(La roja) ... un equip jove, talentós i farcit de catalans aixoplugat per la
simbologia “comuna” i sense competència (perquè la llei prohibeix a
Catalunya competir oficialment, i els esportistes catalans s’exposen a
dures sancions si es neguen a representar l’equip espanyol).
... A Catalunya, sorprenentment, cap partit català no té al capdamunt de la
seva llista de prioritats el tema de les seleccions esportives, que és
potser l'única escletxa que ens pot permetre existir nacionalment i ser
reconeguts internacionalment, condicions bàsiques perquè vingui tota la
resta.
Mentre Junts i ERC tinguin poder per condicionar els socialistes haurien
de jugar fort aquesta basa, que és l’autèntica prova de càrrega de la
pluralitat l'Estat. Compartir competències i recursos està molt bé, però
la veritable resposta a la diversitat identitària és compartir, també,
la presència simbòlica. És molt difícil, d’entrada, que el PSOE accepti
això (tant com l’amnistia, potser)...
Som un país que, malgrat la recent irrupció de la ultradreta nostrada,
ha demostrat una gran generositat i una gran cintura en la gestió de la
pròpia diversitat. Per tant, els que ens sentim nacionalment catalans
ens mereixem existir políticament –i, per tant, esportivament–. Pensem
que en el pròxim Mundial de futbol, si hi ha una victòria d’Espanya hi
haurà gent celebrant-ho als carrers de Barcelona... però també n’hi
haurà si hi ha una victòria argentina, o una victòria marroquina. I no
s’enfonsarà el món, perquè la Catalunya diversa és això. Però, si
resulta que a Catalunya tothom celebra els "seus" gols excepte els
catalans, quina merda de diversitat és aquesta?
Toni Soler 04/04/2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada