dijous, 7 d’octubre del 2021

pd 2269 Pot ser inhumana la solidaritat?

 ​(arafa...)

En el dilema entre economia i salut, que molts han denunciat com a fals (sense salut no hi ha economia), no deixa de sorprendre la gran sintonia de totes les dretes extremes del món... I sorprèn perquè no és tan obvi que siguin posicions de dreta extrema. Un esquerranós podria dir que hi ha una desproporció entre el mal que fan i faran certes mesures anticovid a l'economia i la mortalitat que causa el virus (ara mateix un 0,017% de la població mundial). I podria afegir que per protegir els vulnerables del Primer Món coneguts aboquem a una probable mortalitat més alta poblacions presents i futures del Tercer Món i el Quart Món que són per al Primer només una estadística...
l'únic argument sòlid que em veig capaç d'oposar-hi, és que haig de salvar els vulnerables coneguts -no els puc abandonar- perquè si no ho faig, deixo de ser humà... Sé que tothom vol creure que enfonsar l’economia per evitar el col·lapse sanitari no entra mai en conflicte amb una solidaritat més racional, global i a llarg termini. I també sé que no és aquesta solidaritat la que empeny la dreta extrema a posar l'economia davant de tot, sinó el populisme més etnocèntric i reaccionari. Però això no resol el meu dilema ètic. Només el resol tenir clar que fins i tot si es pogués provar que per fer més bé a més persones he de deixar de ser compassiu amb els més propers -amb amics, pares o fills-, no ho deixaria de ser. No posaria una solidaritat freda i abstracta per davant de sentiments sense els quals no sóc humà. Més m'estimaria ser un insolidari humà que un solidari inhumà.
Albert Pla Nualart 15.11.2020

dimecres, 6 d’octubre del 2021

pd 2268 Aquests dies grisos

 (arafa...)

Aquests dies grisos de novembre, com avui, amb la tardor ja establerta als boscos i arbredes, amb la paleta de grocs lluint tots els matisos, del coure a l’ocre, del cadmi als sofres cridaners, amb els camins enfangats i el fang barrejat a les fulles caigudes i mig desfetes, amb l'aire humit i les olors com sospeses, olors de bosc, de fongs i de podrimener, són uns dies deliciosos, premonitoris dels destins humans. M’agrada estar-me a casa en dies així. Deixo córrer la imaginació i els records adormits sorgeixen d’aquesta mena de boira mental del temps passat. M’agrada passar l’estona, en dies així, dedicat a la lectura d'un gènere que m’apassiona... Ara el sol s'ha post i el cel s'ha asserenat. Sobre Sant Feliu s'ha estès un gran mantell lluminós tenyit d'un blau entendridor. Novembre també té els seus bons moments, penso: aquesta pau immensa que ara, malgrat tot, sembla voler acotxar tots els teulats i terrats del poble...
Narcís Comadira 7.11.2020

dimarts, 5 d’octubre del 2021

pd 2267 La feina mal feta no té... fronteres

 (arafa...)

La nova operació policial i judicial contra l'independentisme és, un cop més, maldestra i potinera... La diplomàcia del Kremlin afina molt quan adverteix que, per tal d’internacionalitzar el Procés, hi ha suposats patriotes de pedra picada capaços de dir “les bestieses més increïbles”. L’apreciació governamental russa delata al mateix temps, i al mateix nivell d’ineptitud, que hi ha jutges i guàrdies civils que, per tal d’esclafar l'independentisme, són capaços de donar credibilitat a un deliri com aquest, cosa que, segons el ministeri rus, “excedeix l’absurditat”...

L’altre punt dèbil i ridícul (a més de vomitiu) de l'operació Volhov és precisament el seu nom feixista, en record de la participació de la franquista División Azul al costat dels nazis en una ofensiva del 1941 contra els russos. Un nom així mostra cruament un vergonyós biaix ideològic i fa encara més evident que els inspiradors d'aquest nou episodi de persecució independentista s'han cregut, o han volgut creure (no sé què és pitjor), que Putin volia enviar tropes per ajudar Catalunya. És com si hi hagués gent que mentalment encara tingués al cap l'enemic “rojo separatista ” català que va obsedir Franco i que li va servir com a pretext per a una guerra fratricida i un odi inacabable.... En una democràcia normal, el que ha batejat com a Volhov aquest tinglado policial hauria de ser immediatament expedientat. Però, esclar: ni al jutge Aguirre ni al guàrdia civil en qüestió no els passarà res. La feina mal feta no té fronteres.

Ignasi Aragay 1.11.2020

dilluns, 4 d’octubre del 2021

pd 2266 On són els valors del laïcisme? 2

 (arafa...)

L’escola pública ha d’estar amarada de valors, i darrere aquests valors no hi pot haver només ciència: hi ha d’haver també fe. Estic convençut que a Samuel Paty el movia la fe quan va mostrar als seus alumnes les caricatures de Mahoma, una fe molt més humana i profunda que la dels seus assetjadors i la del noi que el va degollar... què fem malament perquè joves criats aquí abracin el terrorisme religiós?...

Els valors del laïcisme -que l’escola intenta defensar cada dia més sola- són contradits i contraprogramats pels valors de la societat: de les famílies que hi duen els fills. L'esforç de l'escola per integrar s'estavella contra la religió basada en la segregació i la desigualtat que predica el nostre model econòmic i que s’acarnissa amb la immigració. L’islam hauria de passar del dogma a la fe per poder aterrar en el laïcisme, però el laïcisme que heroicament defensava Paty és una illa de fe en un mar de dogma neoliberal: una illa on és molt difícil aterrar. Dins l'islam hi ha molt de mal -i no hem de cedir gens quan es mostra intolerant-, però el mal també està en nosaltres.

Albert Pla Nualart 25.10.2020

diumenge, 3 d’octubre del 2021

pd 2265 On són els valors del laïcisme? 1

 (arafa...)

La meva mare, de 96 anys, no acaba de portar bé que el seu Déu no sigui important, central, en la vida dels seus fills com ho és en la seva. “No sé què he fet malament, però no hi creieu... Cap dels tres”. Potser és massa tard per fer-li entendre que, si bé no creiem en el seu Déu, creiem en molts dels valors que inspira, i que hi creiem -precisament- perquè no ho ha fet malament. El dogma fixa la fe, i fa que creences imprescindibles per mantenir-se humà esdevinguin perilloses certeses; que el que hauria de ser subjectiu i inefable sigui objectiu i litúrgic. Converteix la fe en catecisme, i crea les condicions per a la intolerància.
Però en cap procés civilitzador la fe precedeix el dogma: com menys humans som més certeses necessitem, igual que els nens. Créixer vol dir passar de venerar certeses a venerar misteris, de catecismes a fes. No es creix passant de creure a no creure en res. Tota civilització, tota persona, entra en crisi i decadència si, quan qüestiona el dogma, no conserva l’essència de les creences que encotillava i estrafeia: si perdent el dogma perd, també, la fe. De les creences que ens queden -després d’aquest subtil i arriscat exercici- en podem dir laïcisme o valors republicans.

Albert Pla Nualart 25.10.2020

dissabte, 2 d’octubre del 2021

pd 2264 "Estimats pares"

 (arafa...)

"Estimats pares,... Ja fa mesos que la ballem a causa del virus i alguns diuen que estem passant la guerra de la nostra generació. Ja es veu que exageren, perquè a vosaltres us van bombardejar a casa i després va venir una dictadura que us feia aixecar el braç quan anàveu al cine, en un món desenquadernat amb camps d'extermini i bombes atòmiques. Malgrat tot, no recordo que us queixéssiu gaire del que us va tocar viure. Al contrari, ens vau inculcar un sentit de la decència que incloïa esforçar-nos per millorar i l'elegància d'estar agraïts pel que teníem. Com que el virus ha matat molta gent gran, hi ha hagut dies que he pensat que millor que no hi sigueu. Però sí que hi sou, perquè el vostre record m’ajuda a mantenir la serenitat en aquest món que, creieu-me, torna a estar desenquadernat”.

Antoni Bassas  30.10.2020

divendres, 1 d’octubre del 2021

pd 2263 Tres octubres

 (arafa...)

Tres anys després ens queda, sí, una triple paradoxa de l'arbitrarietat d'Estat. Perquè el resum dràstic, kafkià o imponderable és que, exactament sota la mateixa llei i sota el mateix imperi, per l’enjudiciament del mateix fet –l’1 d’octubre del 2017 i les seves derivades– ja s'han produït tres sentències absolutament i radicalment distintes. Fins i tot, antagòniques..​.Per un mateix fet que tenia idèntica acusació inicial -rebel·lió-, doncs, triple resultat diferent. O bé 100 anys de presó al Suprem per sedició; o bé vint mesos d’inhabilitació al TSJC per desobediència a la mesa del Parlament –que li expliquin a l’estimada Carme Forcadell–; o bé una categòrica absolució a l'Audiència Nacional que ni tan sols Fiscalia s’atreveix a recórrer... ​Tres anys després i tres sentències diferents​... i prop de tres mil persones represaliades rere l’1-O. Per voler votar. Per unes urnes, per uns xiulets, per un nas de pallasso o per una pancarta, tant se val. Todo por la patria, s’entén millor en aquest context. I tot vol dir tot –judicis especials, clavegueres estatals, espionatge industrial, operacions encobertes, batalla diplomàtica pel relat, complicitat i empara a l'extrema dreta, Pegasus i tot l’arsenal repressiu disponible–. I amb el personal disposat, esclar: policies patriòtiques, fiscals patrioters, magistrats patriotes. Tecnoestructura d’Estat al servei del Nacionalisme d'Estat... ​​​
David Fernàndez 31.10.2020