser humà no vol dir ser noble i altruista -això és ser sant-: vol dir tenir tots els dèficits i mancances propis dels humans...  encara que ser humà en el millor sentit és un intent -més o menys reeixit- de ser sant, de no ser sant a ser racista hi ha una distància que els benpensants progres benestants farien bé de no saltar-se...  ser “vulnerable” o “víctima” no ens fa pacífics i bonhomiosos... 

(Parlant dels "mena") És obvi que no són més dolents (que els catalans) però també que, per culpa de tot el que els ha passat i els passa, ara i aquí són més conflictius en el dia a dia del carrer, i negar-ho des del bonisme no crec que els ajudi.

La idea que invisibilitzar el que pot provocar rebuig o discriminació ens millora socialment és una il·lusió de la correcció política. És massa fàcil. Cal anar a l’arrel en lloc d’amagar les branques...

Albert Pla Nualart 12.7.2020

 

pd 2181 El meu poble i jo

 (arafa...)

... Ni el poble és l’encarnació d'una suposada perfecció adàmica ni els polítics són tots uns sapastres aprofitats... El poble, doncs, és un magma complex que no podem reduir a una imatge de bondat ingènua rousseauniana. I el mateix passa amb la classe política, dins la qual hi ha de tot, des del servidor públic vocacional fins a l’arribista aprofitat... Esclar: el poder genera dinàmiques viciades, emborratxa i en última instància corromp. El millor antídot davant d’això són els mandats temporalment limitats... Ara bé, la culpabilització genèrica dels polítics no fa sinó donar ales no al poble, sinó al populisme, que al capdavall sempre acaba sent la llavor de nous autoritarismes cabdillistes... Fer la política de baix a dalt, construir grans consensos, incentivar la participació, escoltar tothom, dialogar, pactar, tot això és tan feixuc com necessari. I tampoc no és fàcil haver de decidir des de dalt amb honestedat i responsabilitat... L’autoritarisme, el populisme o el despotisme il·lustrat són més fàcils, segur. Però generen monstres.   

Ignasi Aragay 12.7.2020

pd 2180 Timidesa republicana

 (arafa...)

A mesura que se’n van coneixent detalls, l'escàndol de la monarquia espanyola es va fent més i més gran... A Espanya el problema no ha estat ni és només la monarquia corrupta, sinó totes les altres institucions que l’han protegida: partits, justícia, policia, etc... Els partits arrenglerats en l'anomenat règim del 78 (PSOE, PP i Cs) es posen de perfil i miren de minimitzar danys, protegint Felip VI. La nova extrema dreta treu pit monàrquic, amb mostres d'adhesió que són reveladores de la naturalesa i el significat històric de la institució. Però el més sorprenent de tot, malauradament, és que de moment la reacció de l’esquerra de tradició republicana (representada fonamentalment per Podem) ha sigut mesuradament tèbia. Han demanat comissions d'investigació i han expressat preocupació. Però es mouen en el càlcul per no incomodar el seu soci de govern i han renunciat a fer una batalla a gran escala pel canvi de la forma d'estat a Espanya. És molt difícil, diuen. El republicanisme espanyol difícilment tindrà un context més favorable que aquest per plantejar a fons la qüestió. Però fins avui sembla que ha decidit nedar i guardar la roba per preservar els equilibris del govern de coalició. 

Jordi Muñoz 12.7.2020

pd 2179 Places

(arafa...)

La diferència principal entre la ciutat de Barcelona i els pobles de tot Catalunya no resideix en el fet que a la capital es puguin visitar els frescos romànics o les taules gòtiques del MNAC, ni en el fet que a Barcelona es pugui escoltar la segona simfonia de Mahler o entrar en una llibreria ben abastida; ni tan sols en el fet que hi hagi botigues on venen de tot, a preus de fantasia. La principal diferència resideix en una cosa tan elemental com les places. 

Barcelona és una ciutat amb uns quants espais verds prou generosos, però sense places amistoses repartides pel teixit de la ciutat. Per contra, és estrany trobar un llogarret, un poble o una vila al nostre país que no tingui una, dues, tres o quatre places públiques, ben repartides en el contínuum del lloc, per a esbarjo, descans, lleure i benestar dels vilatans... Aquesta és la gran diferència entre la capital de Catalunya i els llocs amb escassos milers d'habitants: des del bar de la plaça un pot agrair al destí que encara sigui viu malgrat les malalties més inesperades, i a l’urbanisme antic la possibilitat de tastar, de molt a la vora, el ritme insospitat de la vida dels altres.

Jordi Llovet 11.7.2020

 

pd 2178 Sis, sis, sis...

 (arafa...)

Llegeixo que el rei Joan Carles va treure 100.000 euros al mes del compte de Suïssa entre el 2008 i el 2012 “que s'haurien destinat a despeses quotidianes de la família reial espanyola”...  Cent mil al mes per a “despeses quotidianes”. No pas extraordinàries, entenguem-nos... els de Palau no compren menjar, ni beure, perquè hi ha un pressupost a part. No han d’anar a la fruiteria, no han de pagar lampistes, jardiners o el manteniment de la piscina. Comptant que no paguen tot això, cent mil per a despeses “quotidianes” em sembla molt fins i tot a mi, que, per desgràcia, tinc la mà foradada. Cent mil entre cinc: el rei, la reina i els tres fills. Són vint mil al mes per a cadascú... Compto, esclar, que aquesta gent quan van als llocs són convidats. Si comptem que un mes té trenta dies, ens surt que podien gastar cada dia 666,666 euros. El número de la bèstia.

Empar Moliner 11.7.2020

pd 2177 Amnistia

 (arafa---)

“Seguim sent presos polítics. Volem la llibertat a través de l’amnistia, perquè som innocents”. Ho ha dit Oriol Junqueras, després que les juntes de les diverses presons demanessin formalment el pas al tercer grau, semillibertat, en diuen alguns, amb certa lleugeresa perquè, quan es tracta de la presó, la llibertat o és sencera o no és... Per retornar el conflicte a la política cal una amnistia, que és un acte polític... Estem en una alarmant fase de judicialització de la política, impulsada per la dreta... 

Josep Ramoneda 5.7.2020

pd 2176 Quina unitat? Quin diàleg?

(arafa---)

El miratge de la unitat independentista ha quedat aquesta setmana definitivament esborrat... Les ànimes de l'independentisme són moltes i variades, la pluralitat ideològica del moviment és el que li ha donat ales durant una dècada. En canvi, al llarg d'aquests anys les unitats polítiques tumultuoses i forçades no han quallat, ni han estat mai completes...

La idea d’unitat ja no és creïble. Respon a la falsa il·lusió nacionalista romàntica d’imaginar un país compacte, homogeni, unànime. Catalunya, ni segurament cap societat moderna, no és així. Ni crec que ens agradés que ho fos. Una altra qüestió és l’estratègia per avançar cap a la independència. Aquí sí que és imprescindible buscar la unitat, però una que respongui al país veritable, que aconsegueixi sumar la seva diversitat social, cultural i ideològica. Que respecti els ritmes i entengui les motivacions de cadascú. Això sens dubte és més difícil i més lent, però si s’aconsegueix també és més sòlid.

I de la mateixa manera que la unitat simplista, naïf o populista ja no serveix, també ha caducat el clam del diàleg a seques, onanista...

Comença una segona dècada del Procés, que serà menys excitant, però que hauria de ser més efectiva. 

Ignasi Aragay 5.7.2020

pd 2175 Un "fucking" drama

(arafa---)

En el debat sobre la salut del català hi ha una veritat que no es pot dir: l’evident i simple fet que és impossible que avanci si la llengua amb qui es disputa els usos públics no retrocedeix....

Si el català l’hem de salvar sent guais i enrotllats, l’única aposta factible és el catanyol bilingüista. Perquè parlar un català massa genuí no deixa de ser una mostra d’etnicisme; i no cedir la llengua, una forma de racisme. Cedim-la, i cedim-la generosament. Passem-nos a la seva abans que tinguin ni tan sols la temptació d’anar a la nostra. Actuant així -és cert- es parlarà molt més en castellà, però... i l’extraordinària imatge de cosmopolitisme que donarem!... 

... el drama és que no havent tingut la força per defensar la llengua amb el grau de fermesa -i antipatia - que calia, hem volgut fer de la debilitat virtut i de la simpatia l’única estratègia. Primer se'ns van acabar els monolingües autèntics i aviat no ens quedaran ni els simpàtics. “No confonguis el país amb Barcelona!”, salta el lector que encara parla sempre i arreu en català. Que no es confongui ell: el país no és Barcelona però el que passa ara a Barcelona -si mantenim la simpatia - serà el futur del país.    

Albert Pla Nualart 5.7.2020

pd 2174 Sánchez contra ERC

 (arafa---)

Em jugo un pèsol que no hi haurà convocatòria abans de les eleccions catalanes de la taula de negociació a la qual Sánchez es va comprometre amb Esquerra. Sánchez és un mal estadista, però és un excel·lent filibuster: els seus moviments no tenen per objectiu resoldre els problemes sinó obtenir rèdits electorals i conservar el poder. I, en aquesta lògica, sap que la convocatòria de la taula és un actiu electoral per a Esquerra. I ara això no li interessa. Fa uns mesos potser sí: llavors necessitava Esquerra i sabia que la castració de la taula de diàleg alimentava el món de JxCat i de Puigdemont...  a Sánchez li interessa un PSC reforçat i un independentisme afeblit. Per resoldre el problema català? No! Això és irrellevant. Per no dependre necessàriament d’un sol soci, per tenir més d'un soci possible i així abaixar-ne les exigències i poder triar el que li surti més bé de preu.

Vicenç Villatoro 4.7.2020

pd 2173 Per què no ens prenem seriosament l’atenció domiciliària de la gent gran?

 (arafa---)

... Vivim en una societat que no valora la gent gran. Fan nosa... els dos grans problemes de la gent gran són la soledat i la pèrdua del sentit de la vida.

Pèrdua del sentit de la vida?

Per la meva experiència, aquesta pèrdua pot aparèixer quan se’t mor la parella de tota la vida, que l’un aguantava l’altre, o quan va morint la gent de la teva generació, o se t’ha mort un fill, o si estàs bé del cap però el cos no et segueix. No tot se soluciona aprenent a fer servir l'iPad o passant la tarda veient sèries a Netflix.

Aquesta idea de construir pisos on vagin a viure parelles amigues quan siguin grans, és possible?

Sí, però han de tenir prevista l’atenció sanitària. Tant si vius en una caseta a Suècia amb un prat al davant com si vius en un pis tronat, si ve el coronavirus l’atenció sanitària no serà tan diferent.

Entrevista a Josep M. Via Redon 5.7.2020 

pd 2172 Carta a la manifestació del 10 de juliol de 2010: 'Catalunya en miniatura'

(arafa---)

Qualsevol persona que vulgui analitzar què ha passat a la Catalunya convulsa dels anys 10 del segle XXI haurà de tornar a un cap de setmana xafogós de fa una dècada. Aquells tres dies de juliol de 2010 són Catalunya en miniatura...

Divendres, 9 de juliol de 2010: el Tribunal Constitucional fa pública la sentència completa per la qual retalla l'Estatut i nega els drets històrics i la condició de nació a Catalunya. Dissabte, 10 de juliol de 2010: un milió de persones (i el 85% dels diputats al Parlament) es manifesten contra la sentència, amb crits majoritaris d'independència i desenes de milers d'estelades que surten de l'armari. Diumenge, 11 de juliol de 2010: les que surten de l'armari a Barcelona són les banderes espanyoles i ho fan per celebrar, en una pantalla gegant a l'avinguda Maria Cristina, un gol d'Iniesta que dona el primer Mundial de futbol a Espanya.

Aquells tres dies són un retrat bastant aproximat del que som. Catalunya és divendres... És acceptar que no té el poder ni la força per canviar, ni amb el màxim consens ni amb la llei a la mà, l'estat del qual forma part. Catalunya és dissabte. És un altre milió de persones que el catalanisme posa al carrer i que comença a dir que si no és per les bones, potser serà per les males, però que alguna sortida hi ha d'haver. I, finalment, Catalunya és diumenge. La victòria de la roja, celebrada eufòricament a Barcelona, perquè una part important dels seus ciutadans també se senten legítimament espanyols. I després d'aquell cap de setmana ha vingut una dècada que ha semblat un segle...

P.D. Aquella manifestació devia ser l'últim assaig d'unitat del catalanisme. A les imatges, s'hi veu més il·lusió que indignació. L'Estat se'n va defensar (i se'n defensa encara) amb el mateix esperit de l'“A por ellos” que els aficionats de la selecció espanyola cridaven contra els holandesos.

Albert Om 4.7.2020

 

pd 2171 Cal pujar la muntanya

(arafa---)

 

... El monitor que vulgui fer agafar gust per la muntanya als seus alumnes, només a partir dels llibres, de fotografies i d'explicacions, per més bé que ho faci, no se'n sortirà. La muntanya s'ha de pujar per estimar-la. Només el qui ha fet l'ascensió i ha sentit que el cor li galopa, només el que ha vist les seves fraus i el seus prats i s'hagi posat una flor a la boca, sap què és la muntanya... 

 

Jaume Camprodon 12.3.1989

pd 2170 Catalunya ha canviat, Espanya no

(arafa---)

S'ha dit sovint que la sentència contra l'Estatut del 2006 va ser el tret de sortida del moviment independentista. Amb el pas dels anys, he arribat a la conclusió que va ser just el contrari: el nou Estatut va ser l’excusa que van utilitzar els poders de l'Estat per justificar una frenada en sec d'un procés de reforma que amenaçava de prendre formes federalitzants i corregir tres segles d’inèrcia centralitzadora...

Entre el 2010 i el 2014 (amb la consulta del 9-N) vam viure una primavera que seduïa el món pel seu caràcter cívic i transversal. A partir d’aleshores, quan l’entusiasme es va traduir en un mandat electoral, van començar els problemes. Mas i Junqueras es van trobar atrapats entre l’obligació moral de satisfer els seus votants i la impossibilitat d'arribar a cap acord amb el govern espanyol, que anhelava una exhibició de força. Per a Espanya, el repte català suposava una oportunitat d’afirmació nacional (convertint Catalunya en una mena d’enemic exterior intern) i una excusa per a la recentralització. El resultat va ser el xoc institucional del 2017, i l’epíleg que encara estem vivint. Una dècada després, malgrat el fracàs objectiu de les seves expectatives, Catalunya és un país del tot diferent, mentre que Espanya és una versió més obscura d’ella mateixa. La dècada del gran canvi, pel que sembla, durarà més de deu anys.  

Toni Soler 28.6.2020

 

pd 2169 Els bons mestres

(arafa---)

Els bons mestres sempre se'n surten, sempre hi posen tota la seva intel·ligència, enginy i passió... Sóc dels que pensen que no hi ha un únic mètode vàlid, sinó que el que hi ha són precisament mestres vàlids. Segur que de casos reeixits en trobem tant en instituts i centres innovadors com en d'altres de tall més tradicional. La fórmula màgica no existeix, ni per ensenyar ni per avaluar. El que hi ha són bons mestres que no escatimen esforços ni dedicació. Quan això passa, la resposta dels alumnes està garantida...

Igual que parlem d’esforç, feina callada i entrega quan ens referim als bons mestres, també ho hem de fer amb els nois i noies. Els hem de poder demanar dedicació, temps, interès. Autoexigència. No posar-los les coses massa fàcils. Dir-los la veritat: s’hauran de passar la vida estudiant, aprenent, formant-se, pensant... 

... són mestres vocacionals, grans professionals, i n’hi ha molts, el que passa és que... la seva veu ha quedat tapada, silenciada, victimitzada, corporativitzada.

Ignasi Aragay 28.6.2020

pd 2168 "Les dones sempre en surten més mal parades"

(arafa---)

"...

James Matthews i Pedro Corral han mostrat en els seus estudis que la gent ideològicament convençuda, tant d’un bàndol com de l'altre, eren una minoria. A la majoria els reclutaven per força i no tenien cap ganes d'anar a la guerra. A molts els importava un rave canviar de bàndol i si ho feien era per coses tan bàsiques com ara poder menjar. Vaig parlar amb antics soldats de la Lleva del Biberó. Moltes de les coses que explico me les van dir aquests antics soldats i és un material inèdit. Durant anys el règim va vendre la imatge d'un país exaltat i patriòtic, i era una gran fal·làcia perquè la gent el que volia era salvar la pell..." Care Santos

Entrevista de Valèria Gaillard 20.6.2020

 

pd 2167 Amnistia o barbàrie 2

 (arafa---)

...

I mentrestant hem de sentir tants catalans d'ordre que troben que reobrir aquest debat és avorrit... ¿No recorden, els catalans no independentistes, que els seus adversaris democràtics porten dos anys i mig a la presó? ¿Pensen de debò que podem girar full tots junts, en una paròdia de reconciliació? Em costa de creure. Deuen pensar que l’exhibició de força del 2017 ha inoculat prou por a la ciutadania perquè el plet català quedi resolt o silenciat, com tants cops abans. Però s'equivoquen. Perquè és cert que molts pensem que tots els problemes de Catalunya s'han de resoldre -si mai es resolen- amb majories qualificades, i amb eines de transformació que potser encara no tenim. Però som encara més els que pensem que la vergonya dels presos i els exiliats no és un epígraf més en la carpeta catalana, sinó una situació d’injustícia que clama al cel, que embruta tots els debats, que políticament és esterilitzadora i humanament és inacceptable. I cal advertir que en aquesta qüestió s’està jugant amb foc, que els poders espanyols no transmeten una imatge de pacificació sinó d’acarnissament, i que si una espurna qualsevol provoca episodis de protesta o incidents com els de plaça Urquinaona, a molts no ens sentiran clamar contra la barbàrie perquè la nostra primera obligació és denunciar les injustícies, i no els estralls que se'n puguin derivar. No sortirem del túnel sense una llei d'amnistia que repari el mal que s'ha fet. Una amnistia pot alliberar-nos a tots, no només als que estan entre barrots; perquè tots els demòcrates sabem que aquesta situació és intolerable: ens empresona a tots. Si aquesta amnistia no arriba, no hi haurà a Catalunya cap ombra de normalitat.    

Toni Soler 21.6.2020

pd 2166 Amnistia o barbàrie 1

(arafa---)

A Catalunya tenim un problema no greu, sinó intolerable, que és un grapat de polítics empresonats després d’un judici com a mínim dubtós. No parlo d’un grapat qualsevol, sinó de la major part del govern elegit per majoria absoluta, a més de la presidenta del Parlament, i dos activistes d’impecable trajectòria pacífica i democràtica, la situació dels quals escandalitza fins i tot Amnistia Internacional. A més, tenim uns quants polítics més empesos a l’exili per eludir una justícia desacreditada, i una llarga llista de persones imputades per col·laborar en l’organització d’un referèndum. Aquest referèndum va ser sabotejat pels policies espanyols a cops de porra. Molts han estat condecorats, mentre que el major del Mossos s’enfronta a càrrecs de sedició per no reprimir amb prou entusiasme. Em sento una mica estúpid repetint això, però no puc fer altra cosa per denunciar aquesta situació, que no només és greu, com els altres problemes que ens assetgen, sinó que és, insisteixo, intolerable. I em costa de creure que els qui tenen palanques de poder al seu abast no s’adonin que la nova normalitat... és una falsa normalitat, és, de fet, el blanqueig d’una política d'estat indecent, fonamentada en la repressió exercida sobre una part importantíssima de la població catalana... 

Toni Soler 21.6.2020

 

pd 2165 L'abstinència de la "viatgitis"

(arafa---)

... Havíem arribat a aquell punt en què si no viatjaves no eres ningú. El low cost ens havia convertit en esclaus del turisme ultraràpid... 

La pandèmia ens ha alliberat de la dictadura del viatge com a norma, com a mesura de la nostra felicitat, com a desfogament de totes les misèries i rutines hivernals. Hem passat anys col·leccionant destins com si fossin segells. Qüestió d’estatus. En els temps llunyans dels pares i avis, quan no existien vols barats, viatjar era cosa de rics o de hippies amb motxilla. Un dia, però, de cop tots vam poder donar-nos una pàtina cosmopolita. Es tractava de sumar a la llista països, ciutats, illes, postes de sol, cims, animals ferotges, restaurants, monuments, obres d'art...

Però ara... l’obligació moral de no viatjar. Per no contagiar ni contagiar-se, perquè tenim les butxaques buides i per respecte a la natura... es tracta d'un efecte pèndol, d'una reacció defensiva circumstancial, amb data de caducitat. Tot plegat tindrà efectes limitats. Potser durarà una temporada, la d’aquest estiu. Perquè resulta molt difícil aturar els guanys tecnològics. En realitat, resulta impossible...  ... l’abstinència del vici de la viatgitis no serà tan traumàtica. Serà com una petita, agradable i forçada cura de desintoxicació. L'any que ve és probable que tornem a marxar lluny, a la recerca d’un fals paradís perdut, però potser ho farem amb nostàlgia d’aquell estiu del confinament tan reposat, tan poc estressant, tan íntim i lliure.

Ignasi Aragay 21.6.2020

pd 2164 Torna el debat sobre el sexe dels àngels

(arafa---)

Com en tots els moviments socials, dins del feminisme hi ha hagut sempre tendències diverses, cosa comprensible donada la diversitat de les condicions de vida de les dones...

La discussió trans té molts aspectes de debat mal plantejat. L’argument que diu que el sexe és també una construcció social em sembla totalment fal·laç: certament, les maneres de practicar el sexe, de parlar-ne, de relacionar-nos-hi, han anat canviant amb els temps, i per tant són un constructe cultural; però això no té res a veure amb el fet que els humans naixem, en la majoria dels casos, amb un sexe mascle o femella que implica una funció diferent en la reproducció. Assumir o no les funcions reproductives que ens marca el sexe ja és una decisió personal, i el feminisme ha lluitat enormement perquè ho sigui...

Sisplau, no fem més classificacions, més divisions, més calaixets tancats. Sempre establir models i barreres implica jerarquies i limitacions a la llibertat. Classifiquem-nos com a homes o dones, d’acord amb el sexe que ens ha donat la naturalesa, i visquem com vulguem, i deixem que tothom visqui com vulgui. Aquest ha de ser l'objectiu comú. 

Marina Subirats 21.6.2020

 

pd 2163 L'antiracisme com a ideologia 2

 

(arafa---)

... Les races són vestigis de milions d'anys d'humanització biològica. Part de la humanitat, nascuda negra, es va emblanquir per aprofitar millor l’escassa llum de certes latituds. La humanització cultural és una part ínfima de la nostra història com a espècie. Però no partim, com tampoc ho fan els nens, de l’antiracisme. L’antiracisme és una fita del nostre procés d'humanització. És la cultura la que ens fa antiracistes, i no serà destruint-la sinó assumint-la i aprenent a llegir-la que els trets racials ens seran tan indiferents com la manera de vestir... no crec en l’estratègia d’acabar amb el racisme subsumint-nos en una raça de color de gos com fuig. Barregem-nos, sí, des de tots els punts de vista, però no renunciem a ser diversos, perquè sense diversitat no hi ha barreges. Els prejudicis no els derrotarem acabant amb les races, els gèneres, les llengües..., els derrotarem amb cultura, i la cultura s'alimenta de diversitat.

Albert Pla Nualart 14.6.2020

LliVre 3 Bressol de gat

  " ... No és la mida el que fa que algú sigui un manefla. És la seva manera de pensar... Un manefla és una persona que es creu molt llesta i sempre ha de dir l'última paraula. És igual el que diguis, ell t'ho discutirà... Un manefla sempre fa el possible per fer-te sentir com un idiota. És igual de què parlis, ell segur que en sap més..."

Kurt Vonnegut. Bressol de gat, pàg. 105

pd 2162 L'antiracisme com a ideologia 1

 (arafa---)

Tenint raó gairebé en tot, una part del moviment Me Too i de l’antiracisme ... corre el perill de derivar cap a una caça de bruixes: una pulsió social en què una massa humana identifica el Mal en persones concretes...I no, el Mal és part consubstancial de la condició humana, i el Bé és un ideal: hi podem aspirar, però no el podem posseir... La necessitat d’objectivar el Mal és tan humana com infantil... Ens passa amb les persones i amb les idees. Només som capaços d’abordar la complexitat humana amb ideologies. I tota ideologia, per noble que sigui, simplifica, conté excessos i distorsions, incloent-hi l’antiracisme. Per això les millors idees tenen derives injustes o estúpides. ¿És de sentit comú? Potser sí, però si poguéssim inocular aquest relativisme s'extingeixen els votants d’ultradreta.

Albert Pla Nualart 14.6.2020

pd 2161 El plet català explicat a un estranger

 (arafa---)

El futur. L’independentisme no és prou fort per imposar-se ni prou dèbil per ser derrotat. A Catalunya, només el 36% de la població té el català com a llengua habitual, el 48% el castellà. L’idioma propi ha reculat molt en pocs anys. Políticament, en canvi, la independència té un suport poc per sota del 50%. Al Parlament hi ha majoria independentista. Catalunya va rebre molta immigració espanyola al XX. Al tombant del XX al XXI, un altre milió i mig de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia. Rellevants independentistes tenen cognoms i avis espanyols. Ideològicament, l'independentisme inclou des de conservadors catòlics fins a l’esquerra alternativa anticapitalista. Aquesta pluralitat és el seu èxit però també la seva creu (no és un moviment unitari). La mateixa pluralitat existeix en l’unionisme, tot i que més decantat cap a la dreta, incloent-hi la ultradreta de Vox. Ara mateix, l’esquerra independentista majoritària (ERC), liderada des de la presó, és imprescindible per formar govern a Espanya, una paradoxa més que fa difícil predir el futur.

Ignasi Aragay 8.12.2019

pd 2160 El consentiment del perdedor

 (arafa---)

... El poder de l'estat espanyol a Catalunya ha entrat en una profunda crisi de legitimitat, que s'ha agreujat a partir de l'ús indiscriminat i abusiu de la repressió policial i judicial contra l'independentisme. Quan els règims polítics van curts de consentiment, necessiten recórrer a la coerció i la violència institucional.

... hi ha una asimetria de fons que indigna molts independentistes: com és que l’statu quo no necessita el nostre consentiment, i en canvi per instaurar una república catalana sí que hem de buscar el consentiment dels contraris a la independència?... qui disposa dels aparells de coerció, de la capacitat d’imposar-se per la força, dissoldre el Parlament, empresonar el govern, reprimir manifestacions i segrestar pàgines web és l'Estat. I per revertir aquesta situació l’independentisme té poques alternatives practicables més enllà de mirar d’aprofundir en la deslegitimació de l’statu quo, i en la recerca d’un acord intern prou ampli que doti de legitimitat suficient a una alternativa republicana...

Jordi Muñoz 14.6.2020

pd 2159 La confederació Pujol

 (arafa---)

... Cadascú pot triar el seu Pujol preferit: el cristià devot; l’activista empresonat per la dictadura; el banquer mecenes que va acabar sent un mal banquer; l’ideòleg d’un moviment que va contribuir a la cohesió civil de Catalunya; el governant que va prestigiar la Generalitat i que va mantenir el suport popular durant 23 anys; el cabdill personalista que es va erigir en l’únic intèrpret de les necessitats del país; i, finalment, el pare de família permissiu que va deixar fer mentre la corrupció sistèmica contaminava el seu partit i el seu govern... qualsevol analista rigorós sap que l’expresident és un perfecte exemple de la confederació d’ànimes de Ribot i Janet. Totes les ànimes de Pujol són Pujol; i no només no s’exclouen, sinó que es complementen. El Pujol patriota explica el seu esperit de sacrifici però també la seva ambició...  , en el seu cas, com en molts d'altres, un cop el poder es dóna per suposat, la supèrbia apareix de forma automàtica i ennuvola la percepció de la realitat. Per això és tan important, en democràcia, posar límits temporals als hiperlideratges...      

Toni Soler 14.6.2020

pd 2158 Conflictes actuals: identitats o classes? 2

(arafa---)

... evidentment, no són els partits d’extrema dreta els que resoldran els seus problemes, ja que són partits que estan sempre al servei dels més poderosos, i només utilitzen el “poble” per aconseguir vots...  Alhora, es dilueix la vinculació entre classe i partit polític, que havia estat l’esquema estructurant de la política democràtica i que està sent substituïda pel vincle identitat/opció política...

¿Per quina raó els partits d’esquerres, socialistes i socialdemòcrates, han evolucionat i ara representen sobretot els interessos de la nova classe mitjana, la de la gent professional? És una qüestió complexa: canvis en la classe treballadora, millores en certs moments que porten a una pèrdua de cohesió i també d’aparells propis. A un desclassament, en termes clàssics. I alhora, creixement d’una nova classe mitjana sustentada en un poder tècnic,... però també víctima d’aquesta mateixa classe alta que li va estrenyent els marges de maniobra i retallant el poder i els recursos públics. Apel·lant políticament al suport de la classe treballadora sobre la base de modernitzar i combatre els privilegis, però inclinant-se, ben sovint, davant els poderosos, en un intent d’equilibri impossible. Mentrestant, decebuda, gran part de la població va quedant a la deriva, en una democràcia cada vegada més feble. I els conflictes s’atribueixen a les identitats quan, de fet, són les desigualtats allò que fonamentalment els genera.

Marina Subirats 7.6.2020

 

pd 2157 Conflictes actuals: identitats o classes? 1

(arafa---)

... probablement en altres països veurem encendre’s aquest tipus de focs, amb unes característiques ben peculiars. Ja no arboren, com en altres èpoques, la paraula revolució ; ja no apel·len als partits per tractar de solucionar els seus problemes. El “No ens representen”, la manca de definició dreta/esquerra, la inexistència d’un programa polític, configuren un fenomen que mostra que una gran part de la població és fora del sistema polític institucional, sense altre mitjà d’expressió que el crit i la revolta, exposant, fins i tot, la vida, la darrera cosa que els resta.

Fa temps que els partits polítics han deixat de representar la classe treballadora en les seves necessitats i propostes, que han anat quedant deslegitimades, titllades de populistes o comunistes. Piketty en parla en el seu darrer llibre, Capital i ideologia, sense aprofundir-hi gaire, però posant de manifest un fet notable: els partits d’esquerres, socialistes i socialdemòcrates, eren votats fa uns trenta anys sobretot per la gent treballadora, la més pobra i amb menys nivell educatiu; actualment aquests sectors o no voten o es decanten en major mesura per un vot de dreta, i fins i tot d’extrema dreta, segons la configuració política vigent a cada país, mentre que els partits d’esquerra són votats sobretot per persones amb alts nivells d’estudis. Ell simplement ho constata, sense donar-nos-en la raó, però n’assenyala una conseqüència: la classe treballadora no se sent representada pels actuals partits d’esquerres...  

Marina Subirats 7.6.2020

 

pd 2156 La il·lusió mínima vital

 (arafa---)

Pensament ràpid: sempre guanyen els dolents. Pensament lent: la maldat està sobrevalorada.

Totes les persones tenen una cara bona, fins i tot aquelles que tenen molta cara.

Totes les persones tenen una cara fosca, fins i tot aquelles que fan cara de bones persones.

Els idealistes creuen que la política és pedagogia, els arribistes que és poder i els cínics saben que és l'art de fer veure que tens poder.

¿Ens immunitzarem mai contra l'estupidesa humana?

Per què no es contagien la solidaritat, el desig de la feina ben feta, el sentit comú i la decència?

Ignasi Aragay 7.6.2020

pd 2155 ¿És racista la paraula "raça"?

 (arafa---)

¿Hem d’evitar ja per sempre la paraula raça o la locució trets racials? ¿És racista parlar de raça? No hi ha dubte que falsifica la realitat, i abona el racisme, identificar uns trets físics amb els constructes socials que s'hi associen. Però també la falsifica, i no ajuda gens a canviar-la, ignorar la realitat objectiva dels trets físics. Els constructes socials pertanyen a l'àmbit de les creences i els prejudicis. I els trets físics tenen una base biològica. Tant si volem parlar dels trets físics com dels constructes socials, la paraula raça pot ser adequada i necessària. I serà sempre el discurs en què s'inscriu, i el que diem amb aquest discurs, el que ens farà racistes o antiracistes. “Però les races no existeixen!” Fals. Les races no existeixen com una realitat del món natural si -incorrent en un clar racisme- considerem que vinculen determinades diferències físiques amb un grau superior o inferior d’humanitat. La ciència i l'ètica desmenteixen aquest correlat i el consideren un prejudici sense cap fonament. I, tanmateix, l’ús d’aquesta raça també pot ser necessari i adequat en ciències socials... 

En el discurs més correcte, la diversitat de trets racials -negres, magribins, xinesos, gitanos, europeus, etc.- s'està diluint en la que oposa els blancs als racialitzats. Uns són descrits per un tret físic objectiu i inherent i els altres subsumits en un prejudici social subjectiu.¿I això no és discriminatori?...

Albert Pla Nualart 7.6.2020

pd 2154 "Policia patriòtica"

 (arafa...)

... el president del govern espanyol ha declarat en seu parlamentària que existia una policia política, o si es vol una policia patriòtica. Que operava construint informes tendenciosos o falsos, investigant les persones i les organitzacions per criteris polítics. Doncs semblaria raonable que ens hagués anunciat que es revisarien immediatament tots els informes elaborats per aquesta policia política –l’existència de la qual acabava de reconèixer– i que es tirarien enrere totes les decisions injustes que s’havien pogut prendre fent cas als seus informes. Dir que hi ha hagut una policia política i no comprometre’s a esmenar les injustícies comeses és quedar-se a mitges. A menys que a mitges.

Vicenç Villatoro 6.6.2020

pd 2153 Feu, fills meus, el que us doni la gana

(arafa...)

“Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,/ i puguis caçar molt i passar de política./ Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,/ que hi ha guerres i fa feredat com va el món”. Ho escriu Ponç Pons a l’esplèndid poema Carta de Nadal a mon pare, que acaba amb aquest parell de versos: “Des que te'n vas anar sent es pes d’un gran buit/ i no vull que te moris, mon pare, mai més”.

Però no totes les cartes al pare neixen de l’agraïment, potser perquè no tots els pares són com el de Ponç Pons, que l’única cosa mal feta que va fer en aquesta vida va ser morir-se...

Som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res. La frase és d’Umberto Eco i no pot estar més ben trobada. Però, a banda de servir-los d'exemple, la temptació d’alliçonar els fills sempre hi és. Els voldríem estalviar unes equivocacions que nosaltres veiem a venir i que ells hauran d’experimentar per la via dura abans d’adonar-se que allò que els dèiem no era tan desencertat com els semblava...

Eva Piquer 6.6.2020

 

pd 2152 Un aire de postguerra

(arafa...)

... A la Catalunya i a l’Espanya d’avui, les receptes populistes estan guanyant terreny. ... la dreta espanyola majoritària, especialment el PP, està comprant el llenguatge, el to i una part del discurs d’extrema dreta perquè no troba altra manera d'arribar a un públic cada cop més irritat; el PSOE, acoquinat davant de l’espanyolisme barroer de l'oposició, s'oblida de qualsevol vel·leïtat federal. I els seus socis de Podem i Catalunya en Comú, per por a posar en risc les posicions de poder que han assolit, no tenen prou coratge per marcar la diferència. El govern de les esquerres espanyoles corre un risc similar al del socialisme italià de fa un segle: si no és capaç de gestionar la crisi (social i territorial) amb èxit, pot sucumbir sota el pes de les seves expectatives.

I a Catalunya? El moviment ciutadà més potent del país -el sobiranisme- es troba, també, en la depressió pròpia d'una postguerra. La sensació de derrota i de greuge (un greuge real i fonamentat, cal dir-ho) ha alimentat els discursos més fàcils, els més irreflexius, els més sectaris, que només serveixen per repartir culpes, alimentar teories manicomials i plantejar apostes simples, rectilínies, que no menen enlloc. Per sort, no ens apareixerà un Mussolini; l'independentisme no té un problema d'extrema dreta -o si el té, és residual- però un cert populisme ha fet niu en determinats ambients i, si té èxit, pot encapsular, aïllar i empetitir un moviment que, tot just fa cinc anys, semblava empès per un imparable impuls regenerador. Tant de bo siguem a temps d'evitar-ho.

Toni Soler 31.5.2020