dijous, 14 de maig del 2026

pac 294 Com preparar-se per a una nova apagada?

 

dimecres, 13 de maig del 2026

pac 293 Fins als collons de tots nosaltres

 

dimarts, 12 de maig del 2026

pac 292 El feixisme com a qüestió sentimental

 

dilluns, 11 de maig del 2026

pac 291 La batalla de la nostra vida

 

diumenge, 10 de maig del 2026

pac 290 L'institut públic ha castellanitzat els meus fills

 

dissabte, 9 de maig del 2026

LliVre 44: SOBRE DÉU. PENSAR AMB SIMONE WEIL 2ª part

 

divendres, 8 de maig del 2026

LliVre 43: SOBRE DÉU. PENSAR AMB SIMONE WEIL 1ª part

 

dijous, 7 de maig del 2026

pac 289 Molts turistes, a Barcelona

 

dimecres, 6 de maig del 2026

pac 288 Orbán, Orriols, Abascal - 2ª part

 


Tota aquesta colla no senten curiositat per aproximar-se a altres cultures i realitats. Les diferències els generen urticària... Es rabegen en la puresa essencial, sense matisos, ahistòrica. Ignoren que les identitats es fan i es desfan, evolucionen, com també canviem les persones al llarg de la vida. Porten la identitat fins a l'absurd i la converteixen en arma llancívola. En fan una foto fixa, una trinxera: tant és així que arriben a convertir la identitat d’acollida en odiosa per als nouvinguts. La seva visió de la cultura i la història és una caricatura acientífica, ...
Les polítiques sectorials només els interessen per distorsionar la realitat dels ajuts socials proclamant, a força de retallades, la defensa contra un suposat exèrcit d’aprofitats. Educació? Sanitat? Habitatge? Mobilitat? Energia? Finances? Cultura? Medi ambient? En tot practiquen la política del culpable únic: els immigrants, sobretot si són musulmans. Amb això en tenen prou i de sobres per explicar tots els mals d’aquí i del món. Del seu petit món limitat i victimitzat.
Tot aquest garbuix ideològic i psicològic els condueix a l'odi i la ira com a sentiments de destrucció massiva. En les seves mans, tots, absolutament tots, acabaríem corrent perill... L'atractiu d’aquests partits és prometre't un boc expiatori en el qual desfogar-te projectant-hi les teves fòbies i frustracions. El que no diuen és que la seva dèria obsessiva provoca, com a reacció, que el que se sent agredit també agredeixi. Odi contra odi. Un país governat per Aliança o Vox seria una caòtica batalla campal. Estem avisats.
Ignasi Aragay 17/04/2026

dimarts, 5 de maig del 2026

pac 287 Orbán, Orriols, Abascal - 1ª part

 

Potser la gent comença a estar farta dels discursos d'odi, divisió i confrontació. De la cridòria sense esperança, enrabiada i fatalista. Del "tot és una merda". Dels que en lloc de proposar solucions viables als gravíssims problemes estructurals busquen cada dia enemics sota les pedres, els magnifiquen, els alimenten. Dels que engreixen el caos​...
Els europeus que s’havien deixat portar pels cants de sirena de la ultradreta autoritària trumpista, il·liberal –és a dir, destructora de la democràcia liberal– i antieuropea comencen a obrir els ulls... cada cop són més els que els cau la bena dels ulls: el rei comença a anar despullat. El Papa Lleó hi està ajudant.
La por està canviant de bàndol. El que ara ens fa por és tanta guerra, tanta retòrica violenta i inhumana, tanta brutalitat, tant menyspreu pels drets i llibertats bàsics, tanta insensibilitat per la pobresa aliena. Els partits i les polítiques de l'odi  fan que desconfiïs fins i tot del teu veí i que el teu veí desconfiï de tu. Són artefactes de descohesió social, de trencadissa cívica... Exciten la nostra cara fosca, el mal rotllo, l’angoixa. Troben benzina en les males notícies, qualsevol espurna els serveix per crear un incendi: en lloc de córrer a apagar-lo, li donen aire a les xarxes socials. Són piròmans professionals. Gaudeixen trobant culpables als quals imposar càstigs. S’alimenten d’un agusat esperit punitiu. Fàcilment s'apunten a la cacera de bruixes com a mètode...
Ignasi Aragay​  17/04/2026

dilluns, 4 de maig del 2026

pac 286 Immigració: com frenar-la

En un article anterior vaig argumentar que és imperiós reduir el ritme de la nostra immigració si volem salvar la cohesió social, atès que el seu impacte sobre l’habitatge i sobre l'escola (i la sanitat diria jo) està essent devastador. No són els únics serveis públics i infraestructures que estan sota pressió, però sí els més crítics​...
La raó fonamental del nostre elevat creixement demogràfic és que creem massa llocs de treball poc qualificats, i ho fem perquè estem apostant per sectors que paguen poc​. Ara bé, que els treballadors de certs sectors cobrin poc no significa que siguin barats, perquè en un estat del benestar com el nostre no existeix la mà d'obra barata: el que no paguen el client i l'empresari ho paga el contribuent... 
La manera més eficient per frenar la nostra immigració és procurar que els salaris reflecteixin millor el cost dels serveis públics. El més immediat és apujar considerablement el salari mínim interprofessional...
... una altra mesura –aquesta en mans del govern català– hauria de consistir en exigir el domini de la llengua catalana a tots els llocs de treball que tinguin un alt component d'atenció al públic. És evident que aquesta exigència dificultaria cobrir aquests llocs de treball, però és que justament l’interès públic rau en el fet que els empresaris no ho tinguin tan fàcil.
En definitiva, frenar la immigració és d'interès públic, i els mecanismes per aconseguir-ho no tenen res a veure ni amb la xenofòbia ni amb el racisme, sinó amb el sentit comú. Dissortadament, la pusil·lanimitat amb què tractem aquest assumpte fa previsible que –aquí com arreu– acabin triomfant moviments xenòfobs i racistes que afegiran danys a la cohesió social sense posar remei de debò al problema, atès que, a l'hora de la veritat, no posaran dificultats als empresaris dels sectors especialitzats en la mà d'obra barata.
Miquel Puig18/04/2026


 

diumenge, 3 de maig del 2026

pac 285 Cada dia som més apàtics i servils davant del poder

 

divendres, 1 de maig del 2026

pac 284 Una nació, dues (o més) seleccions

 

​(La roja) ... un equip jove, talentós i farcit de catalans aixoplugat per la simbologia “comuna” i sense competència (perquè la llei prohibeix a Catalunya competir oficialment, i els esportistes catalans s’exposen a dures sancions si es neguen a representar l’equip espanyol)​.
... A Catalunya, sorprenentment, cap partit català no té al capdamunt de la seva llista de prioritats el tema de les seleccions esportives, que és potser l'única escletxa que ens pot permetre existir nacionalment i ser reconeguts internacionalment, condicions bàsiques perquè vingui tota la resta.
Mentre Junts i ERC tinguin poder per condicionar els socialistes haurien de jugar fort aquesta basa, que és l’autèntica prova de càrrega de la pluralitat l'Estat. Compartir competències i recursos està molt bé, però la veritable resposta a la diversitat identitària és compartir, també, la presència simbòlica. És molt difícil, d’entrada, que el PSOE accepti això (tant com l’amnistia, potser)...
Som un país que, malgrat la recent irrupció de la ultradreta nostrada, ha demostrat una gran generositat i una gran cintura en la gestió de la pròpia diversitat. Per tant, els que ens sentim nacionalment catalans ens mereixem existir políticament –i, per tant, esportivament–. Pensem que en el pròxim Mundial de futbol, si hi ha una victòria d’Espanya hi haurà gent celebrant-ho als carrers de Barcelona... però també n’hi haurà si hi ha una victòria argentina, o una victòria marroquina. I no s’enfonsarà el món, perquè la Catalunya diversa és això. Però, si resulta que a Catalunya tothom celebra els "seus" gols excepte els catalans, quina merda de diversitat és aquesta?

Toni Soler04/04/2026

dimecres, 29 d’abril del 2026

pac 283 Aquest racisme és d'ells

 

pac 282 Per l'educació, tot

 

dimarts, 28 d’abril del 2026

pac 281 "Eivissa", la torna

 


Un calfred de patriotisme, orgull i profunda satisfacció recorre l'espinada espanyola: Eivissa continuarà sent Ibiza a l'article 69 de la Constitució. Sonen les trompetes. És un gran triomf del Partit Popular amb la inestimable col·laboració del PSOE​...
Es diuen no nacionalistes, però no hi ha ningú més nacionalista sota la capa del sol. Diuen que el seu cor és més gran que el teu perquè els hi caben dues banderes (en realitat només una és la bona, i l'altra és decorativa), però el seu cervell deu ser més petit, perquè només els hi cap una llengua...
A Vinaròs, l’Ajuntament vol menys valencià i més castellà als carrers i als comerços. La pressió ciutadana ho ha impedit, de moment. És un nou recordatori que la Sénia és la frontera més vigilada del sud d’Europa. Invisible, però vigilada. Són els que diuen que estan a favor d'unir i no de separar, però separen el català del valencià i s’inventen el LAPAO. Afirmen que les fronteres són cosa del passat, però bé que van estar dècades posant-li fronteres a TV3. En fi, no cal seguir; ens els sabem de memòria. Combatre’ls és cansat (i molt desigual), però li dona al català categoria de raó per viure i estimar.
Antoni Bassas27/03/2026

dilluns, 27 d’abril del 2026

pac 280 El que serà Catalunya (o no serà) 2ª part

 

Catalunya, ¿per què no hauria de sobreviure a les circumstàncies actuals? Doncs perquè són circumstàncies inèdites. Fins ara dèiem que el poble català ha sobreviscut a l’opressió sense eines de govern, però el que ara està en qüestió és, al contrari, si aquestes mateixes eines poden sobreviure sense un poble català al darrere, tal com l’hem entès en els darrers segles.
La demografia és freda i implacable, i per moltes eines polítiques que tinguem, la gent és la gent, amb el seu origen extraordinàriament divers. Davant d'aquesta realitat, només podrem seguir afirmant, amb Pujol, que “Catalunya serà catalana o no serà” si som capaços de refondre el nostre ésser col·lectiu, preservar les arrels, incorporar la saba nova, dotar-nos d’uns valors i un projecte que afermi i incorpori. Però es tracta d’una empresa tan enorme, tan titànica, que no la podem fer amb una mà lligada a l’esquena: necessitem un estat que ens doni un marc de referència, recursos i autoritat per gestionar els canvis socials i demogràfics inevitables al ritme idoni. El primer pas per arribar aquí és la unitat estratègica de tots els demòcrates que considerem que Catalunya ha de continuar existint com a nació. Sense sectarismes i sense retrets. Si no, el nostre naufragi davant l’onada globalitzadora està garantit. Ja no és qüestió de ser un país millor, com dèiem fa deu anys. És qüestió de ser: Catalunya serà sobirana... o potser no serà. Serà, efectivament, una altra cosa.
Toni Soler 28/03/2026

diumenge, 26 d’abril del 2026

pac 279 El que serà Catalunya (o no serà) 1ª part

 

divendres, 24 d’abril del 2026

pac 278 Immigració: per què cal frenar-la

 

dijous, 23 d’abril del 2026

Pac 277 Aprendre el català

Que ningú de l’Institut Català Internacional per la Pau veiés cap pega a posar la frase “Que aprenguin català!” com una mostra de racisme o exclusió és un error que costa de pair. Segurament és un indici més, i no menor, de fins a quin punt hem perdut aquell gran consens polític i social que havíem tingut des del final de la dictadura franquista al voltant de fer del català la llengua de tothom, i de fer-ho com el mínim comú múltiple de la convivència en un país que no té el poder polític d’expedir carnets d'identitat ni de posar a les seves lleis que el coneixement de la llengua és obligatori.
Amb els anys, la derrota del Procés, el profund canvi demogràfic i la dimissió silent, cansada, colpejada en l'autoestima de massa catalanoparlants en l'ús social de la llengua perquè que no volen problemes, hem passat de la il·lusió per compartir al català a un deixar-ho estar, a una por de ser titllat de primmirat, de supremacista i, fins i tot, en una pirueta històrica de món al revés absolutament inadmissible, de feixista, com ha passat en públic recentment.​..
hi ha milers de nouvinguts que no només no tenen cap problema amb el català, sinó que el fan servir, a les botigues, als restaurants, als taxis. Ensenyar el català és incloure, no excloure. Tinguem més confiança en nosaltres mateixos.
Antoni Bassas06/03/2026