Estem assistint als preàmbuls del que pot ser un tsunami de nacionalisme
ultra. Fa basarda. És tan embrutidor, recorda èpoques fosques en altres
latituds. Era aquesta, la llibertat que volíem, potser? Era això,
l'anhel independentista? No era això, companys, no era això. És un
desastre, una deserció de les il·lusions de tanta gent de fer un país
nou, generosament obert a totes les sensibilitats i biografies,
generador d’oportunitats per a tothom, també per als novíssims catalans.
L'important era el camí més que la fita, el dret a decidir (o sigui, la
democràcia)...
Em debato entre una fosca amargor i una "esperança sense optimisme",
com deia Havel. Costa no imaginar el pitjor, costa no mirar al
precipici: la pinça xenòfoba (Aliança+Vox) ens pot deixar estabornits...
L’orriolisme és una reacció inflamada al desencís sobiranista. Una ràbia
sense projecte. Una mena de pseudo nacional-cristianisme, un carlisme del
segle XXI sense rei i amb una deessa enfurismada. És un patriotisme
vulgar que crea monstres i veu fantasmes. Ens conduirà a perdre per
triple partida: un país políticament ingovernable (sense cap majoria
parlamentària viable), un menysteniment de la sobirania incompleta però
real (l’autogovern assolit amb l’esforç d’un parell de generacions) i la
trencadissa de la convivència i la cohesió social... És exactament el contrari de l’independentisme plural i optimista dels
inicis del Procés amb la Muriel Casals i la Carme Forcadell. Van ser
temps ingenus però decents. No hi havia lloc per als discursos d'odi... Tanta barroeria intel·lectual ofèn la intel·ligència. És trumpisme a la catalana...
Ignasi Aragay 06/03/2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada