dilluns, 15 de juliol de 2019

pd 1565 Març, marçot 2

(arafamésdunany)
Quina declaració de la República tan trista, gairebé obligada, com furtiva, des d’un replà de l’escala del Parlament, en comptes de la sala de sessions. Jo encara espero veure com arrien la bandera espanyola del Palau de la Generalitat… Després, tot ha estat misèria. I, mentrestant, els nostres enemics, que són molts, que són molts més del que sembla, perquè, com s’ha vist, nien fins i tot als partits que es diuen independentistes, riuen i esperen agotzonats que nosaltres mateixos ens fem a trossos.
I ara sembla que tothom espera la normalitat. Però, què és la normalitat? En aquest nostre cas vol dir abaixar el cap sota la bota i tornar a fer allò que hem de fer: treballar, pagar i callar. Catalunya, sembla, no és digna de res més. Ni tan sols de parlar la seva llengua. Si hem de callar, per a què la volem, la llengua?
Narcís Comadira

Cap comentari:

Publica un comentari