El 13 de març del 1276, a Mallorca, Blanca Picany va a veure el batlle Pere de Caldes i li explica que el seu marit, pare dels seus dos fills, s’ha fet contemplatiu... El marit que s’havia fet contemplatiu tenia uns quaranta-tres anys i es deia Ramon Llull...
¿Què porta una persona rica i ben situada a canviar radicalment de vida?...
En aquell context d’entusiasme col·lectiu que conduiria a la construcció de les catedrals gòtiques, arribaven notícies de persones respectables que ho havien abandonat tot per imitar Crist. No es feien capellans ni monjos, no havien rebut cap formació universitària. Eren laics i cultivaven una espiritualitat sense intermediaris: pobresa, pietat, penitència, contemplació. S’havien pres seriosament les idees que suraven a l'ambient. De tots ells, Llull se les va prendre més seriosament que ningú. És aquesta persistència seriosa que el va fer semblar foll als seus contemporanis, perquè la follia és la forma que sol prendre la seriositat a la terra... pàg. 33 i 34
Quan es moria una dona o un home premodern, el seu món continuava existint, indiferent als petits destins dels humans. Els déus de l'Olimp el sobrevivien, el cosmos aguantava, les promeses divines es mantenien vigents. Quan es mor un individu modern, es mor tot el seu món, la totalitat de sentit on ha viscut. I de vegades fins i tot passa que el món de l’individu es mor abans que ell, i llavors allò que perdura és una vida desorientada, aferrada a una rutina freda i buida, enclaustrada en la nostàlgia amarga, sense energia per fundar cap món nou... pàg. 71
En Llull encara no s'havia produït la separació moderna entre les esferes estètica, ètica i científica: la bellesa era bondat i la bondat era veritat. Tàpies, des de l'altra punta de la història, té la mateixa actitud... El 1971, el mateix any que va pintar L’esperit català, Tàpies va escriure: « Tant com les llavors originàries i les coses senzilles i elementals ens regeneren, també les runes i les desfetes poden portar el germen de focs nous. Els catalans tenim aquesta sort. Podem ser progressistes i a la vegada ben tradicionals... La nostra tradició veritable ha estat sempre el sentit de la llibertat.»
pàg. 103 i 104
La roca i l'aire, Raül Garrigasait. Fragmenta editorial 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada