... A Barcelona i bona part de Catalunya, per raons mentals, socials (però sobretot polítiques diria jo) i
finalment demogràfiques, la llengua franca és el castellà, i contra
aquesta constatació ens rebel·lem els que considerem que el català
necessita tant la nostra fermesa com l’empatia dels altres, com un bon
paraigua legal. Però els catalanoparlants socialitzem amb la certesa que cada dia ens
exposem a situacions potencialment conflictives. Si mantenim el català
sempre –com és el nostre dret, i com recomanen els sociolingüistes– ens
arrisquem a no ser compresos, a haver-ho de repetir tot dos cops, a
suportar males cares i potser algun exabrupte, a ser titllats
d’intolerants, xenòfobs i fins i tot insolidaris...
