El golàs a França va fer embogir la perla blaugrana, que ho va celebrar
amb els suplents, amb aquell irresistible somriure amb ortodòncia. Però
aleshores, alguna cosa es va tòrcer. “¡Habla ahora!”, va cridar el jove prodigi, fent amb les mans el gest que es dedica als bocamolls. Les paraules de Lamine anaven adreçades a Adrien Rabiot, migcampista
francès a qui havia driblat un segon abans de posar la pilota a
l’escaire. Per què un nen de 16 anys deia això a un jugador amb qui no
havia tingut cap topada durant el partit? Perquè en la roda de premsa al
migcampista francès se li havia preguntat sobre Lamine. Li va dedicar
diversos elogis, però diversos mitjans van retallar la seva resposta per
convertir-la en una crítica: “Si Lamine vol jugar una final, ha de
demostrar molt més del que ha fet”. Per què la premsa va manipular un discurs de fair-play? Potser és que ven més la guerra, l’Aquil·les contra Hèctor, el gueto contra la burgesia...
L'insult i la deshumanització del rival és un estímul tan efectiu com
infame, i faríem bé de frenar aquesta espiral de toxicitat. Si no ens en
sortim, almenys mantinguem-ne al marge els nens...
Albert Martín 13/07/2024
