... detecto al meu voltant una progressiva presa de consciència
lingüística. És un sentiment que traspua neguit, però també
convenciment. La situació d'emergència que viu el català ha contribuït a
visualitzar els riscos d’un model econòmic, polític i cultural que, de
forma gradual però constant, ens desarrela, ens dilueix i ens empobreix
com a comunitat. I d'això no se n’adonen només els catalanoparlants,
sinó també molts nouvinguts que, amb independència de la seva opció
idiomàtica, estimen el país i volen que continuï essent el que és. Hem
de ser prou llestos per destriar, d'entre els enemics, aquests possibles
aliats. I ser inflexibles amb la resta...
La llengua ha de ser la batalla de la nostra vida. La generació dels
meus pares tenia el repte de recuperar la democràcia i l'autonomia, i
se'n va sortir. La meva generació va doblar l'aposta amb el procés
independentista, i no va tenir el mateix èxit. I la lluita per la
llengua serà el gran repte de les noves fornades de ciutadans. Un
desafiament titànic i amarat d'història, perquè en aquest país s'hi
parla català des de fa un mil·lenni, i ha estat la llengua la que ens ha
forjat com a territori i com a país.
La conservació –i l’expansió– del català és un repte tant o més difícil
que les lluites polítiques precedents, perquè implica un compromís
personal, diari, tenaç. No només dels que mantenen el català,
sinó dels que, tard o d’hora, s’hi hauran d’incorporar. Tot depèn de la
fermesa dels uns, l’empatia dels altres, i d’unes polítiques tan
exigents amb la llengua pròpia com ho són en tots els països del nostre
entorn. Aquest objectiu ens porta a una sola conclusió lògica: necessitem un estat propi...
Deia Lluís Companys que totes les causes nobles tenen defensors arreu
del món, però Catalunya només ens té a nosaltres... Pensem que és un privilegi que ens hagi tocat estar vius per lluitar en nom del català en la seva hora més difícil.
