La seva resposta és que el bagatge religiós conté un tresor: un cor que
escolta. És aquí on veu una oportunitat per sortir de la lògica global i
individual que ens crea "una relació sistemàtica d’agressivitat envers
el món": més despesa energètica, més multitasca, la por d’aturar-se, el burnout, la desconfiança cap al diferent...
"El mercat i el capitalisme van ser motors essencials per crear totes
les oportunitats i recursos de què disposem avui dia". I, tanmateix,
creu que hem arribat a un punt de saturació, d’esgotament de recursos.
Per això estem tornant als flagells d'antany: epidèmies i guerres. Avui,
el desconcert general és gran, fins al punt que ja no sabem ni tan sols
què hem de menjar, com ens hem d’informar, què és veritat i què és
mentida. Tot està sota sospita. Això ens crea una gran inseguretat i
insatisfacció. "Fa temps que vam renunciar a l’esperança de trobar una
vida bona i una relació reeixida amb el món", diu Hartmut Rosa. Tothom
està convençut que els seus fills viuran pitjor. Hem perdut el futur i
fins i tot el passat,...
Tot això ens ha situat en una profunda crisi democràtica. És aquí quan
Rosa formula la seva tesi: substituir l’agressivitat desesperançada per
una capacitat religiosa d’escolta. "Ens hem de deixar de cridar si volem
que la democràcia funcioni". Com? Ho explica amb el concepte de ressonància,
la disponibilitat a escoltar, a deixar-se transformar, a fer-se
vulnerable, sense buscar cap guany concret. És l’actitud que ell creu
que la gent té quan entra en una església o temple i es deixa penetrar
per un silenci interior. Una obertura similar a la que passa davant la
immensitat del mar o les muntanyes, o en la frondositat d'un bosc.
Per a Hartmut Rosa, l’avantatge de la religió és que es basa en una
actitud creada i compartida col·lectivament, ritualitzada i practicada
culturalment, per això parla de religió i no simplement
d’espiritualitat. La seva és una mirada als antípodes dels dogmes
teològics, els fanatismes i les veritats absolutes.
