dijous, 23 d’abril de 2015

pd 383

FACEBOOK, dijous 23 d'abril de 2015
ALGUNES REFLEXIONS ENTORN
DE L'ASSASSINAT DEL PROFESSOR ABEL MARTÍNEZ OLIVA
Jaume Sastre

Abel Martínez Oliva és un mestre assassinat dilluns passat en acte de servei. Com a funcionari interí la seva mort s'ha de posar al mateix nivell que l'assassinat d'un mosso d'esquadra, d'un policia, d'un metge o un infermer de la sanitat pública. I què passaria si un mosso d'esquadra morís assassinat per un malalt mental en un acte de servei?
Idò se li retria un funeral d'estat en presència de les màximes autoritats i se l'acomiadaria amb els màxims honors en una cerimònia on ocuparien un lloc destacat els membres de la seva família i els companys de feina. La seva foto sortiria a tots els mitjans i ben aviat hi hauria un carrer o el nom d'una comissaria en record seu. I què passaria si un metge morís assassinat per un malalt mental en un ambulatori o en un hospital en acte de servei? Idò el mateix.
Abel Martínez Oliva, emperò, no era ni mosso d'esquadra, ni metge, ni tampoc infermer. Era, senzillament, un professor de 36 anys, i a més a més, un interí que es dedicava a fer substitucions temporals i que anava rodant de centre en centre.
Us imaginau l'escàndol que es muntaria si un conseller d'interior davant l'assassinat d'un mosso d'esquadra en acte de servei i a mans d'un malalt mental posàs al mateix nivell la víctima i l'agressor i, a més a més, afirmàs públicament que la gran víctima és l'agressor?
Diré més encara, Abel Martínez Oliva va morir assassinat per un nin de 13 anys afectat d'un brot psicòtic després que intentàs matar d'altres professors i també nins de la seva edat i companys de curs. Estic convençut que si a part de matar un mestre, aquest nin hagués assassinat altres nins, un altre gall cantaria i molta gent que ara pensant en l'agressor llancen un “pobre nin”; pensarien molt més amb els morts i les seves famílies; però, és clar, n'Abel era un professor. Pobre Abel, no era més que un professor, un simple professor i, a més, interí.
Les reaccions i el tractament informatiu de l'assassinat del company Abel Martínez són un indicador del prestigi i de la rellevància que la societat actual atorga als mestres...
...
Com a docent no m'interessa ni el nom, ni els llinatges, ni la foto del nin que va assassinar el professor i que va ferir d'altres professors i alumnes. Tampoc li desig cap mal però el que me mou és l'esperit de justícia. El que reclam és informació i transparència precisament per evitar que aquesta tragèdia es repeteixi d'altres vegades.
...
Per resoldre un problema el primer que s'ha de fer es reconèixer que hi ha un problema. A continuació investigar-lo, fer un diagnòstic i finalment elaborar un protocol amb la finalitat de prevenir que una tragèdia com aquesta no es torni a repetir.
La violència a les escoles contra els mestres existeix. El que passa és que és un tema tabú i incomode per a molts; per començar, per a l'administració. Aquesta violència, encara que els responsables polítics la neguin per qüestions d'imatge, existeix, la gravetat depèn del centre però va en augment. El que passa és que s'amaga, s'oculta, moltes vegades pels propis professors que la pateixen perquè tenen por de la manca de solidaritat dels companys, de no tenir el suport de les directives i que se'ls qüestioni la professionalitat acusats de no saber motivar l'alumnat conflictiu o de no saber afrontar situacions per a les quals no els van preparar a les facultats. Aquesta és la crua realitat amagada.
Gairebé sempre el professorat viu la violència de la qual és objecte amb impotència, amb solitud i desemparat. Per això, hi ha mestres cremats, desmotivats, estressats i amb símptomes depressius que esperen amb ansietat la jubilació. El fenomen recorda bastant el tema de la violència de gènere: per cada dona víctima de maltractes que s'atreveix a denunciar públicament la situació; n'hi ha moltíssimes que callen.
El professorat hem de canviar de xip mental i plantar cara d'una manera decidida a aquest problema. Personalment no tenc cap mena de confiança en l'administració i quan he tingut problemes greus (amenaces de mort per part d'un pare borratxo) he anat directament al jutjat de guàrdia. A mi encara no m'han agredit físicament però tenc clar que en cas d'agressió, ja sigui per part d'un pare o d'un alumne, el primer que s'ha de fer és anar a urgències i un cop amb el certificat mèdic a la mà, aleshores anar tot seguit al jutjat de guàrdia. Després ja hi haurà de temps de posar al corrent el director, el cap d'estudis, etc. Ah, per cert, ja fa devers sis o set anys de les amenaces de mort del pare que es van produir enmig del hall i a la sortida d'alumnes i de professors. Encara estic esperant que algun responsable de la conselleria o d'inspecció s'interessàs pel tema.

Cap comentari:

Publica un comentari