La catalanitat indignada és el virus polític que ens assetja. La
percepció de reculada de la llengua, és a dir, la por identitària, està
calant en la població autòctona. El català emprenyat ha tornat. La
derrota independentista l'ha fet més agre perquè no hi ha horitzó. La
realitat és dura...
Excitar el sentiment d'impotència resulta fàcil. Costa poc llançar
missatges apocalíptics amb enemics que no es poden defensar: la
immigració. Costa molt, en canvi, intentar convèncer la gent que cal rigor en
l'anàlisi per trobar sortides a l'atzucac lingüístic i als altres
culs-de-sac. El món comunicatiu actual s'alimenta d’impactes emocionals
forts, simples, de consum ràpid. Hi ha poc marge per a la reflexió
pausada. El terreny de joc afavoreix la rebentada cridanera. Això és el
que dóna ales a la polarització i, en especial, als partits d'extrema
dreta...
Com es combat en aquesta desigualtat de condicions? Com es fa aflorar la
feina callada i en condicions precàries de les entitats socials a favor
de la cohesió cívica? Com s'expliquen les polítiques d'efecte lent per
regular el mercat de l'habitatge? ... Com es destaquen els meritoris
esforços públics i associatius pel català? "Els miracles, a Lourdes!",
es deia abans. Ni en política ni en economia ni en res a la vida no hi ha les solucions màgiques i meteòriques que alguns prometen...
El resultat de no tocar de peus a terra és una Catalunya empetitida,
minoritzada. I no em refereixo ara a l’evident i persistent manca
d’eines de govern, sinó a un debat públic infantilitzat, de pati
d'escola, amb empentes i travetes incloses, en què el que domina és que
quedi clar qui és l'enemic per abraonar-s’hi. Per treure partit
electoral del malestar social i nacional...
Una vegada més, ens estem equivocant d’antagonista... Ens hem instal·lat en la batussa i la desfogada, en
engrandir la distància amb el qui s'asseu a l'altra banda de la taula.
És la manera segura que les coses no se solucionin. La radicalització
permanent caïnita porta al bloqueig impotent... Les coses ja són prou
complicades per anar sempre al xoc del tot o res... Recrear-nos en el malestar i el drama, assenyalar culpables i
descarregar-hi la nostra ràbia. És una opció, sí. El resultat ja el
coneixem: la realitat sempre és susceptible d'empitjorar... Una Catalunya embrutida, empetitida, enrabiada. Lletja i trista.És això el que volem?,,,
