Que ningú de l’Institut Català Internacional per la Pau
veiés cap pega a posar la frase “Que aprenguin català!” com una mostra
de racisme o exclusió és un error que costa de pair. Segurament és un
indici més, i no menor, de fins a quin punt hem perdut aquell gran
consens polític i social que havíem tingut des del final de la dictadura
franquista al voltant de fer del català la llengua de tothom, i de
fer-ho com el mínim comú múltiple de la convivència en un país que no té
el poder polític d’expedir carnets d'identitat ni de posar a les seves
lleis que el coneixement de la llengua és obligatori.
Amb els anys, la derrota del Procés, el profund canvi demogràfic i la
dimissió silent, cansada, colpejada en l'autoestima de massa
catalanoparlants en l'ús social de la llengua perquè que no volen
problemes, hem passat de la il·lusió per compartir al català a un
deixar-ho estar, a una por de ser titllat de primmirat, de supremacista
i, fins i tot, en una pirueta històrica de món al revés absolutament
inadmissible, de feixista, com ha passat en públic recentment...
hi ha milers de nouvinguts que no només no tenen cap problema amb el català,
sinó que el fan servir, a les botigues, als restaurants, als taxis.
Ensenyar el català és incloure, no excloure. Tinguem més confiança en
nosaltres mateixos.
Antoni Bassas 06/03/2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada