(Nota de l'amanuense: encara que sembli impossible aquest paper no va de la sentència... o si?)
Tinc una memòria general de com van ser els meus anys
d’infantesa. I van ser uns anys, en general, plàcids i divertits,
feliços. I no és poca cosa!. Tot i així, tot i que la meva infància és un lloc acollidor, no tinc cap
desig de tornar-hi. Les dues primeres dècades de vida les considero una
mena de classe preparatòria, un assaig general, per entrar a la vida d’adult, que és la que compta. Ser independent, prendre partit, decidir, arriscar-se... Potser per això, aquesta setmana del segon aniversari de l’1 d’Octubre,
he tingut la sensació que de tot això que ens està passant i que ens ha
de passar encara n’acabarem traient alguna cosa positiva. Que ens
convenia créixer i perdre la ingenuïtat i que –ja ens agradaria que no
fos així–...
Sílvia Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada