Sembla que no hi ha manera d'escapar d'aquesta pena crònica que ho amara tot. A desgrat meu, la meva identitat com a palestina de Gaza es veu reduïda a res més que una tenda i una cua per rebre ajuda. En realitat, però, tot aquest dolor —per molt que persisteixi— em continua sent estrany. No se m'assembla, ni jo m'hi assemblo. No vull ser-ne amiga...
Aquí, la mort et passa pel costat com si fos part del paisatge, com una cosa a la qual ja t'hi has acostumat...
Crec que tinc dret a dir, amb claredat i coratge: “No sóc aquest dolor. Aquesta pena no em defineix. I aquesta misèria no ha d'anar lligada a la paraula Gaza per sempre. Ja és hora que aquest dolor acabi, del tot i per sempre”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada