En un país alhora catòlic i menjacapellans com el nostre, les relacions entre religió i política han estat històricament sinuoses i crítiques. La polarització va arribar a ser molt bèstia durant la Guerra Civil, l'eco de la qual segueix ressonant. Vox-PP ens ho recorden cada dia. Alhora, hi ha fenòmens sorprenents: tenim, per exemple, un president socialista, Salvador Illa, que no amaga el seu humanisme cristià enmig d’una societat que va per una altra banda, cada cop més secularitzada i òrfena de sentit. I al mateix temps tenim una ultradreta independentista que alerta banalment sobre els perills que corre la civilització cristiana, els valors de la qual no practica.
La qüestió és que, caigudes en el descrèdit les ideologies salvadores i amb el declivi eclesial palmari, la gent, immersa en l’espiral frenètic i insaciable del consum i la productivitat, no sap com projectar els soterrats dubtes existencials. Com hem de viure? Superat l’empatx de la postmodernitat, hi ha un retorn a les bases modernes il·lustrades –encarnades en el lema revolucionari llibertat, igualtat i fraternitat– i alhora a una espiritualitat descodificada, sense institucions. La digestió d'aquestes aparents contradiccions no resulta fàcil.
El sociòleg alemany Hartmut Rosa hi dóna voltes a l'assaig A la democràcia li cal la religió urgentment
(Fragmenta Editorial, en traducció de Marc Jiménez Buzzi)... Rosa no amaga la realitat dels fonamentalismes... però veu en la religió un déu de dues cares, com el romà Janus: pot fer les
persones "receptives i transformables" i les pot fer "autoritàries i
fonamentalistes". S’agafa a la primera possibilitat...
Per descomptat, veu les institucions que representen la religió com a
"antidemocràtiques, retrògrades, autoritàries", com un anacronisme.
Llavors, què?
