(arafamesdunanyimig)
Els aldarulls, que no van
arribar a revolta, del mes de maig de 1968 van significar un de tants
moviments socials que deriven de l’imperfecte acompliment del lema de la
Revolució Francesa: “Llibertat, igualtat, fraternitat”... Les revolucions del 1848, la Comuna de París del 1871, i més fites que no cal esmentar, són baules d’una gran cadena del descontentament.
El mateix va significar la “revolució” del 1968: quan la classe obrera
començava a acomodar-se als paràmetres polítics i econòmics d’una
democràcia estantissa, la classe universitària -que ja no existeix com a
tal classe- va sortir al carrer a demanar que es completés un procés
històric que havia quedat a mig fer... La classe obrera es va inhibir, i els ciutadans engrescats només van ser
capaços d’instaurar dues realitats socials: es va acabar amb la idea
d’“autoritat” atorgada, a les universitats, als professors i als savis
-això no va passar ni a les fàbriques ni a les empreses-, i l’amor es va
convertir en una pràctica juganera amb escàs, o nul, contingut
espiritual. I l’efervescència es va
acabar, com el gas de l’aigua de Vichy, que s’esbrava si l’ampolla es
deixa massa temps a la intempèrie.
Jordi LLovet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada