Pare estimat… Abans de cuinar l'últim plat de llenties -25 de juliol de 2025-
Pare estimat,
¿Recordes quan un dia em vas dir que el sol surt per a tothom? El meu cos ja no creu en aquesta promesa de claror. I tu, encara hi creus?
T’escric revoltada contra la tirania d’una bèstia que m’ha deixat massa feble per fer ni tan sols les feines més senzilles de la casa. El meu cos, tot just a mitja vintena, es comporta com si hagués patit setanta guerres. Em desperto amb un vertigen feixuc que m’estira cap avall, com si m’ofegués en un buit sense fons. No puc aixecar un cubell d'aigua, ni escombrar el terra, ni aguantar-me prou estona dreta davant l’aigüera. Cada gest és un combat, cada àpat ajornat és un somni ajornat, cada instant despert pesa amb mal de cap, fam i feblesa. No sé en quin moment respirar es va convertir en un llast, ni en quin moment l'equilibri va passar a ser un luxe, ni per què llevar-me del llit es va tornar la primera victòria d'un camp de batalla quotidià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada