(arafamesdunanyimig)
... S’omplen la boca de democràcia i participació per negar-la: delegueu,
delegueu, que ja hem arribat. I acateu, sobretot acateu: adheriu-vos,
desafectes. I cap a casa, va. Però acatar concretament què? La
injustícia? Esparveren les crides a l’espera de la calma -quina?-, al
retorn a la tranquil·litat -de qui?- i al regne de la neutralitat a
l’espai públic, com en tot cementiri... Mirat dialècticament, capgirant el discurs inquisidor del poder, hi ha
motius mínims per a la celebració. Si tant ordenen disciplinàriament que
ens en tornem cap a casa és perquè saben del cert que seguim al carrer, i que la lluita -per una societat
mínimament decent, com diria Isaiah Berlin- sempre continua... Ho saben ells i ho
sabem nosaltres: la capacitat de resistència, persistent i resilient, de
moltíssima gent és avui inversament proporcional al que anuncien... I no, no pensem tornar-nos-en a casa. És el que
voldrien. Evidència desobedient: a peu de carrer tant com calgui fins
que fem tornar a casa els únics que hi han de tornar i que mai no ho
faran sols. En Jordi Cuixart, en Jordi Sánchez, l’Oriol Junqueras, el
Quim Forn, la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, en Raül Romeva, el Josep
Rull i en Jordi Turull. I en Carles, la Clara, el Toni, el Lluís, la
Meritxell, la Marta, l’Adrià i l’Anna Gabriel. Perquè fins que ells no
tornin a casa, nosaltres tampoc ho podrem fer. Ni valdrà la pena fer-ho.
David Fernàndez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada