“Les cases es poden vendre però sempre es conserven dins d’un mateix”. (La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg)... Les cases on hem viscut es queden a dins nostre perquè no són quatre
parets de totxos, són l’urna que guarda les vivències d’una família i
esdevenen, per tant, un recinte sagrat...
Alguns
em diuen que cada vegada que passen per davant de la casa on van
créixer (o néixer!) -on ara viu gent desconeguda- se’ls encongeix el cor o senten
clarament vibracions sentimentals. D’altres asseguren que somien amb una
casa on van viure fa molt de temps, tot i que potser no hi han tornat a
posar els peus...
Sílvia Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada