pap 6 - MESTRES INSULTATS

Sis de cada deu mestres i professors denuncien haver estat insultats i en alguns casos agredits per alumnes, segons una enquesta sindical. 

Abans, a l'escola, la violència s’exercia de dalt a baix, a base de jerarquia, obediència, por al càstig com a element de control escolar i sistema combinat de premis i càstigs, inclosos els corporals, de manera que la bufetada del mestre era entesa, i a vegades complementada, per la bufetada de casa. Tota la tribu considerava que el principi d'autoritat era sagrat...

Ara hi ha alumnes que entren a l'escola amb la violència de l'exclusió social que perceben, o amb l'amenaça, l'insult i la força física com a manera de guanyar-se el respecte, i esclar, amb la violència que és el reflex de la que pateixen a casa.

Al mateix temps, la falta de respecte va més enllà de les classes socials. Hi ha els nens maleducats, sobreprotegits, als quals no els falta de res però no ho saben, ni saben el que costa guanyar-s'ho. Són els fills de pares que no els renyen ni els corregeixen perquè, ara, els que tenen por o mandra d’exercir l’autoritat són aquests pares. En l'època de la prova i error, i de la resposta immediata, estem perdent de vista que educar vol temps. La galeta que la duresa de la vida té preparada a aquests nens és enorme, tan gran com la factura social que paguem i pagarem tots plegats si no eduquem en l'esforç i el respecte.

Antoni Bassas, 20.4.2024

 

pap 5 - FEM VEURE QUE DURARÀ

Som a les vigílies de Sant Jordi i gairebé tot el país –gràcies a Déu, sempre hi ha dissidents– es disposa a recrear aquest miratge anual del dia que semblem un país més culte, civilitzat i sensible del que som en realitat... A la dècada dels setanta, la comarca del Maresme cobria el 80% de les roses que es venien per Sant Jordi a tot Catalunya. Ara mateix, l’únic productor que queda no arribarà a l’1% de la demanda total de sis milions de roses...

Recordo l’emoció de la primera rosa d’amor que vaig rebre, amb setze anys, que el meu enamorat havia agafat d’un jardí. I recordo la tristesa i la impotència del primer Sant Jordi sense la rosa del meu pare. Cada rosa estava carregada d’un significat immens. Després, a mesura que la festa creixia, van començar a regalar roses els bancs, els restaurants i les botigues. És bonic, però potser tot va perdent significat.

No em molesta que les roses que rebré aquest any siguin de Colòmbia o de Kènia, però m’entristeix sobremanera que això vulgui dir que ja no es fan roses al país. Són els signes del temps. Els comerços locals i negocis de tota mena de tradició tanquen i la gent jove ho compra tot per internet a l'altra punta de món. Sé que és una transformació imparable. És una força bestial que ens empeny cap a un futur sense identitat. No tenim força ni esma per mirar de vèncer aquest drac...

Però arribarà Sant Jordi i, com cada any, comprarem roses i llibres sense saber ni d'on venen les flors ni si aquell llibre es llegirà... Riurem i ens deixarem endur per l'alegria d'una diada que parteix d'una idea lluminosa i ens esforçarem per creure que tot és veritat. Ja ho deia el príncep dels poetes: La primavera se'n va / Amb les parpelles closes, / pensem en roses i roses; / fem veure que durarà. Potser hem de començar a acomiadar-nos del Sant Jordi que coneixíem. I potser per això Josep Carner va titular el poema Adéu sense comiat.

Sílvia Soler, 20.4.2024

pap 4 - LA GALLINA JA NO SAP DIR QUE NO

A classe, toca parlar de la revolució i de Karl Marx... Què és una societat de classes? I la revolució del proletariat? Baden amb el mòbil. Demano quina paraula associen a revolució i diuen innovació, transformació, canvi. Molt bé. Aquí ningú no parla de ruptura ni d’actes subversius... Siguem sensats. Ja sabem com acaben les revolucions. Pregunto: quina diferència hi ha entre el dissident i el revolucionari? Cap: tots dos volen canviar la societat... Agafo una drecera: parlem de situacions d’injustícia viscudes. En general, les poden identificar amb precisió, tant en primera persona com pel que fa a escenes que han vist. Situacions que indignen. L’àrbitre va picar falta i no l’era. L'examen era massa difícil i el professor explicava fatal. Vaig veure que un company patia bullying. Què vau fer davant la injustícia? Resposta força general: no hi ha res a fer. És el que hi ha.

Agafo embranzida: pregunto si saben qui és Lluís Llach. Una minoria diu que sí. Una noia diu que és un polític. A continuació, parlo del franquisme. N'hi ha que badallen... Poso la lletra de la cançó. Els ensenyo la tornada: “La gallina ha dit que nooo, visca la revolucióooo”, vinga, tothom amb mi! A poc a poc, amb cara de “la professora s'ha fumat alguna cosa aquest matí?” van apujant el to de veu i aixequen el braç amb energia, tots som la gallina. Riuen.

Conclusió: es pot dir que no? Esclar! I encara més: es pot fer la revolució. Un moment, però quina? Surto de classe recordant quan teníem vint anys. En una societat sense llibertats civils localitzàvem clarament el no. Com identificar-lo en el món d'avui, amb tantes vies d'escapament i gadgets per evitar pensar en els problemes reals? La gran dificultat present és ser realista. Per dir no, cal saber identificar les veritables qüestions a combatre. Aquests joves coneixen la paraula. Només cal ajudar-la a sortir enfora, localitzant la injustícia en la circumstància precisa que l’expressa.

Anna Pagès professora de la universitat, 6.4.2024

 

lliVre 26: VOL DE NIT

"És de l'experiència que es desprendran les lleis, el coneixement de les lleis no precedeix mai l'experiència" (Rivière) pàg. 71 

...Els núvols, sota seu, retornaven tota la neu que rebien de la lluna. Els de mà dreta i els de mà esquerra també, tots alts com torres. Circulava una llet de llum, en la qual l'aparell es banyava... (pàg. 100) 

...De mica en mica sorgiran cap a la llum del dia els conreus grassos, els boscos humits, els camps frescos d'userda. Però entremig dels tossals, a hores d'ara inofensius, i les prades, i els anyells, en la saviesa del món, dos homes joves semblaran adormits. I alguna cosa haurà lliscat del món visible a l'altre... (pàg. 105 i 106) 

..."La mort del meu fill, encara no l'he compresa. Són les petites coses, que són dures: els seus vestits que retrobo i, si em desperto a la nit, la tendresa que em puja igualment al cor, convertida en inútil, com la meva llet." De la mateixa manera, per a aquesta dona la mort de Fabien havia de començar a penes demà, en cada acte en endavant sense sentit, en cada objecte. Fabien abandonaria lentament casa seva. Rivière callava una pietat profunda... "No demanem de ser eterns; tan sols no trobar-nos que els actes i les coses perdin de cop i volta el sentit. Aleshores es mostra el buit que ens envolta..." (pàg. 109 i 110) 

Victòria... derrota... aquestes paraules no tenen sentit. La vida està per sota d'aquestes imatges, i ja en prepara de noves. Una victòria afebleix un poble, una derrota en desperta un altre. La derrota que ha suportat Rivière potser és una penyora que aproxima la victòria de debó... (pàg 125)

Vol de nit d'Antoine de Saint-Exupéry, edicions 62

 

pap 3 - UN BARÇA-GIRONA DE LA MÀXIMA EXIGÈNCIA

...Després de 15 jornades, el Girona té quatre punts més que el Barça, és colíder, té una millor diferència de gols i ha guanyat dos partits més. Increïble però cert. Quan al teu veí més modest les coses li van millor que a tu, et sents assenyalat. La visita dels blanc-i-vermells fa respecte. Hi ha partit, esclar. Per més que tothom es pregunti fins quan durarà l’escapada gironina, el joc de l’equip de Míchel continua sent consistent, a punt de culminar el campionat d'hivern... Però el Barça va cap a dalt. Després d’haver vist el que van ser capaços de fer De Jong, Pedri i Gündogan al mig del camp contra l'Atlètic de Madrid s'entén millor que la llarga absència per lesió dels dos primers hagi fet semblar que el Barça jugava amb una sabata i una espardenya. Per fi el Barça va tornar a dominar el mig del camp, com s'espera sempre, i encara més d'un equip entrenat per Xavi. L'assignatura pendent continua sent el gol, amb el Barça a l'espera que Lewandowski torni a fer de golejador, i sostenir un joc reconeixible durant noranta minuts. Només així el Barça podrà derrotar un Girona que confirma, una vegada més, que el futbol continua sent aquell esport fantàstic en què els resultats encara són capaços de desmentir la lògica.

Antoni Bassas, 9.12.2023

 

lliVre 25: EL FEDERAL

...

- Esteu detingut per alta traïció. sereu castigats amb pena de mort per aixecar en armes la provincia de Girona contra la Corona i el Regne d'Espanya, i per ofensa greu contra l'església catòlica, apostòlica i romana, que censura explícitament les faltes de patriotisme... el brigadier (general de brigada) Romualdo Crespo va continuar:

- Sereu sentenciat com a culpable de cadascuna de les morts dels soldats espanyols que han caigut defensant la unitat indivisible del Regne d'Espanya, que heu intentat crebantar mitjançant l'aixecament il·legal i immoral dels pobles de Catalunya contra la pàtria. Heu volgut mesurar les vostres forces amb les de l'Estat, Caimó. Era una empresa bàrbara, a més d'indecent. Ara us faig saber que. malgrat creure-us victoriós, n'heu sortit perdedor. Com no podia ser d'altra manera.

...

- De debò us penseu que en sortireu de franc, Caimó? Naturalment que hi ha un acord, i alguns dels vostres amics ja han obert converses amb el govern d'en Serrano perquè es decreti l'amnistia. Hi haurà amnistia, perquè el govern és dèbil i tou, però aquesta vegada només la veureu passar, Caimó. D'altres se'n beneficiaran, però vos anireu a presó i pagareu pels vostres crims amb la vida.

...

(Pere Caimó va ser entre altres coses alcalde de Sant Feliu de Guixols i cap de la batalla coneguda com a "El Foc de la Bisbal" l'any 1869)

El Federal de Sebastià Alzamora. Proa 2024

 

pap 2 - LA IL·LUSIÓ D'EDUCAR MALGRAT PISA

Qui no ha mitificat la seva infància?... Jo vaig tenir sort... Les mestres tenien autoritat, les respectàvem. Però tinc la sensació que els nois i noies érem més gamberros que els d'ara. O potser ens deixaven que ho fóssim: ens renyaven sovint i alhora ens deixaven força llibertat. Ens escapàvem del pati i en fèiem algunes de grosses. Teníem marge per equivocar-nos i les mestres en tenien per castigar-nos. Això ha canviat. La canalla està molt –massa– controlada i monitoritzada, hiperprotegida, i els mestres també estan massa vigilats pel sistema. Tot encotillat. Per totes dues bandes. I també amb la família. 

Em guardaré molt de la nostàlgia. Perquè ara hi ha escoles meravelloses. I el més important, no n'hi ha de desastroses, com sí que passava als anys 60 o 70 del segle XX. El nivell mitjà sens dubte ha pujat. Si fa 50 anys hi hagués hagut proves PISA, els resultats ens haurien situat encara pitjor que avui, no en tingueu cap dubte. També aleshores hi havia molta vulnerabilitat social –pobresa– i molta segregació –immigració–. Les escoles... capaces d’innovar sense perdre el nord, eren poquíssimes i tenien un alumnat de classe mitjana autòcton. S'inspiraven en el record de la gran tradició catalana, des de Montessori fins a Rosa Sensat. I no podien comptar gaire amb l'administració: encara amb dictadura, la tenien en contra... El que va marcar l’impuls renovador d’aquells anys va ser sobretot un optimisme encomanadís, un compromís ciutadà transversal. Hi havia il·lusió per sortir de la dictadura i construir un país nou, per recuperar la llengua, per formar nois i noies que serien ciutadans d'una societat més lliure i justa. Tot plegat aportava energia i valentia per tirar endavant. Això realment és el que es troba a faltar. A l’educació i arreu hem passat d'una creadora ingenuïtat utòpica a un emprenyat derrotisme distòpic. Tothom està a disgust, el sentiment d'impotència i desconfiança s'ha generalitzat. I així és molt difícil construir res... 

Costarà recuperar la il·lusió, però és imprescindible fer-ho... Cal l'educació de sempre –treballar els coneixements bàsics: lectura i matemàtiques– comptant amb les noves eines –el món digital ha vingut per quedar-se– i les noves metodologies –projectes, competències–. Cal més exigència? Rotundament sí. I això és feina tant dels docents com dels pares. De nou la responsabilitat està repartida.

Ignasi Aragay (fill de mestres), 10.12.2023