R 44: Arribades de migrants al sud d'Europa 2025

Núria Vila Masclans  08/08/2026 -

R 43: Ganes de calumniar

  10 de juny de 1990

R 42: L'avi

 

Avui dia ser vell és políticament incorrecte. Per tal d’evitar fer servir la paraula s’han inventat una sèrie d’eufemismes.​.. 

Què ha passat amb la veneració i el respecte pels avis? Podríem aïllar almenys dos factors del món actual: per una banda, la no acceptació del pas inexorable del temps. Tot ha de ser reversible i ràpid. La tecnologia, un present continu, no preveu un temps amb conseqüències. Un segon factor és el menyspreu per l'experiència. L'experiència inclou no solament el conjunt de vivències que una persona ha acumulat al llarg del temps sinó, sobretot, allò que ha après al cap dels anys, el resultat d’haver viscut. El món contemporani rebutja el temps d’elaboració que l’experiència requereix per poder ser transmesa i entesa.

Actualment hi ha la idea que fer-se vell és una injustícia i un problema que, en el futur i amb l’ajuda de la tecnociència, podrem resoldre. Mentrestant, fa molta nosa a tothom.​..

Jacques-Alain Miller va dir una vegada que ser vell és estar habitat pel mateix desig de sempre sense disposar dels recursos físics per fer-lo avinent. En aquest sentit, ser vells significa, al capdavall, acabar topant-nos amb el límit de la precarietat del cos i a vegades també de la ment. La societat contemporània rebutja qualsevol límit que faci obstacle a l’omnipotència​...

Ser vell vol dir legitimar la memòria del que hem après a la vida. El deure de la societat en el seu conjunt és potenciar aquesta vida, l’experiència​...  Així, les generacions futures sabran qui són, d'on venen. Adquiriran un sentit de pertinença i legitimitat.

Anna Pagès​  07/08/2026

LliVre 43 - 3: L'HEROI DE L'ETERNITAT - III

 «La vida», li va recordar la Vin... «Creem coses per veure-les créixer, Ruïna. Derivem plaer de veure que allò que estimem es torna alguna cosa més del que era abans. Has dit que eres invencible... però hi ha coses que lluiten contra tu i el més irònic és que ets incapaç d'entendre-les. L’amor. La vida. El creixement.» (pàg. 724)

A totes les religions hi havia pistes, perquè la fe dels humans contenia les esperances, amors, desigs i vida de les persones que hi creien.​  (pàg. 737)

L’HEROI DE L’ETERNITAT Mistborn III, de Brandon Sanderson

LliVre 43 - 2: L'HEROI DE L'ETERNITAT - II

 Com era possible que els homes creguessin en una fe que predicava l’amor d’una banda i la destrucció dels infidels de l'altra? Com racionalitzar la fe sense proves? Com podien esperar que cregués en una cosa que parlava de miracles i prodigis d'un passat remot i després posava tot d’excuses de per què aquelles coses ja no passaven al present...

Què esperava? Una doctrina esbalaïdora que li demostraria d'una vegada per totes que déu existia?... Per què se seguia cap religió? ... Què feia que la gent estigués tan disposada a acceptar una religió? Eren només producte de les respectives societats i creien perquè era el que manava la tradició? ...

Per què creien? Perquè veien miracles. El que per a una persona qualsevol era casualitat, per a una persona religiosa era un senyal. Un familiar que es recuperava d’una malaltia, un tracte comercial beneficiós, una trobada fortuïta amb un amic que feia molt de temps que no es veien. No eren doctrines magnífiques ni ideals airosos el que feia creients les persones, sinó la màgia senzilla del món que les envoltava.

«Què és el que va dir l’Ensurt?», es va dir en Sazed. «Que la fe era una qüestió de confiança...» (pàgs. 674 i 675)

L’HEROI DE L’ETERNITAT Mistborn III, de Brandon Sanderson

LliVre 43: L'HEROI DE L'ETERNITAT - I

 ​Als Fossats hi va morir en Kelsier, l’home, i va néixer en Kelsier, el Supervivent. Se li va conferir un gran poder i una gran saviesa per part d'una força que ens ultrapassa a tots. Per això, va aconseguir tot el que va fer. Per això l’adorem. Tenia els deliris d’un home normal i corrent, però l'esperança d'una divinitat.

L’Elend va girar la cara. La seva part racional i estudiosa entenia perfectament el que passava. En Kelsier estava passant per un procés gradual de canonització, els seus seguidors feien de la seva vida una cosa cada vegada més mística. En Kelsier per força havia d’haver rebut un poder celestial; era impossible que la seva església continués venerant un home ordinari. (pàg. 183)

«Un home és tot allò que l'apassiona.» Brisa (pàg. 459)

L’HEROI DE L’ETERNITAT Mistborn III,  Brandon Sanderson - 11 d'agost de 2026 

R 41: El porc de l'"Odissea"

 

Plutarc ​diu​ en una obreta dedicada a Gril·lus, un mariner d'Ulisses que, després d'experimentar la vida humana i la porcina, va considerar del tot preferible la segona.​..

El porc que havia estat el mariner Gril·lus s'hi va resistir amb fermesa. Havia descobert que era més còmode viure dels béns de la natura generosa que afanyar-se en els treballs dels humans a l'aspra Ítaca. Els animals, deia, viuen envoltats del que necessiten, mentre que l'home, insaciable, no deixa de treballar. A més, els animals no usen ni trucs ni enganys quan es barallen. Tampoc no necessiten romandre contínuament ocupats amb desitjos superflus. Són més frugals i moderats. 

—Has de saber, Ulisses —va continuar Gril·lus—, que tots nosaltres, lluny de considerar-nos inferiors a tu, et menyspreem, perquè, evidentment, és fals el que es diu de la teva astúcia. Rebutges a ulls tancats la possibilitat d’esdevenir un ésser millor del que ets. Et comportes com un nen, però mentre t’allites amb Circe tremoles de por, i tems despertar-te convertit en porc, en llop o ves a saber en què. I a nosaltres, que tenim totes les necessitats satisfetes, ens vols convèncer que abandonem el que tenim i ens embarquem amb tu recuperant la condició de mariners exposats a tots els perills. L'home és la més fatigosa i dissortada de totes les criatures.​..

Gregorio Luri, 1.8.2026

 

R 40: Tenir menys sexe del que toca: problema real o inventat?

 En sexualitat, la normalitat no existeix. I, a més, la gent menteix bastant sobre el que fa i deixa de fer al llit: venim d'un tema històricament tabú que, alhora, dona cert estatus. Dir que ​cardes molt continua cotitzant a l'alça. ​Això crea que “el que toca” sigui una espècie de “miratge col·lectiu” creat d’entre mentides i exaltacions​ ... ​i fa que moltes parelles visquin preocupades per si estan per sota d'una mitjana que, en realitat, ningú té gaire clara. Què vol dir “tenir poc sexe”? Comparat amb qui? Fins i tot els estudis estan esbiaixats per aquest gran miratge col·lectiu.​ 

​No és estrany sentir parelles que diuen que “tenen un problema” perquè practiquen sexe un cop al mes. Però quan rasques una mica, descobreixes que els dos membres estan còmodes amb aquesta freqüència, i que no és gens inusual. El malestar no ve de dins, ve de fora. De la idea que això “no és suficient”.​.. ​però si el que teniu és consensuat, us fa sentir bé i hi ha satisfacció​, on és exactament el problema?

Potser els teus amics diuen que tenen una vida sexual increïble. Potser tu també la tens, encara que sigui un cop al mes –o a l’any–. Perquè en sexualitat, la clau no és la quantitat, sinó la qualitat i el significat que té per a vosaltres.​.. potser el repte no és practicar més sexe, sinó desmuntar la idea que hi ha una xifra correcta. Perquè “el que toca” no existeix.

​Beti Badia 26.07.2026

R 39: Divisió de poders

 

LliVre 42: CASTELLIO CONTRA CALVÍ

 - Els que deuen el seu govern a una revolució seran després, indefectiblement, els més intolerants i intransigents amb qualsevol innovació. (pàg. 51)
- Qui no experimenta personalment la vida humana d'una manera plena i joiosa serà sempre inhumà amb els altres. (pàg. 59)
- Témer un dictador no és pas estimar-lo, i qui se somet exteriorment a un terror no en reconeix pas la legitimitat. (pàg. 75)
- Una munió (de persones) unida per l’atzar mai no es podrà imposar a un exèrcit militaritzat; un descontentament desorganitzat mai no pot fer front a un terror organitzat. (pàg. 78)
- «Tota intolerància és anticristiana i, quan recorre al terror, inhumana» (pàg. 154)
- Cada època tria sempre un grup diferent de desgraciats per descarregar col·lectivament contra ells el seu odi acumulat... Les consignes, les ocasions, canvien, però el mètode de difamació, menyspreu i destrucció sempre és el mateix. (pàg. 157)
- Una persona veritablement humana no pot deixar d’irritar-se quan veu que succeeixen coses inhumanes. (pàg. 163)
- «Oh, Crist, Creador i Rei del món,veus aquestes coses? ¿T’has convertit de debò en una persona completament diferent de la que eres, tan cruel i tan hostil de Tu mateix? Quan eres a la Terra no hi havia res més clement, res més amable que Tu, ningú que tolerés la burla amb més suavitat; insultat, escarnit, burlat, coronat d'espines, crucificat entre lladres, enmig de la més profunda humiliació, vas pregar pels qui et van infligir tots aquests insults i vexacions. És veritat que ara estàs tan transformat? T'imploro, en el santíssim nom del teu Pare: ¿permets de debò que aquells que no segueixen totes les teves instruccions i manaments exactament com els teus mestres exigeixen siguin ofegats en l'aigua, esquinçats amb tenalles fins a les entranyes, empolvorats amb sal, esbocinats amb espases, rostits en petites fogueres i torturats fins a la mort el més lentament possible amb tota mena de turments? De veritat, oh Crist, aproves aquestes coses? ¿Són realment els teus servidors els qui organitzen aquestes carnisseries, els qui torturen i esquarteren la gent? ¿Hi ets de debò, quan s’invoca el teu nom com a testimoni, en aquestes carnisseries tan cruels, com si tinguessis fam de carn humana? Si Tu, Crist, ordenessis de debò aquestes coses, què li quedaria per fer a Satanàs? Oh, terrible blasfèmia, dir que Tu fas aquestes coses, les mateixes coses que ell! Oh, vil valor dels homes, imputar a Crist aquestes coses que només poden ser voluntat i invenció del diable!» (Prefaci del llibre Dels heretges de Sebastià Castellio, escrit l'any 1554) (pàg. 165)
- Des del començament del món, tot el mal ha vingut dels doctrinaris que declaren de manera intolerant que la seva opinió i la seva visió del món són les úniques. (pàg. 177)
- El dret diví ha donat a cada home un cervell per pensar de manera independent, una boca per parlar i una consciència com a última autoritat moral interior. (pàg. 179)
- «Matar un home mai no significa defensar una doctrina, sinó matar un home»: unes paraules meravelloses, humaníssimes i immortals en la seva veritat i claredat. Amb aquesta frase, que sembla extreta a martellades d’un bonze dur, Sebastià Castellio va pronunciar la sentència de tota persecució ideològica per a tots els temps. (pàg. 183)
- Les naturaleses humanistes o erasmianes no són lluitadores permanents. La insistència fanàtica dels homes de partit i el seu proselitisme persistent els semblen indignes d'un home espiritual. Confessen la seva veritat una vegada, però tan bon punt han donat a conèixer el seu punt de vista, els sembla superflu tractar de convèncer contínuament el món de manera propagandística que és l'únic correcte i vàlid. (pàg. 194)

Sebastià Castellio va morir a Basilea, el 29 de desembre de 1563, als quaranta-vuit anys.

Stefan Zweig va escriure aquest llibre el 1936 fugint ja del nazisme de la seva Viena natal.

R 38: No parlem més d'ajuda, parlem de justícia

El més vergonyós és «l'ajuda» que la​ majoria dels països industrialitzats fan al​ Tercer Món . Segons un informe de l'OCDE​ la suma del total de «l'ajuda» que els primers fan respecte als segons és de 30.000

milions de dòlars. Aquesta quantitat no representa ni tan sols la meitat de les despeses dels segons en compres d'armament.​ En el mateix sentit podem dir que els 150​ milions d'empleats a la indústria armamentista són alimentat​s pel Tercer Món .
En unes declaracions, un ministre de​ cooperació francès va demostrar que, per​ cada franc que el seu país destinava com a​ «ajuda» al Tercer Món, en rebien sis a canvi.
Cada vegada que el Sud guanya un dò​lar la contrapartida en els països del Nord​ és de 250 dòlars.​..

Jordi Planas, El Punt Diari, 17 de febrer de 1987

R 37: El placebo del Mundial

 Al nostre país hi ha prou babaus per empassar-se el placebo del Mundial i oblidar-se de la qüestió de fons, que és a qui afavoreix, realment, aquesta monstruosa operació de màrqueting estatal, a qui està salvant els mobles...

Espero, ja que en parlem, que després de l’asfixiant experiència d’aquest Mundial de futbol no calgui tornar a insistir als nostres polítics sobre el fet que la batalla simbòlica per a Catalunya és tan important com la batalla de la sobirania o la dels impostos... El fet que Espanya se’n reservi l’exclusiva, per fer-ne una eina d’uniformització i adoctrinament a través de l'esport de masses, desmenteix la pluralitat de l'Estat i és un luxe que no ens podem permetre. Que Catalunya i Euskadi participessin en els campionats d'abast europeu seria un primer pas per corregir aquesta operació, tan ben travada, d’assimilació nacional a través de l’oci (o l'opi) del poble.

Toni Soler, 17.7.2026

R 36: Girem full de la reconciliació

 A més de Puigdemont i d’altres líders, hi ha desenes de càrrecs polítics i alts funcionaris que encara tenen el seu futur compromès, perquè estan pendents, dos anys després, de l'aplicació de l’amnistia que els partits independentistes van aconseguir imposar al PSOE a canvi de la investidura de Pedro Sánchez. Dos anys de falsa reconciliació, d’un reencuentro forçat que se sustenta en el xantatge​...​ 

La sentència del TJUE és una derrota reputacional per a Espanya i els seus jutges, però per a Catalunya només és una victòria tàctica que té una incidència limitada. En resum, tothom hi perd, però almenys podem dir que estem més a prop de tancar un capítol –no pas el del Procés, sinó el de la falsa reconciliació–​... Tot és més difícil que fa dues dècades, però els que hi érem hi som (al darrere, però hi som), i els problemes i les amenaces que ens van fer sortir al carrer, per desgràcia, continuen sotjant-nos, encara més greus i dolorosos​... 

​Toni Soler, 19.7.2026

R 35: La tempesta que ve

 

El probable èxit electoral d’A.C. posa de manifest no només la dretanització de l’electorat, fenomen comú a tota Europa, sinó també el gir defensiu d’una part de l’independentisme, que ha canviat la il·lusió naïf de fa deu anys pel rebentisme ( fruit de la repressió i de la rendició de l’independentis- me tradicional), i també de la por a la dissolució nacional com a conseqüència dels canvis demo-gràfics...

Després del fracàs del Procés, el volcà sobiranista està inactiu, però no apagat, i si hem de fer cas al CEO, ocuparà la majoria dels escons del futur Parlament (una majoria inviable, però no invisible). Per si fos poc, en el mateix sondeig un sorprenent 45% continua afirmant que votaria a favor de la independència, i un 58% aposta perquè Catalunya sigui un estat independent, o bé federat dins d’Espanya. Es pot fer veure que aquesta realitat «inconstitucional» no existeix, com fa el PSC, però no sé durant quan de temps...

Toni Soler 12.7.2026

R 34: Amb qui vaig demà? Amb l'Argentina o amb el país que em va acollir

 

Sóc argentí. Vaig arribar a Barcelona l'any 1992 amb els meus pares i des de llavors he viscut aquí. La cosa és que demà diumenge la final del Mundial de futbol la juga Espanya contra l'Argentina i, arran d'això, he fet algunes reflexions que m'agradaria compartir amb els meus compatriotes d'adopció. Tot i que fa temps que vivim aquí, mantenim contacte amb la família de l'Argentina gràcies a un grup de WhatsApp que durant tot el Mundial ha estat especialment mogut. Allà hem celebrat cada victòria de l'Albiceleste com si estiguéssim junts: fotos, mems, records. Però quan va acabar el partit contra Anglaterra, quan ja se sabia que la final seria Espanya contra l'Argentina, una de les meves cosines va fer una pregunta que va provocar un diàleg més o menys com aquest:

- Vosaltres amb qui anireu? Amb l'Argentina o amb Espanya? - Què vols dir? -vaig respondre jo. - Si! Diumenge estareu amb el país on vau néixer o amb el país que us va acollir?

Aquest diàleg tan breu i tan simple em va tenir pensant un parell de dies. Totes les respostes que se m'acudien eren tan llargues i feixugues que m'arriscava a què em fessin fora del grup per pesat. A hores d'ara ningú dubta que el futbol és molt més que un esport. Ens agradi o no, els humans hem canalitzat en el futbol coses com la geopolítica, identitat i pertinença. Tot plegat són coses molt complexes que el futbol simplifica de manera brutal. En el Mundial, per exemple, tot és molt senzill: una nació, un Estat, una bandera i una selecció. I si la teva perd, et poses trist i si guanya, et poses content. Això pot tenir efectes molt gratificants: sentiment d'unitat, de projecte compartit i de comunitat. Però el món és molt més complicat que tot això. Moltes vegades aquests discursos d'unitat nacional no tenen res a veure amb "comunitats" ni amb "projectes comuns" i amaguen imposicions descarades. Sense anar gaire lluny només cal mirar la selecció espanyola.  De vegades, com deia, la unitat és un miratge que amaga imposicions descarades i violentes. Qualsevol que hagi viscut l'1-O sap de què parlo. La cosa és que havia de respondre a la meva cosina al grup de Whats i després d'haver descartat enviar-li un informe sobre la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya o les dades d'agressions lingüístiques que pateixen els catalans, li vaig respondre breu i concís: - El país que ens va acollir no és Espanya, és Catalunya. I Catalunya no té selecció perquè Espanya ho impedeix. BOOM. Vaig escriure el missatge sent conscient que cauria pesat. No perquè la meva família argentina sigui espanyolista, en absolut. El problema és que dir això que vaig dir al xat de la família ataca de soca-rel la simplicitat agradable i reparadora d'aquesta FIFA-Nation que és el Mundial. L'Argentina és avui un país colpejat per la crisi econòmica, la desigualtat i la crispació política, però el Mundial fa un efecte unificador i de comunitat com el que descrivia la vinyeta de The Guardian. I em sembla molt bé. L'alegria comuna pot ajudar a tirar endavant. Però les coses no són tan simples com a la FIFA-Nation. Em consta que a l'Argentina la simplificació nacional de la FIFA-Nation es viu amb molta comoditat i pràcticament tothom se sent representat per l'Albiceleste. I això té una explicació bastant clara: els pobles que haurien hagut de reivindicar una selecció pròpia van ser massacrats i expulsats fa moltes dècades. La meva cosina no té la culpa de tot això... però com li explico que aquí a Catalunya sí que hi ha una nació que es resisteix a ser engolida per la simplificació que ens proposa la FIFA dels estats nació actuals? Per tal d’apaivagar una mica el meu primer missatge, vaig decidir fer servir dos exemples que no tenen res a veure amb Catalunya. Primer vaig enviar un vídeo on es veu com centenars de gal·lesos celebren els gols de l'Argentina que van deixar fora Anglaterra. I després de posar aquest text al xat de la família, vaig explicar que Vázquez Montalbán havia descrit el Barça com "l'exèrcit desarmat de Catalunya" No sé si hauré convençut la meva cosina, però el que realment em preocupa és que els catalans (m'incloc) continuem tenint prou força per enfrontar-nos a la simplicitat que ens esborra i per desafiar les "unitats" que ens imposen. Jo vull que demà l'Argentina guanyi a Espanya. Ho tinc clar. I també tinc clar que si la final fos Argentina contra Catalunya, llavors sí, aniria amb el país que em va acollir. :-) Una abraçada, Albano Dante Fachín, 18 de juliol de 2026

LliVre 41: DOMINIO

 

DOMINIO de Tom Holland

Un llibre extraordinari, imprescindible per entendre el món. Impressionant veure com en sis-centes pàgines l'autor és capaç de sintetitzar dos-mil cinc-cents anys d'història. A més ho fa situant cronològicament un personatge per a cada època o cada pas, d’una manera sintètica però molt amena.

Pel llibre desfilen des de Dario el persa fins a Donald Trump, passant entre molts d'altres per Aristòfanes, Aristòtil, Pompei, Marduk, Jesús – és clar - Pau de Tars, Irineo, Orígens, Constantí, Julià l’apostata, Basili i Gregori, Martí de de Tours, Pelagi, Agustí d'Hipona, Gregori, Columbà, Beda, l’islam, Bonifaci i Carlemany, Alcuí, Otó, Gregori VII, Urbà II, Abelard, Isabel de Hungria, Conrad, la inquisició, els càtars i els albigesos, Cluni, Pelagi, Ja​n Hus, Zizka, Luter, Müntzer, Calví, Galileu, Cronwell, Spinoza, B. Lay, Voltaire, l'hinduisme, el juda​isme, el secularisme, l'esclavisme, Buckland, Darwin, Carnegie, Sade, Marx, Lenin, Nietzsche, els bolxevics, Hitler i el nazisme, Martin Luter King, J.R.R. Tolkien, els Beatles, els salafistes i Estat Islàmic, les migracions, el MeToo... IMPRESSIONANT!!!

(L'única nota negativa – no imp​utable a l'autor – és que hores d'ara no està editat en català)

11 de juliol de 2026, Sant Cristòfor

R 33: Sobretot no molestar i 2

 Lamine Yamal parla català, si cal, quan vesteix la samarreta del Barça, però renuncia a fer-ho en el Mundial perquè no hi hagi dubtes sobre les seves lleialtats, que potser són les del cor però també les que li marquen el sentit pràctic i la pressió de l'entorn: mira, Lamine, ja et miren estrany perquè ets mig marroquí i musulmà, no ho compliquem més amb demostracions de catalanitat.

Un altre català, el defensa Pau Cubarsí, va ser enxampat parlant en català amb Eric Garcia, li van preguntar pel tema i el seu somriure congelat, el pànic en la mirada, ho deien tot. “A lo mejor con Eric sí que hablo catalán porque me sale más fluido, pero con todos los demás hablo castellano perfectamente...”. Hauria fet més bon servei a la causa si hagués dit que la diversitat lingüística a la selecció és un reflex de l’Espanya plural, però va pesar més la por a l’assenyalament...

Aquesta selecció espanyola amb majoria blaugrana i tocs d'etnicitat s'ha convertit en la coartada dels progres catalans que des dels cops de porra del 2017 se sentien incòmodes perquè saben, els agradi o no, que per una vegada el seu bàndol va ser el dels opressors... Aquesta és una batalla que –incomprensiblement– els partits catalanistes han renunciat a disputar. Mentrestant, Felip VI passa el dia al Mundial apropiant-se de cada gol, Rosalia i Alèxia Putellas fan posturetes a la llotja, segures que el seu patriotisme els sortirà a compte. I els que volem recordar que tot això deriva d'un acte de violència, de la negació d'un dret bàsic, d'una identitat construïda sobre la negació d'una altra, ens hem de conformar fent el paper d’aixafaguitarres...

Toni Soler, 4.7.2026

R 32: Sobretot no molestar 1

 Als que ens agrada el futbol ens ho posen molt difícil per gaudir del Mundial, amb tota aquesta exhibició de nacionalisme banal i de geopolítica barata. Em podreu dir, com deien els avis, i com abans va dir Isop, que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. I efectivament, voldria que Catalunya pogués participar en aquest circ, i m’irrita que la FIFA instauri una febrada de patriotisme —com cada quatre anys— que, en el nostre cas, és l’expressió d’una identitat subrogada. Davant d’un Mundial, tothom tria samarreta, i si la catalana no hi és se’n posen una altra, ja sigui l’espanyola (perquè és on juguen, per decret, els catalans), la marroquina o l’argentina, que és la de molts nouvinguts. A Catalunya tothom té el dret d'exercir, excepte els catalans.

Espanya és una nació fràgil i sap que l’esport amoroseix les esquerdes. Com que ara, a més, a l’equip espanyol hi ha molts catalans, un musulmà i un negre, l’espanyolisme progre n’ha elaborat un discurs a la seva mida, eludint el fet que la pretesa pluralitat de la roja se sustenta sobre una imposició. Evidentment, compten amb la complicitat dels jugadors catalans, que s'adapten a la situació perquè no volen estar sota sospita.​..

Toni Soler, 4.7.2026

R 31: Preguntes incòmodes sobre la immigració i 4

Encara hi ha una ​quarta pregunta. Sense la immigració dels últims 150 anys, quina seria la situació de Catalunya? Doncs tindria un pes econòmic i demogràfic molt reduït dins d'Espanya (el creixement vegetatiu ens hauria deixat en menys de 3 milions), Barcelona no seria una ciutat d’èxit global, el català tindria molt menys parlants, etc. Catalunya ha estat i és una nació d'immigrants, igual que l'Argentina o els EUA...

S’ha de parlar d'immigració, i tant! Però cal fer-se honestament totes les preguntes. Perquè contra el que se sol dir, els arguments antiimmigració acaben funcionant com lletanies i, en canvi, els suposats "tòpics benpensants" en realitat tenen base factual i acadèmica.

Ignasi Aragay 28.6.2026

R 30: Preguntes incòmodes sobre la immigració 3

 ... Ens podem permetre desatendre persones que fugen de guerres, fam i misèria? Els podem deixar morir al mar? Podem amagar-los als marges, subsistint en barraques o infrahabitatges? O directament els expulsem? L'última resposta europea és que sí: d'això va el Reglament del Retorn celebrat a l’Eurocambra per l'extrema dreta al crit de "send them back!", una norma que obre les portes a deportacions forçoses, inclosos menors d'edat, a través, si cal, d'escorcolls domiciliaris i intervencions en locals d'entitats d'ajut. I que permet enviar els expulsats a tercers països en potencials guantánamos europeus.

Ignasi Aragay

27/06/2026