(arafa...)
A mesura que pugen les xifres d'aturats, també entre els joves i
preparats, és més difícil obviar com és d’absurd que tants cobrin un
subsidi per no fer res mentre hi ha tanta feina pendent, i tan urgent,
per evitar les catàstrofes col·lectives que ens assetgen. Vivim junts,
cada cop més amuntegats, i cada cop més allunyats d'un sentiment de
tribu. Vivim junts ignorant-nos... Tenir feina, fer feina, hauria de ser sempre -en una societat sana- fer
alguna cosa que fa que tots puguem viure, i que visquem millor.
Mirant-ho així, l'atur se'ns revela només com un espectre del
capitalisme...
A què esperem? Doncs esperem que algú vegi el bé comú en forma de negoci i la feina
que caldria fer en forma de treballadors que, explotant-los, et facin
milionari. Perquè aquest és l’únic motor que ara tenim. I també ho
espera una administració pública que quan pot ho externalitza tot.
Esperem que enciams i tomàquets ens arribin, gairebé regalats, gràcies a
l’esforç inhumà dels sensepapers. Esperem el que mai podrà ser: que
netejar el bosc i recuperar conreus sigui un negoci. I tant ens fa que
sigui d’importància vital si no permet que un espavilat s'hi faci ric.
En aquest model econòmic, una feina pot ser imprescindible i no crear
llocs de treball, perquè els crea la cobdícia i no la solidaritat.
Aquesta és l’absurditat inqüestionable que un dia -per sobreviure-
haurem de qüestionar.
Albert Pla Nualart 9.8.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada