(arafamesdunany)
... A la majoria de països l’odi es dirigeix contra l’estranger. En el cas
espanyol, fa la sensació que els catalans han adquirit aquest estatus.
L’independentisme buscava una ruptura política i no emocional; però s’ha
trobat justament amb el contrari... A Espanya, a falta d’un autèntic èxit nacional (futbol a part) o d’una victòria militar, l’exhibició rojigualda
celebra la repressió policial, política i judicial sobre una part de la
població -totalment desarmada- i reivindica l’orgull nacional enfront
de sentiments identitaris pacífics, que es consideren, ras i curt, una
traïció... No és una qüestió política, sinó sentimental, d’amor propi... Espanya és un país poderós però encara és presoner dels seus complexos i
les seves oportunitats perdudes. Un país segur de si mateix no hauria
tingut una reacció tan histèrica davant d’un conflicte territorial que
no ha estat precisament un estirabot, sinó un procés llargament covat a
base de desavinences, injustícies i greuges...
Toni Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada