DOS MESTRES SOMRIENTS
Enric Ramionet
... que acaben de jubilar-se...
... No sé si ferits ja per l'efecte endolcidor de la nostàlgia afirmen que, clarament, no es penedeixen d'haver dedicat tants anys a la docència...
Tots dos van arribar a Llagostera a principi del setanta, en un temps en què els mestres encara havien d'anar-se a presentar a l'alcalde i entraven a formar part d'un ordre social selecte conjuntament amb el metge, el cap de la Guàrdia Civil i el capellà. Tenien més de 40 alumnes per classe, el doble que ara, però a les aules l'ambient era molt més plàcid...
Han ensenyat íntegrament en castellà, han vist com s'hi celebrava el mes de Maria, es resava l'àngelus i s'exaltaven les fites i els mites del franquisme. Van memoritzar i han fet memoritzar, varen passar al català, a prioritzar la comprensió, i sempre, diuen, han vist alumnes que segueixen i d'altres que no. Ara, però, els que no segueixen, se'ls procura rescatar. Afirmen que en l'actualitat hi ha molta més pressió: els pares, l'administració, la magnitud de les escoles... I tot i que se'n van amb un somrís, sense retrets, juraria que ho fan convençuts que si alguna cosa ha canviat radicalment a l'escola és la vida dels mestres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada